El bufó Tamames

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

No hi ha res que em rebenti més que les discriminacions socials. L’edatisme és una forma d’aquestes discriminacions, en aquest cas per qüestió d’edat, que afecta molta gent. L’edatisme consisteix, com totes les discriminacions, a difondre estereotips i prejudicis que repercuteixen negativament sobre els drets, l’autoestima i el benestar de les persones. Per norma general s’aplica a la gent gran, sobretot, perquè vivim en una època d’exaltació de l’eterna joventut, que és manifesta en la proliferació de la síndrome de Peter Pan en molts homes, i l’obsessió de moltes dones per mantenir-se joves tant com poden. Aquestes dèries no tenen res a veure amb “guardar el cor alegre” que exaltava Bob Dylan a la bonica cançó Forever Young. És una altra cosa. És la preocupació persistent que tenen alguns individus per la mort. L’edatisme, però, també impacta en els joves, que sovint se senten discriminats pels homes i les dones de mitjana edat que els fan de tap. Sigui com sigui, l’edatisme és una tifa que caldria retirar de les moquetes, si bé no serà fàcil fer-ho, perquè demostra una manca total d’empatia sobre els nostres semblants. L’amor al proïsme no s’estila perquè la solidaritat ha deixat de ser un valor fort entre nosaltres. Si més no de forma generalitzada. Per sort, sempre hi ha excepcions.

Aquestes cabòries em venien al cap mentre escoltava, no gaire atentament, ho confesso, les rèpliques dels portaveus dels grups parlamentaris a Ramón Tamames, un home de vuitanta-nou anys que, a causa de la seva edat, ha hagut de defensar assegut la moció de censura presentada per Vox contra el govern de Pedro Sánchez. Aquesta és una moció de censura rocambolesca. És la segona que presenta el partit de la ultradreta nacionalista espanyola aquesta legislatura. No ha complert cap de les característiques que estableix la legislació espanyola per presentar-la: que sigui constructiva i que presenti un candidat alternatiu al cap del govern censurat. El programa presentat per Tamames m’ha semblat extret d’un manual regeneracionista espanyol, amb els aires ruralistes propis de Joaquín Costa. A més, estava amarat d’un nacionalisme espanyolista tan reiteratiu contra la diferència identitària i lingüística dels ciutadans espanyols, que reflectia la xenofòbia castellana contra els catalans, que és la salsa que posa sabor a tot. Catalunya i els sobiranistes són l’ase dels cops dels “patriotes” amb tricorni. Aquesta segona moció de censura estava condemnada al fracàs, com la primera, ja que li calien els vots del PP per tirar endavant. Abans del debat de la moció, la premsa ha comentat a bastament dues característiques de Ramón Tamames que no haurien d’haver ocupat tantes pàgines. Ho han fet per edatisme, no ho dubtin.

La primera és una idea que congela Tamames en el passat. Va ser militant del PCE des del 1956, però això no comporta necessàriament que fos comunista aleshores, perquè al PCE i al PSUC va militar-hi molta gent que no ho era, ni que aquesta sigui la característica que més el defineix. És com si volguéssim donar alguna mena de valor al fet que Pilar del Castillo o Celia Villalobos, i el mateix Núñez Feijóo, militessin a Bandera Roja quan eren joves. Josep Piqué era militant del PSUC, com Antoni Fernández Teixidor ho era de la Lliga Comunista (LC), el germà petit dels partits trotskistes espanyols, que després coincidí amb Tamames al CDS d’Adolfo Suárez. L’edatisme també es manifesta en aquesta mena de recordatoris absurds, que fixen un clixé sobre algú i esborren bona part de la seva vida. El professor Paco Fernández Buey, l’alumne avantatjat de Manuel Sacristán, assegurava que Joaquín Maurín era el teòric marxista espanyol més important i original anterior a la Guerra Civil. Deu anys a les presons franquistes i vint-i-sis anys a l’exili, van transformar el pensament del secretari general del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) fins a situar-lo en el camp de l’anticomunisme més granític sense abandonar les idees progressistes. Maurín va tenir dues vides, com totes les persones que viuen uns quants anys. Com Tamames, sense anar més lluny.

L’altra singularitat de la moció de censura presentada per Vox ha estat la presumpta honorabilitat i saviesa del candidat. Ramón Tamames ha ocupat durant anys una càtedra universitària i es va fer famós amb un llibre, del qual se’n van fer múltiples edicions, sobre l’estructura econòmica d’Espanya. Haver venut molts llibres no et converteix en un bon economista. Si fos així, Fernando García de Cortázar y Ruiz de Aguirre (1942-2022)​, que és el nom que gastava aquest aristocràtic jesuïta, seria l’historiador espanyol més important de tots els temps. Ha venut milers d’exemplars del seu manual d’història d’Espanya, més que cap altre historiador, incloent-hi Jaume Vicens Vives. Com comentava Josep Fontana, els manuals de Garcia de Cortázar són una autèntica croada contra la historiografia esquerrana i estan inspirats en un nacionalisme espanyol gens dissimulat. No poden ser referent per a ningú amb unes mínimes conviccions progressistes i, encara menys, catalanistes. Fa uns dies vaig llegir un article de Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia a la UPF i exconseller del Banc d’Espanya, en el qual demanava, sense fer burla de l’edatisme, que es deixés de considerar Ramón Tamames com un “referent” per als economistes: “No és un eminent economista ni un ‘mestre de mestres’ perquè molts economistes pensem que són adjectius inadequats”, sinó un narcisista il·lustrat. López Casasnovas afegia, a més, que no recordava haver après res del manual de Tamames, i de molts altres confegits sense mètode, més enllà de l’interès de l’entreteniment i de l’amenitat de la lectura.

Ramón Tamames ha donat carta de naturalesa a l’extrema dreta franquista per pur nacionalisme, que ell i Vox anomenen patriotisme. Els 52 diputats de Vox i un exdiputat de Ciutadans s’han quedat sols votant a favor de la moció de censura, els 88 del PP, els dos trànsfugues d’UPN i el de Foro Asturias s’han abstingut i la resta del Congrés (201 diputats) ha votat en contra. S’ha acabat la mascarada i Tamames ha quedat retrata com el que és. No és un senyor gran a qui cal tractar amb la típica condescendència edatista, sinó que és un catedràtic pretensiós, com molts dels que he hagut d’aguantar durant els meus trenta-dos anys de docència a la Universitat de Barcelona, que somien amb la glòria. L’ha trobada fent de bufó dels hereus de Franco. 

- Publicitat -