Neymar, Bartogate, Negreira

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El Barça no ha comprat àrbitres. Punt.

El Barça ha pagat durant dues dècades a l’empresa d’Enríquez Negreira no se sap massa ben bé per quins serveis. Punt.

Els dirigents i executius del Barça de les dues últimes dècades han considerat – inexplicablement – que pagar al vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres per “assessorament” era bona idea.

No cal tenir gaires llums per entendre que una cosa així servirà, si o si, per aixecar totes les sospites del món per part d’aquells que s’agafen a qualsevol indici per fer encendre el ventilador i començar a escampar porqueria a tort i a dret. “Els hem donat la imatge que volen“, que diria aquell…

- Publicitat -

Però… qui l’ha donada?

Des del mateix moment en què va explotar la notícia del ‘cas Negreira’ hem assistit a un linxament públic dels periodistes que ho van publicar en un exercici extremadament cínic per part de la culerada.

Els culers tenim un historial com a mínim ‘curiós’ en la nostra relació amb els pecats que el nostre estimat club comet. Perquè… oh, notícia! Sí, els comet. Per posar-nos una mica en antecedents només cal recordar casos recents com el cas Neymar o el Bartogate.

En el cas Neymar, que com tots sabem va acabar amb Bartomeu signant un acord amb fiscalia que l’exonerava a ell de responsabilitats i carregava tot el mort al Club, un sector no menor de l’afició, al que anomenarem “sector A“, va carregar contra “el farmacèutic”, un soci que va demanar explicacions al club reiteradament sobre certs pagaments confusos per contractar a Neymar i que davant la nul·la resposta del club va decidir demanar les mateixes explicacions a on podia obtenir-les: als jutjats.

El “sector A” de l’afició va decidir molt majoritàriament que la culpa era de qui havia fet massa preguntes, de qui havia demanat explicacions per la gestió del club, i no pas de qui havia efectuat pagaments mig ocults, mig falsejats per ocultar tributacions i d’esquena als socis. Per aquest “sector A” el culpable del cas Neymar va ser en Jordi Cases, “el farmacèutic”, per haver tret el cas a la llum i haver-lo perseguit. Ell era el culpable de tot plegat, i no pas les persones que van signar els contractes, van ordenar les transferències i van pactar amb la fiscalia. No el club. Les persones.

Un altre sector de l’afició al que anomenarem “sector B“, en canvi, celebrava la valentia d’en Jordi i l’encoratjava (des del sofà i des de Twitter, sempre) a seguir amb la seva noble lluita en pro de la veritat i el bon govern al nostre Club. Per al “sector B” el culpable del cas Neymar era òbviament Rosell, Faus i Bartomeu.

Van passar els anys i ens vam topar, al cap de ben poc, amb el Barçagate, o Bartogate, o com s’hagi de dir. Un escàndol encara ara en seu judicial on, sota el mandat de Bartomeu i amb la tutela de Jaume Masferrer es van contractar a una empresa (I3 Ventures) uns serveis de ‘monitoratge’ de xarxes socials a un preu netament desorbitat i que portaven annexes altres serveis com desprestigiar a rivals ‘polítics’, exjugadors, jugadors, exentrenadors, etc. Tot, pagat amb diners del club, òbviament. i fraccionant contractes per saltar-se els controls interns.

La notícia, treta a la llum per Adrià Soldevila, Sergi Escudero i Sique Rodríguez, va sacsejar-ho tot. Molts mesos d’investigació derivada d’una filtració (com totes les notícies, d’altra banda) van permetre als periodistes teixir una història amb tots els elements de veracitat. Tants, que el cas ha acabat als jutjats i no hi ha res que s’hagi pogut desmentir.

El “sector A“, de nou, va carregar les tintes contra els periodistes, contra el mitjà, contra el missatger, amb allò tan clàssic d'”això ho fa tothom, tots els clubs tenen aquest servei“, “li esteu donant carnassa a Madrid, que ens tenen ganes“, etc. Resulta, però, que el treball periodístic va ser tan notable que va merèixer una cascada de premis i era tan, tan evident el que havia passat i com de bé ho havien explicat que el “sector A” senzillament va haver de retrocedir i abandonar tota esperança.

I el “sector B“? Doncs aplaudint amb les orelles. L’Adrià, el Sique i el Sergi van ser considerats puntes de llança de la premsa lliure per haver destapat un escàndol majúscul, un cas flagrant d’administració deslleial, de malversació dels recursos del club. Exemples a seguir per no haver callat i no haver-se venut al sistema, per no estar sotmesos a la tirania del poder. Gràcies a ells el club tenia esperança de sortir-se’n de tot plegat, perquè encara quedava gent noble d’esperit i devota de les causes justes.

Tornen a passar els anys (cada vegada menys entre escàndol i escàndol) i apareix, de cop i volta, una notícia d’impacte: el cas Negreira. De nou la notícia apareix a Ser Catalunya de la mà d’Adrià Soldevila, Sique Rodríguez i Jordi Martí. Els protagonistes del Bartogate ens van explicar el dia 15 de febrer que “La Fiscalia investiga la societat d’un exvicepresident dels àrbitres que va rebre pagaments del Barça per assessorament mentre exercia el càrrec“. De fet, rellegint la notícia, hom pot veure clarament que tot el que s’hi explica no només ha quedat acreditat sinó que s’explica amb tota la prudència del món i sense fer una passa més agosarada que l’anterior.

