Objectiu Borràs

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Poc després de conèixer la sentència condemnatòria de Laura Borràs, el periodista Bernat Deltell tuitejava que una de les peculiaritats del sistema judicial espanyol consistia en la seva predictibilitat. Malgrat que el cas no té cap consistència, que es jutjaven fets vinculats a la gestió del dia a dia en qualsevol gestió de l’administració pública, és la seva condició d’independentista, i molt especialment, d’independentista no claudicant, del seu paper fonamental en un partit a qui els poders fàctics miren d’arrossegar a la mateixa cleda de l’autonomisme on s’ha refugiat ERC, el que finalment l’ha condemnada.

Potser sorprèn les contradiccions de la pròpia sentència, en què es demana el propi indult parcial. El que es tracta és d’apartar-la de la vida política, no pas de tornar a passar per la vergonya de fer entrar a la presó els opositors polítics, com fa Turquia o Rússia, on s’inventen acusacions de corrupció per deixar fora de joc els dissidents i fer servir les presons com a un instrument de repressió preventiva contra la dissidència. També hi trobem un interessant  vot particular que busca mirar de mantenir un mínim de dignitat professional i evitar la vergonya entre col·legues europeus de participar en una farsa judicial més de les que caracteritzen un sistema judicial digne hereu de la inquisició espanyola. En aquest sentit el gest de dignitat de Clara Ponsatí i el paper de l’exili ha tingut un paper fonamental perquè alguns magistrats no cegats per l’anticatalanisme pensin a preservar les seves carreres europees futures.

La part que també comença a ser, lamentablement també, predictible, ha estat la reacció de bona part de la classe política catalana en general i d’ERC en particular. El mem de les seves joventuts en què se la tractava de mafiosa formarà part de L’enciclopèdia de la infàmia. L’obsessió per Borràs, un personatge peculiar que genera tantes adhesions incondicionals com antipaties instintives, resulta un d’aquests fenòmens de la història política catalana difícilment interpretable. I tanmateix, aquest joc de fílies i fòbies ens impedeix fer una anàlisi desapassionada sobre el rerefons polític de l’afer.

Resulta obvi que han anat a per ella, de la mateixa manera que han anat a per bona part dels independentistes de carrer caracteritzats pel coratge i la determinació. Convé recordar les operacions de l’Audiència Nacional, de la Guàrdia Civil i de la Brunete Mediàtica per acusar de terrorisme aquell a qui se li ha trobat màscares amb les imatges del president Puigdemont. Ara, potser, som en una fase en què la repressió és menys intensa, encara que no menys malintencionada. En termes generals es tracta d’anar silenciant independentistes (amb un paper fonamental dels mitjans públics), de devaluar les institucions autonòmiques, de prestar-se a la submissió simbòlica que marca Madrid, i a crear notícies falses i intoxicació contra tot aquell que ha decidit no resignar-se i mantenir-se al servei del país, i no pas de la conveniència o l’oportunisme. I el tracte mediàtic a Borràs ha estat paral·lel al judicial: la sentència estava escrita amb més d’un any d’antelació. Les proves i dades objectives no importen, tan sols la intencionalitat política. I a tot això, s’afegeix el que podríem considerar una “deconstrucció de la democràcia”, feta a còpia d’imposicions i menyspreus a les institucions que es mantenen més o menys independents. És el que passa a interior, amb un Elena que, o bé no controla els mossos, o bé pretén fer mèrits davant l’ocupant. O a Educació, on el seu titular mira d’imitar Macron, un exemple d’autòcrata que mira de quedar bé a Tik-Tok. En qualsevol cas, si la inquisició judicial era un problema, l’oportunisme submís comença a resultar un altre de més gros.

- Publicitat -

Borràs, així, és una doble víctima. Ha estat apartada per independentista (i per això els poders fàctics ha fet servir el comodí del TSJC), i per dissident, enfront de la deriva macronista de l’actual govern, que des de la sortida de junts, i en una situació de clara minoria, tira d’autoritarisme, amb certa voluntat de revenja i un estrany sentit de la política

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca