El Barça d’avui és fràgil com una bombolla de sabó. Esperàvem que la sentència de Messi, allò històric del «no ens arriba» per a justificar tanta patacada, no arribés a maledicció tipus Bela Guttman al Benfica, però va camí de fer-se llarg, massa llarg. L’estat d’opinió és tan inestable i volàtil que oscil·la entre extrems per un simple resultat, malgrat que sigui d’impressió lamentable com el d’Almeria. Si sumes la baixa de Lewandowski, el mar de llàgrimes vessades sembla emular un naufragi sorgit del no-res. O si, del fatalisme arrelat a l’ànima, que baixa els braços abans ja d’afrontar els obstacles. L’equip semblava aguantar la institució com havia estat norma en el bartorosellisme quan la primera derrota a la Lliga en quatre mesos s’ha emportat les bones impressions i les esperances d’una escombrada que arriba, també és costum de la casa, en el pitjor moment, quan torna a trucar a la porta un enfrontament amb el màxim adversari, el que dicta gairebé per sistema com reacciona el barcelonisme en el baròmetre que va de l’optimisme cec al derrotisme més visceral. Massa aviat, creure que la Lliga ja era al sac. Massa pressa per recuperar sensacions que no es corresponen a la realitat enmig d’un procés de reconstrucció només necessitat de temps i paciència. Un marcador advers carregat de detalls funestos revifa els dubtes en el pitjor moment. Dubtes no ja estructurals, sinó que afecten directament al conductor de la nau. Malgrat que existeixi desig d’oblit immediat, Ten Hag va remuntar amb un simple retoc de mitja part, just allò que hom espera d’un entrenador d’elit, la bona lectura de partit i la correcció precisa sobre el tauler que porti a revertir dinàmiques.
Diumenge passat a Andalusia, els canvis a l’onze van deixar en evidència que, entre rotacions i absències, no dona la plantilla per creure que tothom sabrà interpretar la partitura com ho fan els titulars indiscutibles i van sovintejar els galls, gràficament representats per l’orfeó de cantants en una desesperant successió de centrades laterals estèrils. No consola que el míster s’emprenyi, la seva feina és una altra. Els canvis només generaren un desgavell tàctic de difícil comprensió. Quan observes un partit, vols entendre quina lògica segueixen, quin objectiu busca l’entrada d’aquell i la marxa de l’altre. Al cap d’uns minuts has de comprovar el sentit de la variació, el perquè del moviment de peces, més enllà de la retòrica, moltes vegades buida, que parla d’intensitat o d’un valor, competir, que s’ha convertit en fetitxe de l’entrenador quan vol justificar decisions. Què vol dir que l’equip ha competit? Es suposa que ve de sèrie, que ja surt tal com xafes la gespa i et centres en la feina. En tot cas, falten idees i com aplicar-les, falta la claredat que atorga la seguretat de saber que has entrenat les variants justes per a desfer qualsevol varietat de nusos plantejats pel rival. No es va veure res de tot això apuntat i en noranta minuts, les esperances de solidificar un projecte creixent han tornat a mostrar-se envaïdes de dubtes. Faltarà Pedri o faltarà el seu extrem de preferència, però sona a excusa de mal pagador quan tens una plantilla amb aquesta massa salarial disparada, fruit, se suposa, de la qualitat inqüestionable dels especialistes contractats. Si ara el neguit creix per l’absència de Lewandowski, senyal que confirma la fragilitat i la incapacitat de mantenir nivell tan aviat com el vent bufa en contra.
No resulta de rebut que amb set punts d’avantatge, t’assalti aquest carregament monstruós de dubtes, de no saber si seràs capaç de seguir pel camí que portaves. Per poc que no recuperin al Bernabéu part de la credibilitat malbaratada, sortirà de passeig l’exèrcit mediàtic de la caverna a buscar-te les pessigolles i menjar-te la moral. I si l’equip cau sota el foc creuat de la propaganda, pot posar en suspens la recuperació d’un Barcelona que necessita avui de manera indispensable que l’equip tiri d’un carro atrotinat, en fallida econòmica. El trajecte serà llarg, però no convé fer-lo a batzegades. Aquesta fragilitat manifesta és la pitjor amenaça, una pèssima notícia que Xavi i els seus manats no havien de permetre que es confirmés a Almeria. El panorama no escampa i quan surt el sol, no escalfa prou.
