Pànics morals

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En els darrers mesos estem assistint a una sobreabundància de notícies relacionades amb la violència sexual. No es tracta tant de determinar si es registra un increment significatiu, (que sembla que sí, encara que no en una proporció extraordinària) o d’indagar sobre els hipotètics factors que explicarien el fenomen, o ni tan sols sobre el perfil dels agressors (amb clara voluntat de no estigmatitzar col·lectius). Per contra, sí veiem com els mitjans es recreen en la víctima i les circumstàncies, els detalls sòrdids, i l’aproximació sensacionalista. En altres paraules, que el tractament mediàtic és més que millorable. I que els mitjans públics del país, fins fa poc un referent de professionalitat, estan caient pel pendent de la banalitat. Allò que abans era classificat a la secció de successos, avui obre telenotícies, s’hi recrea més de deu o quinze minuts, exposa opinions prescindibles i no tracta tant d’esbrinar les causes com de propiciar un sentiment d’inseguretat que, paradoxalment, va en detriment de la conquesta de l’espai públic per part de les dones i contribueix a certa victimització que no afavoreix la recerca de la igualtat. També, i d’una manera significativa, quan es parla d’abusos en el món del treball, de l’assetjament sexual i laboral, hi ha certa predilecció per destapar casos en les universitats o entitats públiques, quan ningú no gosa endinsar-se en el feudalisme laboral de l’empresa privada o de les grans corporacions, on tot apunta que aquests casos són proporcionalment més elevats, a banda que la discriminació per raó de gènere és normalitzada, i pràcticament legal.

En qualsevol cas, sembla que assistim a un cas de llibre d’allò que en el camp de la sociologia i la psicologia col·lectiva s’anomena com a “pànic moral”. Aquest és un concepte elaborat el 1972 pel sociòleg i criminòleg sud-africà Stanley Cohen per definir a aquell fenomen segons el qual l’atenció pública es fixa en un seguit de fets que generen alarma social i que tenen sovint com a objectiu demonitzar determinats col·lectius, normalment marginats o sospitosos, o simplement aquells considerats perillosos per a un determinat ordre o projecte polític o social. Aquests pànics morals, normalment de curta durada, solen ser promocionats des dels mitjans de comunicació en base a imatges alarmants i manipulació de les emocions, busquen generar una sensació de crisi, alerten sobre una suposada decadència o capgirament de l’ordre, solen servir per desviar l’atenció de processos de degradació democràtica o econòmica, busquen insistentment bocs expiatoris. I en aquest ambient d’excepcionalitat,  la sexualitat apareix com a un ingredient sovint imprescindible. Els sociòlegs que han investigat al respecte assenyalen la seva connexió amb episodis d’histèria col·lectiva com ara la caça de bruixes durant el maccarthisme, els progroms antisemites o la Revolució Cultural xinesa. Massa sovint, és el poder que tracta de desviar l’atenció mentre promou accions que perjudiquen de manera intensa les condicions i perspectives de vida de la majoria. La peculiaritat és que en aquesta onada el col·lectiu assenyalat és el masculí, és a dir, la meitat de la població. 

Si fem cas de les estadístiques de l’INE, i per a la població de l’Estat, sí que és cert que s’ha produït un increment força significatiu de la totalitat dels delictes d’agressions sexuals, que ha passat de 332 el 2017 a 604 (dels quals, 595 comesos per homes), això representa una taxa d’un 2,8 per 1.000, que malgrat un únic cas resulti intolerable, és una de les taxes més baixes del món. El problema és que quan els mitjans es recreen en aquests detalls escabrosos acaben generant una situació psicològica que amplifica la qüestió. Tothom pot entendre que els mitjans tenen l’obligació moral de denunciar fets intolerables per ser didàctics a l’hora de defensar fets indiscutibles com pot resultar el dret a la llibertat sexual. Ara bé, quan apareix una certa fixació per un tema terrible a nivell individual, és que probablement hi pot haver segones intencions.

No cal ser un premi Nobel per veure que, en aquests moments, uns mitjans públics on, a la pràctica, duen tatuat el 155 als serveis informatius i la programació general, tenen molta feina a ocultar aspectes, potser menys dramàtics, encara que més transcendentals. I la realitat és que assistim amb certa frustració a la renúncia de l’”establishmentet” nostrat a la lluita per la independència. A una certa fixació woke per una part substancial de l’actual partit governamental. Hi ha, per descomptat, una voluntat per emboirar el fet, cada vegada més flagrant, de dissimular els errors geoestratègics que està cometent una Unió Europea amb un maniqueisme poc convincent i molt incoherent respecte a la qüestió russa. I, és evident, que en aquests mesos, hem assistit a la semiocultació deliberada de les explosives mobilitzacions de caràcter social a països com el Regne Unit, França o Grècia, no sigui el cas que els catalans, amb certa tradició de revolta (fa menys de quatre anys, els carrers de Barcelona cremaven literalment), per les injustícies transversals d’un sistema econòmic que ens empobreix. Tampoc no se’n parla gaire de la degradació dels serveis públics, amb una sanitat que ha de reclutar a fora, amb condicions dickensianes, professionals que deserten per la sobrecàrrega i les deficients condicions laborals, o que el sistema educatiu cau a trossos, entremig de del retruny de la música hare-krishna d’unes escoles i instituts a mitges entre processos que recorden la Revolució Cultural xinesa i les dificultats per trobar docents disposats a cremar-se en la precarietat professional i la manca de perspectives d’uns estudiants empobrits. O a evitar el fenomen de creixement econòmic lligat misteriosament a la misèria de creixents estrats socials. O a deixar de parlar d’una involució democràtica sense aturador en què tota protesta és perseguida, tota dissidència silenciada, i tota corrupció legalitzada.

Efectivament, la llibertat sexual és una qüestió fonamental per a la salut social i democràtica de qualsevol país. Tanmateix, posar l’accent en qüestions delinqüencials i esborrar la transcendència d’aquestes transformacions perilloses, és una fórmula de desviar l’atenció sobre coses que amenacen el futur col·lectiu. L’experiència històrica certifica que els pànics morals, en qualsevol cas, solen acabar fatal.

- Publicitat -