A Madrid, sinònim de les Espanyes, no li pots portar la contrària. Són els de ‘ordeno y mando‘, prou els hem patit. Per tant, què significa això de les modernes tecnologies si s’atreveixen a contradir el dictat del seu poder, l’ordre natural de les coses segons ells? Per poc que poguessin es carregarien el VAR i tot allò que anés contra els seus interessos. Més encara, què és això d’inventar res que no els afavoreixi? A sobre, en justícia gens poètica, el Barça va doblegar-los enllestint bona part de la Lliga a última hora i sense saber ben bé com, exacta imitació de les virtuts que els han fet cèlebres i que ells deploren, clar, quan els hi toca el rebre. Ara tenen quinze dies per organitzar un terrabastall de considerables dimensions a propòsit d’aquesta eina que volia impartir justícia i només els hi serveix per a deixar-los amb les vergonyes a l’aire, atreviment que no estan disposats a acceptar. Se’ls hi ha de reconèixer que són uns mestres en l’art de presentar realitats inventades com si fossin certes i alguns espavilats aprenen de pressa la picaresca necessària. Com Ancelotti, al que la propaganda titllava de senyor i no va dubtar ni un moment en atiar la cortina de fum del gol anul·lat, sempre més convenient que l’anàlisi acurada. Allò que, just, podria demostrar que, jugant-se mitja Lliga, el Madrid no va actuar, ni va tenir ambició o recursos per assaltar un Camp Nou febril. L’autocrítica? Això queda pels mediocres.

I d’aquesta febre caldria parlar-ne un xic. Ja que, és previsible, aprofitaran la derrota per atiar nous capítols del ‘serial Negreira’, fora bo que el barcelonisme, i la catalanitat per extensió, fes un pensament i variés d’estratègia. Com s’ha demostrat sempre a través de la història, i per desmemoriats encara més els darrers cinc anys postprocès, les revenges dels castellans, siguin polítics o representats pel seu club-estat, acostumen a ser despietades. I davant les ràtzies periòdiques que ens envien, hi ha dues opcions: Acotar el cap i demanar perdó pels atreviments perpetrats, pel sol fet de no plegar-nos als seus abusos, o actuar amb dignitat plena, mantenir la forma i la compostura i exigir, pel cap baix, el respecte degut. O sigui, ja poden bramar el que desitgin sobre Negreira o la implicació dels catalans en els assassinats de Kennedy i Manolete, que haurien de trobar resposta tossuda, ferma, inamovible. Frisem per certificar què volia dir Laporta quan parlava de no conformar-se amb una resposta a la defensiva, sinó passar a l’ofensiva. Tant de bo presentés un memorial de greuges que els tragués de polleguera a base d’arguments i fets històrics que acabarien cobrint més espai que l’Enciclopèdia Britànica. No cal que repassi els tres-cents llargs anys de dominació. N’hi hauria prou amb detallar com de bé han viscut en les set últimes dècades des del ‘cas Di Stéfano’, quan l’estat va decidir que ja n’hi havia prou de tolerar que els catalans recuperessin un mínim d’autoestima amb l’excusa de la pilota. Des d’aleshores, el futbol espanyol i en moltes ocasions, l’europeu, ha estat una broma de mal gust, una distorsió en benefici exclusiu d’aquells que s’han sentit els amos del tros i han imposat la seva santa voluntat tal com han volgut i desitjat. I no s’han estat mai de recórrer a les més arteres maniobres per sortir-se’n amb la seva. Al cap i a la fi, no se’ls hi escapa, com a inventors de l’esguerro, que el Real Madrid és un pilar fonamental en l’argumentari d’això tant irreal com sagrat que han volgut imaginar i presentar com l’Espanya una, sagrada i, bàsicament, impermeable a qualsevol diversitat, que els castellans només entenen una manera de fer i ser. La seva. I també en el futbol.

Si volen parlar-ne, endavant, però que ho facin per una vegada en els nostres termes. De les poques esperances que ens queden, el Laporta més desacomplexat n’és una perquè seria capaç de traure’ls-hi els colors, extrem prou difícil. Molt bé, paguem el que calgui per l’errada del cas Negreira, pel lleig d’haver plegat el Barça, això sí que és sagrat, als dictats d’un xantatgista com l’ex àrbitre, però assenyalem al dit amb ets i uts, pèls i senyals, totes les xacres d’aquest impresentable futbol que suma dècades jugant amb les cartes marcades. Per ells i en benefici seu. Portar això a la praxi seria un somni massa bonic. De totes maneres, no costa res mantenir la utopia i pregar Laporta perquè ens representi com no ha sabut fer-ho ningú en els darrers cinc anys.