La setmana passada, segons m’expliquen el 8 de març, diada de la dona treballadora, ens va deixar, amb 87 anys, la Marianne Brull. Desconeguda del gran públic, habitant voluntària de la discreció i una modèstia certament exagerada, és una de les persones de més rellevància històrica per comprendre la dissidència intel·lectual antifranquista, i una dona coneguda i estimada per totes aquelles persones que la van tractar.

Nascuda a Suïssa el 1935, instal·lada a París a principis de la dècada de 1960, va ser una de les artífexs de la mítica editorial Ruedo Ibérico (1961-1982), així com de la seva revista, Cuadernos de Ruedo Ibérico (1965-1979). De la primera se’n van publicar 150 llibres d’autors com  Gerald Brenan, Ian Gibson, Juan Goytisolo, Stanley Payne o Joan Garcia Oliver, entre molts d’altres. De la segona,  de caràcter d’alt assaig acadèmic, van ser publicats fins a 66 volums amb col·laboradors com Pasqual Maragall, Salvador Giner, Manuel Castells, José Manuel Naredo o Jorge Semprún. Tots i cadascun dels seus escrits van passar per les mans de la Marianne. Tots i cadascun d’aquests intel·lectuals van tenir un tracte personal més enllà de la relació professional, perquè efectivament, malgrat que Ruedo Ibérico ve tradicionalment associat a Pepe Martínez Guerricabeitia, amb un punt de geni creador, Brull tenia l’habilitat de conduir l’editorial amb el necessari pragmatisme i intel·ligència per tal que aquell fos el principal espai de la dissidència capaç de generar maldecaps importants al franquisme, i guanyar batalles morals des de l’oposició política. Des del caràcter difícil de l’editor valencià, Brull posava seny i gran olfacte. En una època en què l’aclaparadora majoria dels editors i autors eren homes, la història ha tendit a reduir el paper fonamental de moltes editories, I Brull va jugar en tots els aspectes del petit imperi editorial que, des de París, introduïa textos prohibits mitjançant un sofisticat sistema d’infiltració i de connexió amb els principals llibreters, especialment de Barcelona. 

La importància de Ruedo Ibérico implicava que tots els llibres i revistes d’aquesta editorial (que aviat també comptaria amb una llibreria al número 6 de la Rue Latran, al bell mig del Qartier Latin), implicava una veritable obsessió dels serveis secrets espanyols. El Ministerio de Información y Turismo, en època de Fraga, ressenyava tots els seus llibres en un butlletí intern restringit per als alts càrrecs ministerial per mirar de contra argumentar les dades i els textos publicats. La llibreria va ser objecte d’un atemptat per part de la policia espanyola, en aquesta tradició de guerra bruta que li podia haver costat la vida. Brull i Martínez Guerricabeitia eren espiats i seguits per agents encoberts. Calia tenir molt de valor per fer una tasca tan valuosa.

En aquest joc, Brull feia tots els papers de l’auca que corresponen a una petita gran editorial, que malgrat la innegable qualitat, vivia permanentment al costat de l’abisme. Acompanyar els autors, suggerir solucions creatives, mantenir correspondència i contacte, arreglar les crisis de creativitat, negociar contractes, revisar manuscrits. I tot això, des de l’ombra. La seva addicció al treball era tan intensa que quan una vegada li vaig preguntar com havia viscut la revolta de maig de 1968 em va dir que pràcticament no se n’havia assabentat de res per la càrrega de feina que tenia.

Si bé Ruedo Ibérico havia estat potser la principal veu a l’exterior que complicava la vida dels franquistes i dels aspirants a la continuïtat del règim per mitjans democràtics, la Transició va implicar la destrucció, en bona mesura, deliberada, de la mítica editorial. Feia nosa. Malgrat el trasllat de París a Barcelona, cap a 1977-1978, una part dels antics col·laboradors van decidir integrar-se en les oportunitats que implicava la monarquia restaurada. S’explica que Joaquín Leguina, un dels més pròxims i actius mentre Ruedo era encara a París com a imant dels joves estudiants d’esquerres, va promoure l’ingrés de les principals plomes al PSOE. I, de fet, qui va acceptar l’oferta, va disposar de grans oportunitats professionals tant al govern, com al sottogoverno, com a la creixent infraestructura cultural i periodística que s’estava generant, molt especialment al voltant del diari El País. Qui s’hi va resistir, va conèixer el boicot, la marginació, la invisibilitat pública. Ruedo, que havia estat el principal mitjà de l’antifranquisme no comunista (hi cabien des de liberals a anarquistes), va deixar de ser útil, i es va fer un bon esforç per bandejar-la, fins a la seva desaparició, per l’absència de recursos, el 1982. Hi va haver una fallida econòmica (i amb poques excepcions com Josep Tarradellas, que va intentar ajudar els editors mentre feia de president de la Generalitat restaurada) va ser abandonada per aquells que tant se n’havien beneficiat d’aquell gran laboratori d’idees i xarxa de dissidència. En altres paraules, Ruedo va ser un dels molts cadàvers a l’armari de la Transició.

Tanmateix, Brull, que va traslladar-se de París a Barcelona sembla que a finals de 1977, s’hi va quedar per sempre. Malgrat haver de passar pel tràngol de la liquidació, va mantenir-se a la capital catalana entre un ampli espai de dissidència local, que incloïa els seus amics fets a París, encara que també a l’entorn de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i els diferents moviments socials que mantenien aquesta resistència tel·lúrica als pactes de la Transició i la domesticació de la societat catalana des de les institucions i el poder econòmic. Amb els anys, era freqüent trobar-la entre les nous moviments socials vinculats al Raval i al Poble Sec, on residia. Pepe Martínez, amb qui va mantenir una relació sentimental intermitent (i una de professional sòlida)  va morir poc després, el 1986, el mateix dia del Referèndum de l’OTAN. Ella va continuar com a la dipositària de l’herència històrica i intel·lectual de Ruedo. Va promoure la digitalització del fons. Va esforçar-se per reeditar alguns dels textos.  Va saber connectar amb les noves generacions de la dissidència. Era, potser, una de les professionals de l’edició més respectades de Barcelona.

Ens van conèixer a finals del segle passat, quan la vaig entrevistar per primera vegada en un antic programa de ràdio, La memòria silenciada, precisament sobre la història de Ruedo. Ens vam caure bé, i vam mantenir una relació personal durant molts anys. El 2010 em va encarregar una edició crítica dels articles sobre la Transició publicada a Cuadernos. Malgrat fer-ho amb una col·lecció molt interessant de Planeta, i d’aplegar a l’Institut d’Estudis Catalans a figures de l’època daurada amb un Salvador Giner que feia de presentador, a Pasqual Maragall, ja aleshores retirat de la vida pública, acompanyat de Diana Riba, a Joan Martínez Alier, un dels teòrics de l’ecologisme més reconegut arreu del món menys aquí, o a tants d’altres, el llibre no va ser molt difòs (diria que no massa benvingut per l’establishment), i va acabar com a pasta de paper. 

Brull era una dona incombustible, una de les persones més intel·ligents i treballadores que mai he conegut. També una de les que menys s’han reivindicat. I tanmateix, és una de les que més mereixen tots els reconeixements. Em van trucar divendres per donar-me la mala notícia. També em van explicar que, en la línia de la seva aversió al protagonisme, que no hi hauria funeral. Tanmateix, sembla que els seus molts amics preparen un homenatge, a Barcelona, durant el mes d’abril. Potser el millor homenatge és reivindicar tot el que va fer tan bé durant tants anys.