Moció de cesura

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Sisena moció de censura de la segona restauració monàrquica. Espectacle lamentable, a mitges entre l’esperpent valleinclanesc i les revistes de Lina Morgan. Amb una bancada conservadora dirigida per Ozores, entre l’elenc del vodevil no resultaria estrany trobar Alfredo Landa, Fernando Esteso o Andrés Pajares. Si diuen que Espanya posseeix el rècord europeu de consum cocaïna i antidepressius, podríem anticipar que allò que diuen democràcia espanyola (exemple d’oxímoron) podria morir d’una sobredosi de naftalina, aquesta substància que es respirava al Congrés de Madrid entre els arguments dels aspirants a tombar Pedro Sánchez.

Si bé les mocions de censura són un mecanisme habitual de la praxi constitucional, contemplada especialment a partir del moment en què un govern no disposa de prou majoria per governar amb solvència (i que tindria molt de sentit ara mateix al Parlament català), en la història espanyola han esdevingut una mena de facebook, un invent per comprar l’atenció. Vox, aparentment, ha mostrat cert sostre de vidre (més aviat de plom), i les seves perspectives semblen estancar-se i anar a la baixa. Els seus missatges extemporanis, la caducitat de les seves idees, i la inconsistència de les seves profecies semblen haver posat límits a una d’aquestes apostes de l’establishment casernari que marca l’agenda política d’aquest gran forat negre supermassiu anomenat Madrid.

De les sis mocions de censura des de 1978 ençà, només una ha tingut èxit (inesperat): la de Sánchez, fent fora Rajoy en un moment en què la qüestió catalana havia deixat tocada la dictatova hispànica. Una altra, la de 1980, la de Felipe González contra Adolfo Suárez, si bé va fracassar, sí va aconseguir el seu objectiu: la d’afeblir un govern massa pressionat pel franquisme incrustat en les institucions, i les de donar a conèixer les habilitats dialèctiques d’un aspirant a ocupar la presidència del govern. La resta, les de Vox inclosa, més aviat van servir per alimentar el govern i fer fugir amb la cua entre cames als aspirants a ocupar la Moncloa.

És el que va succeir el 21 i 22 d’aquest mes. Sánchez se sent molt còmode en el quadrilàter dialèctic. Es creix, diria que s’excita, davant qualsevol desafiament, tot exhibint la seva llegendària capacitat de supervivència. Tot emulant a Mohammed Alí, podríem dir que “balla com una papallona, i pica com una abella”. Probablement, va ser qui més va gaudir d’aquesta xarlotada. Ara bé, va ser probablement Yolanda Díaz, la ministra de treball amb més galons de la legislatura (i millor puntuació demoscòpica) la que va guanyar per KO tècnic, no pas a Vox, sinó a una Irene Montero que es mou pesadament i amb la mirada perduda. Ara bé, a Espanya passen sempre fenòmens molt estranys, i no seria descartable que els àrbitres de Podemos acabin desqualificant la gallega (massa perifèrica) per imposar la madrilenya. Ja sabem com se les gasta el despietat sectarisme d’esquerres.

No, benvolguts lectors: en el títol d’aquest article no hi ha cap error ortogràfic, sinó un joc de paraules d’aquests que fan gaudir en Màrius Serra. En realitat, el que s’ha vist a la “capital del rey-no” no ha estat una moció de censura, sinó una exhibició de la profunda cesura que marca profundament la societat espanyola. En termes poètics, és aquella pausa, més aviat tall, que divideix en dues parts (o hemistiquis) un vers. És la constatació d’una divisió que marca una societat profundament dividida. És el mite machadià de les dues espanyes. L’una rància, l’altra, directament podrida. Perquè Vox, una mena de marca negra del PP (o l’enèsima evolució d’un dels sectors del partido único FET y de las JONS) és un recordatori de la mentalitat de caserna, convent i cortijo que fonamenta la ideologia profunda d’una dreta espanyola que sospira amb el Siglo de Oro, la cerrazón mental, l’aïllacionisme internacional i la seva psicoanalítica obsessió amb Catalunya i Gibraltar. Hi ha una clara voluntat de ressuscitar les dues espanyes: la dolenta i la pitjor.

No hauríem de menystenir el context europeu en què la ultradreta va prenent un protagonisme polític cada vegada més ferm. Les frustracions acumulades per l’eixamplament de les desigualtats, l’aplicació acrítica d’un programa econòmic neoliberal, l’empobriment de les classes mitjanes i la miserabilització de les treballadores, genera un ressentiment que els Fratelli d’Italia, Rassemblement National a França, el British National Party, Fidesz a Hongria han sabut explotar amb certa demagògia populista. Ara bé, i molt especialment a França i Itàlia, aquesta nova ultradreta disposa d’alguns ideòlegs prou sofisticats, com ara Alain de Benoist, Diego Fusaro, Renaud Camus, Jordan Peterson o Christopher Rufo, capaços de generar discursos, si bé tramposos, interessants. No és el cas de Vox o el Partit Popular, procedents d’una nació caracteritzada per segles d’aïllament intel·lectual que tenen com a fixació eradicar una immigració (de la qual se’n beneficien al més pur estil señoritos Los Santos Inocentes style), assimilar Catalunya o reivindicar Gibraltar. Cap altra proposta que una estranya barreja entre catolicisme preconciliar i neoliberalisme thatcherià-ayusista. Els referents continuen essent José Antonio Primo de Rivera, Onésimo Redondo, o el cunyadisme sol-y-sombra de Javier Tebas.

- Publicitat -

En resum, en la moció hem assistit al trist espectacle d’una Espanya que demana a crits una eutanàsia política. Al cap i a la fi, el problema espanyol es diu Madrid, seu de les elits extractives, que esdevé una mena de forat negre supermassiu galàctic que parasita aquell país que tan afirmen estimar mentre xuclen tota l’energia del voltant, fins que col·lapsat, acabi esclatant com una supernova.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca