A les entrevistes, les preguntes les fan els periodistes. Les respostes les carrega el diable (i l’entrevistat). Fidel Masreal va entrevistar Artur Mas fa uns dies amb l’excusa, una mica agafada amb pinces, que es complia el desè aniversari de la cimera anticorrupció del febrer del 2013. Havien acudit a aquella cita, a més d’ell com a president, la presidenta del Parlament de Catalunya (Núria de Gispert), el president del TSJC (Miguel Ángel Gimeno), el fiscal superior de Catalunya (Martín Rodríguez Sol), els síndics de Comptes (Jaume Amat) i de Greuges (Rafael Ribó) i el director de l’Oficina Antifrau (Daniel de Alfonso Laso). L’objectiu era intentar “reinstaurar el clima de confiança” entre la societat i les institucions per “l’acumulació” de casos d’irregularitats i corrupció. Acumular no seria ben bé la paraula que caldria emprar, perquè la corrupció a Espanya i a Catalunya era —i és— una de les característiques del règim del 78. La prova que això és així, és que un dels presents en aquella reunió, el cap de l’Oficina Antifrau, va ser destituït el 2016 per les martingales de l’Operació Catalunya en les quals va participar al costat de Jorge Fernández Díaz. El Procés va servir també per això, per corrompre els òrgans de control, com la lluita contra el terrorisme va donar lloc als GAL i a la corrupció policial. El fiscal Rodríguez Sol, en canvi, va dimitir al cap d’un mes de celebrada la reunió per les manifestacions que havia fet anteriorment a favor del dret a fer una consulta legal. L’evident “pèrdua de confiança” del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, va provocar aquella ràpida destitució encoberta. Quins contrastos!

Quan Mas es va reunir amb les altes autoritats de Catalunya, Jordi Pujol encara no havia fet la seva confessió pública del 2014, ni el seu fill, Oriol Pujol, secretari general de CDC entre el 2012 i el 2013, no havia ingressat a presó per complir la condemna de dos anys i mig pel “cas ITV”. Ho faria el gener del 2019. Antoni Vives, antic director de la Fundació Ramon Trias Fargas del 2003 al 2007 i tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’època en què Xavier Trias era alcalde (2011-2015), el 2020 va pactar amb la fiscalia una condemna de dos anys pel “cas Leslie” per eludir la presó. Una cosa semblant va fer el que havia estat secretari econòmic de CDC amb Mas, Francesc Sánchez, que al seu torn va ser un efímer director de la Fundació CatDem. A finals del 2022, Sánchez  va “acceptar” el que deia d’ell el fiscal sobre la participació en la trama del 3% per tal de poder sortir-se’n. L’any 2020, Daniel Osàcar, tresorer de CDC amb Mas, va decidir desempallegar-se de l’advocat que li proporcionava el partit, Xavier Melero, i substituir-lo per un altre que el defensés millor. Va ser aleshores que va començar a “col·laborar” amb la justícia. El seu “penediment” no va deixar en bon lloc ningú. El més afectat va ser Germà Gordó, el prepotent i totpoderós dirigent de CDC, que va arribar a ser secretari del Govern i posteriorment conseller de Justícia amb Mas. El novembre del 2022, la fiscalia va demanar per a ell divuit anys i deu mesos de presó pel “cas 3%” de Convergència. El jutge Santiago Pedraz va enviar a judici l’exconseller, el PDeCAT, Convergència, i els extresorers convergents Daniel Osàcar i Andreu Viloca, i un total de 30 persones físiques (polítics, empresaris i funcionaris de diferents administracions i institucions públiques de Catalunya) i 16 persones jurídiques. Les acusacions no deriven del fet que la justícia s’hagi cregut les versions de Fèlix Millet i Jordi Montull. És que els tribunals han anat acumulant proves des del 2009 fins ara.

Amb aquests antecedents, la frivolitat amb la qual Artur Mas aborda encara ara la qüestió de la corrupció és total. La cimera del 2013 devia servir de tan poc, que el 17 de juliol de 2020 es va celebrar la Primera Cimera contra la Corrupció per donar compliment al punt 4t de la Resolució 735/XII del Parlament de Catalunya, sobre la Lluita contra la Corrupció, del Ple del Parlament de 7 de febrer de 2020. La corrupció a Catalunya no està erradicada i, a més, encara s’arrosseguen les causes derivades de tants anys de tripijocs. El sector de Junts que reivindica amb orgull torero el passat convergent, que inclou tot això i no tan sols les bondats del suposat “bon govern”, voldria recuperar Mas de líder. Tot i que Mas no és militants de Junts, no tenen ningú més que pugui sostenir el partidet que els quedarà quan “n’expulsin” el sector que tant els molesta, el dels intransigents, la líder del qual està més morta que viva per unes suposades pràctiques irregulars quan dirigia la ILC. Si Mas defensa que cal rehabilitar Pujol perquè està clar que l’Estat va tibar de la corda amb la qüestió de la deixa per desprestigiar-lo i perjudicar el seu partit, per la mateixa raó hauria d’haver fet costat a Borràs i acompanyar-la fins a la porta del TSJC. Al capdavall, Borràs era un alt càrrec del seu govern quan van passar els fet dels quals se l’acusa. Molts dels que miraven cap a una altra banda mentre passaven les coses pròpies del règim del 78, es freguen les mans esperant que Borràs caigui per una pràctica, que ella nega, que tothom sap que és habitual en les administracions catalanes. La política sectària té això. A Andalusia, l’expresident de la Junta, José Antonio Griñán, fa uns mesos va ser condemnat a sis anys de presó i quinze d’inhabilitació pel “cas dels ERO”, i el seu partit, el PSOE, se’n desentén. El dia que es faci pública la sentència del 3%, ja veurem quina cara posarà Artur Mas. La confessió de Pujol és el més honrat que podia fer. Va inhabilitar-lo com a líder moral, però almenys va salvar el moviment independentista. Això no és obstacle perquè jo cregui, com ja vaig escriure en el llarg article “Jordi Pujol dentro de cien años”, que els vint-i-tres anys de la seva presidència tinguessin coses bones. Però, així i tot, malgrat que sigui difícil de demostrar que Pujol coneixia l’enriquiment de la seva família, no ni n’hi ha prou per disculpar-lo i rehabilitar la figura de l’expresident. Pujol havia sermonejat massa sobre els valors forts que havia de tenir la societat per deixar passar com si res el que van fer ell i els seus fills. El pas per la presó va esborrar la imatge d’aquells dirigents de Junts que en el passat, quan eren de CDC, acompanyaven Oriol Pujol a les portes dels jutjats. Ara bé, si després de deu anys de lluita democràtica, el resultat és fer el mateix d’abans i retornar al relativisme moral exculpant delictes i males pràctiques, l’electorat els passarà pel damunt. El 2010, Pilar Rahola va escriure a correcuita, per vestir la nova presidència, una semblança de Mas que va titular La màscara del Rei Artur. Com més declaracions fa, més clar queda que Mas, més que una màscara, duu una emmascara al front.