La notícia, com totes les notícies, s’origina en una filtració d’informació que l’equip de periodistes es dedica a traçar, investigar, contrastar i validar. Per molts motius fan aquest exercici, però principalment per un: perquè és la seva refotuda feina. Reben una informació indiciària, i la treballen. Per il·lustrar això sempre recordo un cas que explica en Ramon Besa sobre les absències de Ronaldinho als entrenaments en la seva època daurada. En Ramon preguntava al guarda de seguretat del club “Ha vingut en Ronnie a entrenar?“, i el guarda de seguretat li contestava, sovint, “El seu cotxe, sí.“. El guarda “filtrava” una informació indiciària a en Ramon qui, com a bon professional, la treballava i desenvolupava. Això és el periodisme, o almenys una de les seves modalitats.

En els últims anys (els únics contrastables documentalment), sota el mandat de Bartomeu de nou, es van ordenar pagaments al vicepresident del comitè tècnic d’àrbitres per serveis, com a mínim, dubtosos. Diuen els implicats que això es feia des de 2001 com a mínim. Per tant, estem davant d’un assumpte gris i greu que s’allarga, com a mínim, dues dècades i que esquitxa, com a mínim, a quatre presidents. De nou, decisions de persones en nom del club. Persones.

El “sector A“, bel·ligerant sempre, igual que va assenyalar i lapidar al “farmacèutic”, igual que va assenyalar i lapidar a l’equip de la SER pel Bartogate, no falla a la cita i assenyala i condemna a l’Adrià i al Sique: “Haurien de prohibir-te parlar del Barça“, “Rata“, “Traïdor“, “Tonto útil dels collons“, “Judas“, “Eres basura“… Com sempre, el “sector A” obvia que el missatger senzillament relata els fets, però els fets els han comès unes persones que, a hores d’ara, sembla que no siguin responsables de res. Sembla que tota la responsabilitat del cas Negreira és de n’Adrià, en Jordi i en Sique per haver fet pública una informació i no pas dels presidents, vicepresidents, tresorers, directors generals, caps de compres, CEOs, et altri que eren els que signaven i aprovaven els pagaments que, d’altra banda, oficialment eren a canvi d’uns informes i assessorament. Per tant, si no eren per això, caldrà acreditar-ho abans d’acusar de res a ningú.

Que la informació era delicada? Segur. Amb conseqüències potencialment monstruoses pel Club? Segur. Però era informació, era notícia. És la seva refotuda feina treballar-ho i explicar-ho amb rigor i veracitat.

El divertit del cas ve quan mirem al “sector B“. Aquells atacs de noblesa i excel·lència aplaudint i lloant la feina d’uns periodistes que havien investigat a fons els pagaments del Bartogate, que no havien estat còmplices del sistema i que no havien callat quan tota la resta del gremi callava, han desaparegut del mapa. Per alguna raó ignota el “sector B” ara se’ns ha alineat amb el “sector A“. Quines coses té la vida, eh?

Són “rates“, per uns i pels altres. “Traïdors“, per uns i pels altres. “Mals barcelonistes“, per uns i pels altres. Ara ja no interessa la noblesa, la valentia, el coratge per fer front al sistema i treballar amb dignitat. Ara ja no va bé tenir versos lliures que investiguen, contrasten i expliquen els inacabables disbarats que s’han fet, es fan i es faran al nostre estimat club. Ara ja no. Què ha canviat?

Acabo amb només una idea final. Sector A, Sector B, preneu-vos cinc minuts per calmar-vos si és que heu arribat fins aquí, perquè no us haurà agradat tot això que us posa davant del mirall, i penseu en això.

L’escenari que esteu proposant uns i altres, per motius diferents, però amb objectius idèntics, és terrorífic. Esteu demanant que uns periodistes es guardin una notícia gravíssima només per no perjudicar, quan a vosaltres us convé, a l’entitat de la que formeu part. Se la pot perjudicar i investigar quan us va bé, però quan egoistament no us va bé a vosaltres, no. Esteu demanant permissivitat, tolerància, fer els ulls grossos. Esteu demanant que, pel bé del Club (quan us convé) s’amaguin informacions gravíssimes. Quan la premsa és còmplice del poder i oculta interessadament informació, us enfadeu els uns i us ho celebreu els altres i viceversa, indistintament. Voleu una premsa i una massa social acrítica i plegada al servei de la institució.

Això no és un al·legat en defensa del gremi periodístic, perquè si s’ha de defensar ja es defensarà ell solet, que prou feina tindrà a fer-ho estant com està. És un al·legat en defensa de la coherència i en confrontació directa amb l’escala de valors que ara compartiu A i B i segons la qual “protegir el cortijo” passa per davant del bon govern, de l’excel·lència administrativa i de la gestió responsable. No sou conscients que justament el cortijo es protegeix amb el bon govern, l’excel·lència administrativa, la gestió responsable; amb un quart poder potent i independent; i amb una massa social implicada, activa, crítica i informada.

O si que ho sou però només ho recordeu quan us convé.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca