Deshumanització

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El que va passar durant el setembre i octubre als nostres centres de secundària és il·lustratiu de fins quin punt s’ha deshumanitzat la gestió del sistema educatiu a casa nostra. El gran tema polèmic va ser la reducció d’una hora lectiva a tots els horaris del professorat, una mesura que era, certament, un nyap, i que era increïblement incòmoda per als equips directius, i que segurament s’hauria d’haver acordat i aprovat al juny, en una negociació normal neta de thatcherismes i impulsos testiculars.

A tot arreu es va presentar com una “baixada de pantalons” dels sindicats (ho deien així, amb aquesta cruesa, com si una lluita cívica fos una expressió de masculinitat selvàtica), i fins i tot assumint que els sindicats havien pogut fallar estrepitosament, qui va pensar en els 3.700 docents que encara eren a l’atur? Penso que els 3.700 docents eren el moll de l’os de l’acord, i no l’hora lectiva, utilitzada com a titular a tot arreu, com abans s’havia instrumentalitzat la gran postveritat segons la qual es docents vaguistes només volien més vacances.

Ens irriten les polítiques polítiques i delirants de Trump i Bolsonaro, però no volem veure la biga al nostre ull: amb quina facilitat ens divideixen i divorcien, amb quina facilitat ens buiden les arques públiques fent jocs de prestidigitació presentats com a mística humanitària. Fem veure que complim ordres i que no podem fer absolutament res per a sanejar aquesta administració. Tothom veu coses massa evidents i ningú no es mou, ningú no diu res. Vivim amb por. No volem veure les coses que són evidents. Volem marxar ràpidament del lloc de feina i mirar cap una altra banda. Drets, democràcia, només per a nosaltres: ni per al docent precari, ni per a l’alumnat privat d’una educació seriosa, gaudim els qui estem dins del sistema sense posar cara als que es queden fora.

Ens enfadem pel nostre confort, per la nostra parcel·la de poder o pel nostre collonisme a l’hora d’expressar un malestar, però no pensem en les persones, en les zones de convivència comuna, en les famílies, el sentiment de companyonia s’ha evaporat per complet. No agraïm la feina intensa i anònima. Hem caigut en uns convencionalismes molt encarcarats, que produeixen desafecció, i que són disfuncionals. Joan Maragall, Salvador Seguí, Josep Benet, ens dirien hipòcrites. I amb molta raó. Només ens interessen els papers, que quadri l’ordre administratiu.

- Publicitat -

La jugada del departament era mestra, i va funcionar molt bé: va dividir encara més les plantilles (heus aquí el seu objectiu) i va obrir una fractura entre les direccions i els equips docents. En un país normal, els centres educatius haurien de ser simbiosis entre barris, famílies, equips directius, educadors i alumnat: malauradament, el que s’està imposant és la mateixa lògica depredatòria que presideix el cafarnaüm histèric i banal que tenim com a societat, i que no sabem com desactivar.

Si anem pensant que els docents són ganduls acomodats, que els sindicats són satànics, i no es corregeix la tendència autoritària del govern, que sembla la patronal catalana de 1919, no anirem molt lluny com a país. Ni els metges vaguistes són uns aprofitats, ni els pedagogs dissidents uns heretges amb nas de porc i cua de dimoni. No podem satanitzar i excloure tothom que pensi diferent, que vulgui assenyalar un problema sagnant i se’l faci callar de mala manera. Finalment, la desinversió endèmica parlarà per sí mateixa. Caurem en una situació caòtica sense ciments socials, desballestada i creuada per odis de classe abandonats a la seva sort.

Un centre docent que no té democràcia interna, claustres vitals i amb iniciatives des de baix, no pot irradiar democràcia. Aquest comodí de l’Agenda 2030 amaga difícilment l’ambient enrarit i malsà de les comunitats educatives, sotmeses a angoixes, pressions, privatitzacions draconianes i unes càrregues socials clarament excessives. No hem trobat la manera de combatre el burocratisme disciplinari, no hem trobat la manera de bastir i organitzar pedagogies humanístiques al marge del Pensament Únic oficial, que manté una mà de ferro de censura i manipulació al voltant dels grans mitjans de comunicació catalans. Una completa desgràcia mentre veiem com es marceix la nostra societat: com s’apaga la Sanitat pública, com deixa d’arribar personal ben format i especialista als llocs de treball, s’apaguen tots els debats serens i s’imposen el nepotisme i les externalitzacions més descarades, més immorals.

El desànim és prou palpable. Ningú no va pensar en els docents que eren a l’atur, ningú no es va asseure a pensar en les oportunitats que podrien aportar aquests docents, especialment els més joves. Ningú no voldrà treballar en un lloc on ningú no sap què ha de fer, on el caos pedagògic i la verticalitat més brutal dominen una vida col·lectiva cada cop menys inclusiva i menys acadèmica, malgrat els titulars controlats per les institucions, cada cop més allunyats de la realitat. Per a mi el debat era aquest: com rebre amb dignitat els més de 3.500 docents nous, com imaginar l’escola catalana allunyada del burocratisme agressiu, com sortim del desànim i la ràbia i cuidem a nostra cultura escolar, amenaçada i criminalitzada pels qui n’haurien de tenir cura.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca