Es cola la llum a través de les làmines de la persiana. Et veig nu i tombat al llit. Estàs rient per alguna ximpleria que acabo de dir. Segur que ha estat un acudit dolent. Així i tot, el fet que riguis és la prova d’una complicitat creixent entre nosaltres. Tu no ho saps, però quan rius sembles un nen. Tota la fesomia se’t banya d’innocència i em fas creure que qualsevol cosa és possible.
No ets el guapo típic. De fet, els homes guapos no m’han agradat mai. M’avorreixen. A mi m’agraden les cares que no entén tothom. Els rostres amb singularitats, amb arruguetes, amb pigues, amb taques, amb alguna cicatriu, amb els nassos grans i les galtes boniques. A mi m’agrades tu.
Decideixes abraçar-me i em sento reconfortada. Puc veure la imatge des de fora, com si es tractés d’una pel·lícula romàntica. Tu i jo al llit fent l’amor. Un llit completament desfet i esgotat on els protagonistes estan aparentment satisfets. Però en voldran més.
Ara sí que entenc perquè val la pena ser adulta. És per la llibertat, és pel sexe, és per un nosaltres incipient que podem fer i desfer com ens vingui de gust.
Fas cara d’estar pletòric. Em pregunto quina cara dec fer jo. Em trobes bonica? Em trobes llesta? Em trobes simple o complexa? Si no estiguessis ara a casa meva, on estaries? Faries l’amor amb algú altre?
Em xiuxiueges a cau d’orella que voldries parar el temps. Però fa una hora que la secundària del meu rellotge està congelada. Em nego a deixar-la avançar. És el meu rellotge. És el meu temps. Jo mano.
Em fas un petó a la galta, als llavis i al coll. Te’n demano més perquè de mostres d’amor no n’hi ha mai prou. Bé, no sé si és amor. Però tampoc estic per fer-me aquestes preguntes. De fet, amb tu els interrogats quasi se’m tallen en sec. Les ferides se’m tanquen. I el cos se m’obre.
– Estic molt bé amb tu. Em fas feliç.
I m’entristeix pensar en tota la gent a la qual mai li han declarat aquestes paraules mentre li feien l’amor.
– Ets guapo. – et contesto amb un somriure tímid i potser ets el primer home que em veu enriolar-me així.
M’agradaria guardar tota aquesta delicadesa en un pot. Com es fa amb la sorra de la platja. Per ensenyar-te-la el dia que ens barallem. Per recordar-la quan el vent se l’hagi emportada a una altra platja. Per mirar-me-la el dia que em faci mal.
M’agradaria guardar tota aquesta intimitat en un pot. Per esborrar-me de la pell a tots els homes que no la van saber valorar. Per perdonar-me. I per recordar-me que soc capaç d’estimar inclús després d’haver esdevingut un desert.
Es cola la llum a través de les làmines de la persiana. He tornat a dir una ximpleria. Rius. I et xiuxiuejo a cau d’orella que he parat el temps.