Escriure la mare

Hi ha llibres que costa fer-te’ls teus. Vas llegint i pàgina rere pàgina sents que allò no acaba de ser per a tu, però, malgrat aquest sentiment, continues avançant perquè saps i intueixes que hi haurà un moment determinat que et farà fer el clic i t’hi farà connectar. En el cas de Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan (Edicions 62, 2012), aquest clic va ser una frase de la pàgina 163, ja gairebé a la meitat del llibre, que em va colpir: “Escric la Lucile amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços”. El final d’aquest fragment em va estremir d’una manera molt forta, em va entristir de mala manera i em va empènyer a continuar just quan començava a dubtar si valia la pena o no avançar. Sort que ho vaig fer.

Res no s’oposa a la nit és el retrat de tota una vida marcada pels traumes i la manca de salut mental d’una dona, la Lucile, que mai va ser prou feliç i que, malgrat tot, es volia viva. O, com a mínim, així volia ser recordada. Delphine de Vigan, després de trobar-se morta la seva mare en unes circumstàncies una mica estranyes, inicia un camí cap al redescobriment de la dona que la va portar al món. Ho fa per ordre cronològic, des de la infantesa, passant per la joventut i, finalment, la maduresa. I, entremig, deixa anar petites pinzellades sobre aquest procés d’escriptura que li suposa una vertadera catarsi. Com molts d’altres, Delphine de Vigan es refugia en l’art d’escriure per explicar què la preocupa, però també perquè entén l’escriptura com a motor de canvi i progrés. Parlar de la seva mare, reconstruir-la a través de la paraules, és una necessitat, tot i que també sap que “escriure sobre la família és sense cap mena de dubte la manera més segura d’enfadar-t’hi”. I així és. De Vigan, en aquest viatge cap a la ment i el cor de la seva mare —i en el fons també cap a ella mateixa— passarà per tota mena d’estats d’ànim. Un sacseig emocional en tota regla.

Gràcies a diferents entrevistes i contactes amb familiars, l’escriptora francesa aconsegueix reunir totes les peces del trencaclosques que finalment li permetrà entendre la seva mare, estimar-la, posar noms i cognoms a molts dels errors que va cometre… Perdonar-la. Perquè la Lucile, lluny de ser una mare exemplar, per sobre de tot va ser la seva pròpia enemiga, sempre rodejada dels fantasmes del passat.

Per a mi, el més valuós de Res no s’oposa a la nit és la sinceritat. La biografia de la Lucile està feta des del cor trencat d’una filla que necessita explicar les coses bones però també les dolentes, les vergonyoses i les patètiques. Els orígens. Els secrets. Els traumes. Necessita esgarrapar-ho tot, acariciar-ho, fer-ho públic, sense embuts ni maquillatges, perquè sap que només des de la veritat serà capaç d’entendre que cada un estima cop pot i bonament sap, que les circumstàncies vitals i les ferides interiors determinen la intensitat de tot l’amor que un pot donar, i fins i tot potser també rebre. La seva mare sembla que no en va saber gaire, de transmetre amor. Tanmateix, en va rebre, la Lucile? Estimava d’una manera força sapastre i maldestra, i a la Delphine, com és lògic, li fa mal. Però el cert és que estimava, més que no pas s’estimava.

Així doncs, què enyora, De Vigan, la pròpia mare o l’ideal de mare, tot el que representa o hauria de representar una mare? Es pot sentir nostàlgia d’un amor que no has conegut mai del tot o, com a mínim, no en la seva màxima esplendor? És una pregunta que m’he fet constantment mentre llegia el llibre i tinc la sensació que és una pregunta que a ella potser també li ha ballat pel cap algun cop. Jo estic convençuda que sí, que és possible trobar a faltar allò que no has tingut o que has tastat a trossos. Que es pot aprendre a agafar tots aquests bocins quasi imperceptibles però teus i únics, al cap i a la fi, i refugiar-t’hi. I que també és possible perdonar.

La Lucile i la Delphine en són la prova.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca