Cacera de bruixes a la catalana, que ja tocava. En sec, el barcelonista es pot convertir en èmul d’en Joseph McCarthy i denunciar aquells que s’hagin passat de la ratlla amb el Barça. D’això se’n diu sortir al contraatac a la brava. És una mena de somni humit d’aquells que porten anys aguantant, empassant-se gripaus i sense ganes de continuar amb la dinàmica tradicional, consistent en que et poden dir de tot simplement pel sol fet de ser qui ets i pertànyer a la minoria habitualment trepitjada. Farts d’aixoplugar ressentiment en el victimisme, en el fatalisme de creure que hem nascut al petit país per patir i pagar l’atreviment, resulta una completa, sorprenent novetat que vegis compatriotes donar cops de puny sobre la taula i proclamar que fins aquí han arribat. No serà una cavallerosa manera de procedir, però potser no queda altra que la querella contra aquells acostumats al tot s’hi val, als que actuen així convençuts que la diana dels seus abusos mai no s’hi tornarà, ni tan sols badarà boca. Ja que han contractat bons advocats i semblen disposats a acotar el paorós incendi provocat pel cas Negreira, fins al final amb totes les conseqüències. I una altra cosa: El corporativisme periodístic ja no s’aguanta per enlloc i aquells que ara s’esquincen les vestes proclamant que reben injustos atacs, valdria més que haguessin esmerçat energies en la preservació de la deontologia de l’ofici, malmès en extrem per gent que busca notorietat en la pràctica del periodisme de bufanda, de samarreta i, en definitiva, d’interessos prou evidents.

Amb la investigació de la UEFA també s’hi han abonat. No cal que vulguin trinxar la imatge del Barça, ja ha quedat prou malmesa i el mal ve de dins, és responsabilitat pròpia. Com no tenen aturador moral i els hi poden les vísceres, s’inventen tota mena de càstigs i cataclismes dictats des d’Europa. Caldria recordar que el Futbol Club Barcelona és l’únic club del continent que ha jugat totes i cadascuna de les edicions de competicions europees des que foren creades, fa ja setanta anys. I això hauria de procurar cert respecte per l’escut i el que representa la institució. Ara, si el quart poder espanyol desitja que petin sobre el club català les set plagues d’Egipte sense judici ni condemna, sense que s’hagi provat alteració dels resultats esportius, lliures són de fer-ho i d’inventar-se els càrrecs i greuges. Com lliure ha de ser el Barça, en coherent resposta, d’exigir-los responsabilitats en altres tribunals per haver-lo difamat i dit, literalment, el nom del porc. No tot s’hi val i el periodisme no és una mena de túnica sagrada que preserva qualsevol abús de la seva praxi, de cap manera.

I més derivades. A Javier Tebas algú li hauria de preguntar on era durant els anys de desfici culer, quan Rosell i Bartomeu destrossaven l’economia i pagaven els futbolistes el que no està escrit sense que importés, evidentment, el topall salarial. Aquesta figura inquisidora que no deix passar ocasió per a dir la seva sembla ara empesa a l’acció gràcies a dues motivacions. Primera, la Superlliga que pot complicar la seva botigueta, fantasma que també motiva la UEFA per rebaixar els fums als atrevits dissidents tipus Barça. I segona, salvar la pàtria (la seva) del perill separatista encarnat per un Laporta que suma força temps sense dir ni piu en posicions polítiques. Més fàcil atrapar un mentider que un coix.

En espera que els advocats donin llum verda a les explicacions de l’actual directiva, ja no ve d’un dia ni d’una setmana, el soci faria bé d’aprofitar aquesta maregassa per a implicar-se abans sigui massa tard. Com a propietari de l’entitat, hauria d’exigir que els seus votats no potinegen la imatge del Barça, ni es refugiïn tampoc rere l’escut que tot ho tapa. Pagar a Negreira ha estat un frau monumental, impropi, que no s’hauria de repetir mai més i ja n’hi ha prou perquè en els darrers anys n’hem viscut unes quantes. I ningú ja recorda la més greu: Traure de casa Guardiola, obligar-lo a marxar fart de tanta punyeta mediocre. Pitjor encara que els antecedents penals i que tantes actuacions indignants. Separem d’una vegada el Barça dels seus puntuals rectors. Hem escrit infinitat de vegades que al Barça se l’ha de servir desinteressadament, res de servir-se’n. I molt ens temem que no ha estat la norma, el dogma de fe bàsic en la religió durant els darrers temps.