El cas Enric Pujol

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Dimecres passat vaig assistir, al Museu de l’Empordà, a l’homenatge que se li ha fet a l’historiador Enric Pujol i Casademont (Figueres, 1960). Més que homenatge, concepte que pot arribar a ser preocupant, es va tractar més aviat, d’un acte de desgreuge. El que va passar allà, amb prop d’un centenar d’acadèmics, periodistes, personalitats de la vida civil i pública local i nacional, col·legues i amics (entre els quals m’hi incloc) o figuerencs corrents va ser, en realitat un acte de protesta pel tracte rebut per part d’una Generalitat en una dinàmica de degradació imparable.

Pujol és, probablement, un dels historiadors més brillants de la seva generació, dels pocs catalans que dominen l’epistemologia de la història, biògraf canònic de Ferran Soldevila, un dels principals especialistes en l’exili de 1939, també un artista plàstic talentós, a banda de membre de l’Institut d’Estudis Catalans i professor de la UAB. Ara bé, allà on ha destacat també és en el seu vessant de la gestió cultural. Va ser un dels arquitectes de la política de memòria històrica del país, a principis d’aquest segle, i per tant, un dels ideòlegs i artífexs del Memorial Democràtic, i qui va ser l’encarregat del projecte del que seria el petit gran Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME), probablement un dels més rellevants de tot Europa sobre aquest fenomen. 

Durant un breu període, per la coherència de la seva trajectòria, així com per la seva contrastada competència professional, va dirigir el Memorial Democràtic, i a partir de la tardor de 2021, va passar a dirigir un MUME (que pràcticament havia fecundat, gestat i parit ell mateix), amb multitud d’iniciatives i exposicions que van saber captar l’atenció del públic i els ambients acadèmics. Difícilment, com es va posar de relleu al seu homenatge, trobareu ningú capaç d’exposar algun matís sobre la seva professionalitat, coneixements o traça a l’hora de gestionar un dels equipaments culturals més actius del país. Al mateix homenatge van prendre la paraula l’Antoni Simon, un dels historiadors europeus que millor coneix l’Europa Moderna, l’Alfons Romero, un dels historiadors locals més rellevants de l’Empordà, i Vicenç Villatoro, que va precedir-lo com a president del Memorial Democràtic i expert en els laberints de la gestió institucional. Tothom estava molt emprenyat pel fet que fos cessat per una simple qüestió partidista, i Villatoro va evocar la Mancomunitat, quan aquells homes i dones que pretenien reconstruir la catalanitat a partir de crear un seguit d’institucions conformades per persones caracteritzades pel seu talent, i no pas per la seva filiació política. I tots coneixem, també, com els països més o menys civilitzats, deixen la gestió en mans de qui més en sap sense mirar ni considerar la seva filiació o desafiliació política. I el que estem vivint amb l’actual Generalitat (ampliable a les Diputacions, Consells Comarcals o ajuntaments) és optar pel clientelisme en detriment de l’interès general, tot propiciant una desmoralització pública en tota la polisèmia del terme.

Es cert que un dels problemes tatuats a dins l’ADN de Catalunya és el que m’aventuraria a qualificar com a “nyerrocadellisme”. Episodis com “La Busca i la Biga, nyerros i cadells, republicans i carlins, junqueristes i juntaires… solen ser massa habituals en un país petit i endogàmic (i ja cansa!). Coincideixo amb Josep Asensio, una de les veus joves més brillants de la Catalunya actual (i per això, força ignorada) en què això no necessàriament implica aquesta mena de determinisme de la divisió en el país -fenomen força comú a dins la majoria de societats occidentals-, sinó que el problema principal rau certa addicció al sectarisme, aquesta suïcida tendència tan habitual en el món de l’esquerra i que podríem qualificar d’una “moral de perdedors”. La voluntat per protegir els propis i deixar a la intempèrie els aliens ens fa mal a tots i ens propicia una feblesa absurda que no ens podem permetre.

- Publicitat -

Perquè el problema no té tant a veure amb la confrontació ideològica (normal, comprensible, i fins a cert punt hegelià, desitjable) com amb una cosa molt més greu: el partidisme. Pujol ha estat cessat per viure en un país en què els administradors actuals de la Generalitat posen per davant la lleialtat al partit que el currículum objectiu; formar part d’una òrbita capelletista, abans que ser un professional de reconegut prestigi. No sense raó, Villatoro es referia que és normal que els càrrecs (estrictament) polítics puguin canviar cada vegada que hi hagi un canvi de govern. Tanmateix, el director d’un museu, (com d’un teatre, d’una òpera, d’una escola d’administració pública…) no és potser, un càrrec de caràcter tècnic on resulten més rellevants les aptituds professionals que no pas la possessió d’un carnet determinat?

El cas d’Enric Pujol ens presenta de manera crua la deriva actual de la Generalitat, en què els canvis de govern representen una era d’oportunitats per a aquelles persones per a qui la militància política reporta beneficis de caràcter personal i professional. O, en altres paraules, que acabem entenent l’administració com a una agència de col·locació. La qual cosa és com asfaltar una autopista vers la mediocritat com a nació i la degradació com a societat. Ara bé, servidor de vostès s’escandalitza poc, perquè coneix a la perfecció fins a quin punt la possibilitat que els directors d’escoles i instituts ha corromput el sistema educatiu a partir de la possibilitat de nomenar a dit mestres i professors. I és així com el fet que el conformisme s’imposi a la credibilitat, l’obediència al compromís, la mediocritat a la professionalitat, està corcant el sistema educatiu fins a límits impensables fa tan sols una dècada.

Entremig del programa de desnacionalització del país i de deconstrucció de les institucions (que alguns es creuen) pròpies, l’actual deriva de la Generalitat ens ofereix mostres, amb fets com els que han comportat la destitució d’Enric Pujol, d’oximoronologia política. Com l’esquerra nominal que a la pràctica resulta neoliberal, alguns dels nostres polítics afirmen voler gestionar Catalunya com a una “Dinamarca del Sud”. I tanmateix, amb la cruesa dels fets, ens estem quedant en una Sicília del Nord.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca