Tragèdia o retorn?

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Deia Dalí que no s’havia de d’esborrar mai res, que s’havia de pintar a sobre dels errors. Aplicava aquest mateix principi quan un entrevistador el mal-interpretava i li feia dir quelcom que no havia volgut dir. La seva solució no era corregir el que s’havia publicat sinó donar una altra entrevista per aclarir el mal entès. Parlar, escriure, és adquirir deute. Suposo que amb aquests articles vaig adquirint deutes que ja em toca començar a pagar, i que hauré d’anar pagant en el futur. També diuen que escriure és posar-se en merders… espero que no sigui el meu cas.

El deute que vaig començar a adquirir amb el meu anterior (i primer) article té a veure amb com es poden integrar els clàssics en la nostra cultura, una empresa una mica atàvica i que no desperta gaire entusiasme. Fa uns anys vaig entrevistar a diferents consellers de cultura de la Generalitat preguntant-los quin era el lloc del Noucentisme en el panorama cultural català, i no en vaig acabar de treure l’aigua clara – segurament degut a les meves limitacions del moment. El que sí que en vaig treure va ser una presentació a l’MLA de Chicago de 2019 davant d’una catalanística americana que tampoc es va mostrar massa interessada en el tema. Així, perquè seguir insistint?

La meva idea era bastir un projecte cultural per Catalunya a través d’una síntesi del que esbossessin els seus curadors contemporanis i els de fa cent anys. Els de principis de segle passat tenien un projecte realment ambiciós, i fins i tot expansiu, imperial, com el calcificaria Ucelay-Da Cal. Suposo que aviat escriuré un article més detallat del que em van dir els consellers… combinat amb el discurs de la consellera Mariàngela Vilallonga Noucentisme, avantguardisme i model de país: la centralitat de la cultura pronunciat el 2018 en la seva inducció a la Reial Acadèmia Europea de Doctors, que potser és el més rellevant en relació a aquest tema. Vaig adquirint deute.

Tot i així, potser per compensar, torno a invocar el Manifest Groc i la seva crítica al Noucentisme per ser un moviment cultural massa rígid; però la versió que reivindico és molt més flexible que l’arbitrarietat orsiana i no té res a veure amb el pseudo-classicisme d’Àurea de Sarrà que critiquen Dalí, Montanyà i Gasch. En definitiva, la pregunta persisteix: Per què segueixo entestat en recuperar els clàssics (de la manera més fresca possible) per la nostra cultura? Potser pel fet que vaig estudiar un màster en clàssics a Anglaterra, un lloc on realment es segueixen valorant i formen part de la cultura popular – juntament amb la cultura popular de veritat, tan ben glosada des dels Cultural Studies (CCCS) que, aquests si, s’han intentat instaurar a Catalunya (CCCB). Es tindrà mai a casa nostra la consideració que es té a Anglaterra a algú que estudia Classics? Suposo que haurien de canviar moltes coses…

Què hi ha doncs a Empúries, o a Eurípides, que ens pugui servir avui en dia? I quan parlo de clàssics em refereixo sobretot als grecs, al fet diferencial d’occident (juntament amb Roma, Jerusalem, l’Edat Mitjana, etc.), perquè en els grecs és on potser es pot trobar el pinyol de tot. I quin seria el pinyol del pinyol? Bé, aquí podríem tornar a trobar vàries opinions, però una d’elles, que comparteixo, és que un dels centres de gravetat de l’antiga Grècia, és la tragèdia – i aquí és on volia anar a parar. Per fi.

Aquests clàssics que sembla que no ens poden ajudar en gaire res, aquests clàssics de la Bernat Metge que no acaben de sortir de la universitat, aquests clàssics antics inintel·ligibles, en part perquè ens han donat Maurras per Tucídides i se n’ha fet una lectura interessada, adulterada, o massa erudita. Doncs ha estat a través de la tragèdia eterna, que aquests clàssics han tornat al centre de l’escenari internacional a través de dos llibres sobre geopolítica publicats recentment per Yale University Press. El primer, encara no traduït: The Lessons of Tragedy: Statecraft and World Order (2019) de Charles Edel i Hal Brands, i el segon que ha arribat amb força i directament traduït per RBA: The Tragic Mind: Fear, Fate and the Burden of Power (2023) de Robert Kaplan.

El que diuen bàsicament aquests dos llibres és que l’essència de la tragèdia és la capacitat de copsar els moments clau en la vida i actuar amb el conteniment de qui és conscient de tot el que es pot perdre en cada un d’aquests moments – i precisament per això també celebrar constantment l’existència. Una mena de grandeur, de magnitud, que tan pot trobar-se en persones com països dignes. En la tragèdia res es pot donar per fet, tot pot canviar en qualsevol moment; en un minut es pot perdre tot el que s’ha construït durant una vida. I la pregunta obligada ara: Tenim mentalitat tràgica a Catalunya? O fins i tot: Es pot pensar el procés tràgicament?

El gran mal dels humans és saber molt i no controlar res. Per això, diu Kaplan, cal aprendre a pensar tràgicament per evitar la tragèdia. També ell escriu per pagar deutes, per redimir-se dels errors passats amb les guerres dels Balcans i d’Irak, i per intentar que no es tornin a produir. Aprenent a través del dolor. Kaplan considera que la civilització és fruit de la lluita per consolidar la nostra humanitat i alliberar-nos de la tendència a la violència i de la necessitat del destí, i que això només es pot aconseguir si no perdem de vista els nostres orígens. Així doncs, cal fer-nos conscients del risc i la inseguretat que ens envolta i desenvolupar respecte pel caos: quelcom impossible de fer si no es pensa tràgicament. El neorealista polític americà, acaba afirmant que l’arrogància és una forma d’idiotesa, ja que tard o d’hora acabarem essent destruïts, d’una manera o una altra. Com diria Aristòtil, amb esperit tràgic, a la reva Retòrica: els joves tendeixen a ser arrogants perquè encara no han estat humiliats per la vida, i els vells son desconfiats i escèptics perquè la vida els ha posat a lloc. Si els joves sabessin… Si els vells podessin…

El problema de molts polítics és que la seva addicció al poder fa que no el sentin com un pes feixuc, sinó com una necessitat, o una droga. Poder o res. Per això a l’antiga Atenes, a l’origen de la democràcia –i això ho destaca Kaplan dels pares fundadors dels USA– hi havia d’haver mecanismes de control i limitació del poder, i sobretot dels tirans. Al món ara mateix estan proliferant els autòcrates (Putin, i properament, o ja, Xi Jinping), i això fa que el risc augmenti en diferents àmbits. En la tragèdia els tirans, aquells que pecaven d’orgull o supèrbia, d’hubirs, eren sempre castigats; i de vegades els que no també, com passa a les Bacants d’Eurípides. Sempre s’ha de respectar a Dionís, que destrueix aquells que es creuen omnipotents.

Tucídides va utilitzar la tragèdia com a mirall per narrar la guerra del Peloponès, i en part per això ha donat nom a un concepte molt utilitzat actualment en geopolítica, desenvolupat per Graham Allison el 2017 (Destined for War: Can America and China Escape Thucicides Trap?. La trampa de Tucídides es desplega quan un poder establert (USA) veu un poder emergent (Xina) créixer massa ràpid, i això sempre desemboca en conflicte bèl·lic ja que cap de les dues parts és capaç de preveure realistament (i sovint es subestima) el desastre que provocarà l’enfrontament. Aquesta trampa ha provocat enfrontaments bèl·lics en la major part de les ocasions en la que s’ha produït històricament. Sàviament deia Crexells, el noucentista sovint invocat per Xavier Rubert, que s’havia de llegir una mica de Tucídides cada dia per esmorzar – de la mateixa manera que avisava que calia que no ens donessin gat per llebre, ni Tucídides per Maurras.

La situació actual a Ucraïna és fruit de quelcom tan elemental com el que ens diu Tucídides o la tragèdia grega: que els tirans son la font de tots els mals socials. Que la tirania és destruïda pels deus, però sovint, abans, provoca destrucció. D’aquí l’ostracisme. Per això la tragèdia sempre destrueix els massa estrictes, orgullosos, inflexibles… I en la mesura que formem més o menys part de l’ordre mundial, europeu, i, encara, espanyol, tot això porta preguntar-se per la qualitat de la sensibilitat tràgica en el nostre país. La qüestió ens obliga a reflexionar sobre fins a quin punt la tradició és el que més ens pot impulsar cap endavant. I si aquest és el cas, i crec que ho és, fem-ho bé i anem a pouar en la tradició més rica de totes les que ens precedeixen: la grega.

Sempre s’ha de valorar el que es té, i el que es pot perdre, per això la resistència passiva i creativa, com en els millors temps de la ANC, és un gran actiu. Ja mai tornarem a ser autonomistes, i això és un guany, sobretot per Junts. Potser en el seu moment no es va saber valorar el que es tenia, no es va tenir l’actitud tràgica de la que parla Kaplan, i aquí em refereixo a un cert pragmatisme que de vegades trobo a faltar en el nostre país. Fins i tot podria estar parlant d’un esperit tràgic de la vida, i que tal vegada hauríem de cultivar una mica més, sense que això, és clar, ens privi de la vitalitat necessària per a la nostra voluntat de ser. En això Nietzsche pot ser molt útil, o fins i tot Dalí.

Com en la Patafisica d’Alfred Jarry, l’estabilitat és una excepció, la realitat en sí és una anomalia constant, i la vida, també, per això s’ha de preservar. És un miracle que tot s’aguanti, lo qual ens fa buscar sempre el retorn, la repetició, la redempció del passat; tornar al que sempre s’ha estimat, al que ens dona sensació d’estabilitat dins la contingència. Tot això pot semblar una mica caòtic, multiforme, patafísic… però escriure serveix per ordenar pensaments, i suposo que, a part de pagar els deutes adquirits en el text anterior, o redimir la meva intervenció del 2019 a Chicago, això és el que he intentat fer amb aquest nou article. Ordenar el pensament és també el projecte que tenia el Noucentisme per al nostre país, i no dic que s’hagi de seguir el Noucentisme al peu de la lletra, però sí que té molts elements que ens poden inspirar a seguir endavant i a tenir un punt de fuga. El seny ordenador no sempre és ordenat, ni fiable, però si una de les maneres com el Noucentisme pot aportar una certa gravitas en forma de mentalitat tràgica, una certa frònesi o prudència, que no només ens serviria per actuar amb més encert, sinó per estar més en contacte amb l’esperit del nostre temps, i gràcies a aquesta sintonia potser ser més conscients de què podem perdre i què podem guanyar amb els riscs que prenem. El problema, és que, com recalca Ésquil sobre la tragèdia: les lliçons més importants s’aprenen a través del patiment.