El llegat i la tradició

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Una dels trets fundacionals del món modern és el seu absolut desinterès per la continuïtat. Tot ha de ser la radical novetat, la ruptura amb el passat, l’home nou—desarrelat, desmemoriat, buidat, transient, mundà. El desassossec de la malura de la modernitat crea l’home apàtic, ansiós, hedonista, materialista, i profundament nihilista. No hi ha cap lloc que exemplifiqui millor aquest home modern que els Estats Units d’Amèrica. Amb tota la seva riquesa, abundància, llibertat i democràcia, la felicitat i l’home satisfet els són esquius. L’home modern no pot ser feliç perquè no sap quin és el seu destí—d’on ve i cap a on va.

El passat dissabte 11 de març de 2023 vaig presentar la reedició de Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs d’Enric Vila. Curosament publicat per Bon Port, la presentació va acabar essent una vindicació de la possibilitat de pensar en plenitud, veritat i llibertat en la Catalunya ocupada. Durant la conversa amb l’Enric va sortir la qüestió de poder connectar-nos amb el passat, tant familiar com nacional. Als catalans se’ns ha negat repetidament la possibilitat de saber qui som, d’on venim, i cap a on anem. En el nostre cas, no ha estat la modernitat materialista la que ens ha convertit en un home nou—tot i que naturalment hi ha contribuït—sinó que ha estat l’opressió espanyola i les successives hores zero que hem patit. El 1714, el 1939, i ara el 2017 han significat talls en la continuïtat del llegat i la tradició dels catalans en tots els nivells.

És molt important que cada català es plantegi la següent pregunta: “qui és la meva família?” Massa sovint tenim assumit el complex d’inferioritat que considera que solament les famílies benestants poden tenir un llegat o preservar una memòria. Aquesta idea combina letalment la desmemòria de l’home modern amb la repressió dels espanyols per desarrelar-nos. Això ens ha acabat convertint en petites hores zero: no sabem que tenim un passat ni sabem relacionar-nos-hi perquè ens l’han negat i després ens han negat de cultivar-lo i parlar-ne. Quants dels nostres pares van créixer en la llarga nit franquista tot escoltant el lapidari “calla” que les nostres famílies els imposaven a fi de sobreviure? Quants de nosaltres hem crescut sense saber absolutament res de les nostres famílies? Quants de nosaltres hem hagut d’investigar el nostre propi passat amagat? Quants de nosaltres no hem sabut on anar perquè no sabíem d’on veníem?

Els qui hem tingut la fortuna de poder cultivar la memòria familiar i de preservar el nostre passat, sabem que aquest llegat és la llavor més fèrtil de la futura Catalunya plena. Assumir la continuïtat d’un llegat familiar—que no és solament material, ans espiritual—ens proveeix de la independència personal i familiar necessàries per fer possible la independència nacional. La nostra prosperitat individual i col·lectiva es basa en l’èxit de vertebració d’una família multigeneracional que es projecti tant en el passat com en el futur. El més magre i pansit patrimoni material i espiritual és una autèntica fortuna que pot somoure tot un poble si és ben preservat. Així, la resiliència davant l’embat històric dels espanyols i la degeneració dissolutiva de la modernitat no podran res contra nosaltres. En darrer terme, aquest llegat i tradició familiars són el mas que cada català porta dins seu per poder-se projectar al món. És el model de totes aquelles nacions europees, com Suïssa, que, abraçades a la profunda memòria dels llegats familiars, han creat una nació forta d’individus forts i arrelats.

Els qui ens hem embarcat en l’aventura de la paternitat ens hem de fer sempre aquesta pregunta: “què li puc oferir jo al meu fill?” Si mires al teu dedins i hi trobes el buit existencial dels llocs comuns d’una vida de fireta, es causa de les hores zero que hem sofert al llarg de la nostra història i dels silencis que ens han imposat. Si, per contra, hi trobes la fortuna d’hàbits, coneixements, tradicions i marcs mentals sòlids, es causa de la resiliència familiar per ser—més enllà de les desgràcies nacionals, o de la capacitat de renéixer que algunes famílies han tingut per la voluntat de poder. La gran plasticitat del llegat i la capacitat de renovació de la tradició ens permet d’afaiçonar la veritat perduda i silenciada. Un cop aquesta veritat retorna, ens elevem per damunt de totes les misèries, personals i col·lectives. La unitat bàsica del destí de Catalunya és aquest teixit de famílies que actualitzen un ric passat en el present per tal que tingui un futur.

He evitat de parlar del meu exemple en aquest article. A la presentació del Lluís Companys, en un moment de la conversa amb l’Enric Vila tractar els nostres passats familiars i la seva preservació. Hi vaig explicar per què la meva família materna va fer uns grans esforços per restaurar un llegat i una tradició. Jo no he fet cap altra cosa que enfondir-lo i radicalitzar-lo, en la inevitabilitat de ser i una absoluta celebració de la memòria multigeneracional. En acabat de l’acte, no pocs assistents van venir a explicar-me com ells també s’han acabat abocant a aquesta recuperació d’un llegat i tradició familiars a fi de sobreviure tant al món modern materialista i nihilista, com a l’ocupació espanyola de Catalunya i els mants intents de destrucció en la nostra història nacional.

- Publicitat -