Les acusacions de la Fiscalia pel cas Negreira haurien d’agafar-nos acostumats, que per alguna cosa som catalans i coneixem el panyo habitual de fa llargues dècades. Si no hi ha proves, s’inventen. I si, finalment, no les troben, no hi haurà manera de traure la taca activada pel poder central en les seves variades formes. Difama, que quedarà petjada. Acusa, que crearem opinió pública de falta d’honestedat. Ells, precisament ells. I sempre, la trinxera, l’atac que no acostuma a tenir resposta possible de la minoria agreujada, incapaç de donar un cop de puny sobre la taula i exigir respecte. Res de nou sota el sol. A veure si Laporta agafa el brau per les banyes i els hi rebrega la campanya per la cara a força de traure’ls-hi els colors als ara acusadors. Ja em diran com pensen provar que Enríquez Negreira feia de mitjancer en victòries blaugranes, però el mal està fet contra la reputació i la imatge del club amb un efecte internacional de proporcions devastadores. Com tothom es queda amb el titular, guarir la ferida no serà fàcil. En tot cas, més que acusar els missatgers de les males notícies, insultar als pocs periodistes que fan la seva feina, convindria una reflexió i corregir actuacions segons dicta l’evidència. Si fas barrabassades, te les descobriran, tard o aviat. Si comets il·legalitats, dones motiu i carnassa als teus adversaris. I, sobretot, si no ets coherent amb els valors que tant proclames, t’ho llençaran a la cara. Sumem massa anys de Barça judicialitzat, amb escàndols perpetrats per dirigents que menystenen la gestió adient del club conforme a què correspon i dicta el seu poder simbòlic, la seva força com a màxim ambaixador esportiu d’un país sense estat.
No sobraria una reflexió, que no farà ningú, sobre el comportament dels rectors blaugrana en els darrers anys. En termes bíblics, ningú en tot el futbol espanyol podria llençar la primera pedra emparat per una conducta modèlica. Ans al contrari, tothom guarda sota catifa els seus tripijocs. En cas de creure, convençut com n’està qualsevol culer, que l’estament arbitral afavoreix el Madrid, no resulta lícit actuar com ells i pagar quasi preventivament aquesta fortuna a un espavilat amb molta barra en prevenció de mals majors. Per què has de saber que no els evitaràs i per què no és un moviment que faci pel Barça, simplement. Al final, malgrat que la bombolla s’hagi inflat fins a extrems, pagaran Enríquez i Bartomeu i ho deixaran aquí per no prendre mal, per molt que desitgessin generar un escarment d’aquells que volen recordar qui mana aquí i amb quines regles alterades es juga al futbol espanyol. Resulta lamentable que ningú reclami amb fermesa que els dirigents del Barça sàpiguen actuar d’acord amb la responsabilitat inherent al càrrec. I aquí rau la pitjor de les condemnes. Personalitzant, és evident que els hi sobra Laporta, no fos cas que reviscolés el club. I també per indepe, tot i que fa dos anys que ja no ho proclama desacomplexat. Tebas? Un feixista catalanòfob, incapaç, a sobre, de dirigir la LFP. Els mitjans espanyols? Un despropòsit barroer al servei de l’amo i dels seus colors.
En un fangar com aquest, el seny aconsella que els aliens a la baralla entre les dues trinxeres habituals callin, no fos cas que s’hi trobin pel mig. Que un sector de l’Athletic Club es faci l’ofès i promogui campanyes populistes per denunciar, ja veus, les presumptes malifetes del Barça també hauria de procurar unes quantes rumiades. Ben mirat, aquesta fascinació nostra pel club més representatiu dels bascos no s’aguanta per enlloc si et molestes en repassar la història. És una bona mostra, un aparador de les relacions sublimades entre un poble i l’altre, on la praxi es dona de bufes amb la idíl·lica teoria. La institució de Bilbao fa anys i panys que fa la punyeta al Barça i la resposta que rep des d’aquí continua essent d’una irracional admiració. I si volen començar els arguments per a dubtar, arrenquem parlant de Kubala, Schuster o Maradona, de la final de Copa del 84 i uns quants episodis més que amarguen l’almívar d’una complicitat totalment inventada.
I al final, el futbol. S’instaura el VAR i el neguen com a eina de justícia. Ara bé, en clau estrictament esportiva i a les portes de rebre el Madrid, res no ens dona garanties de guanyar la Lliga, tal com rendeix l’equip. No està el Barça ni per generar somnis de triomf, ara mateix. El que importa avui és la profilaxi. Dins i fora. Que no es repeteixen conductes llastimoses com la que evidencia el cas Negreira i, per fi, d’una vegada, els dirigents blaugranes s’armin de valor per a iniciar un contraatac a base d’arguments exigint respecte, que el Barça no mereix ser arrossegat per terra a causa d’una decisió errònia dissortadament mantinguda durant divuit anys.