En portes de la tornada a Old Trafford, som on som: El favorit és el Manchester United, que juga la tornada a casa. El Barça només ha de confirmar el nivell recuperat de l’anada, lluny encara del sostre europeu que tothom ambiciona. Per molt que el culer s’encaparri a voler-ho tot aquí i ara, pulsió comprensible, la reconstrucció del potencial de l’equip és una feina lenta que no es va iniciar quan tocava i que no es pot donar per acabada en només temporada i mitja. El mantra continua essent el mateix: Calma i paciència. A poc a poc cal analitzar quins reforços convenen amb precisió quirúrgica, quines passes s’han de seguir per arribar prop del cim. Com sempre hi ha un però, els reforços imprescindibles en la recta final seran cars per força i aquesta casa està en fallida. En conseqüència, impossible escurçar terminis, córrer més del que toca i tenir la seguretat que el Barça no serà tan bo com desitja el barcelonisme d’aquí a quatre dies, amb la plantilla actual. No és resignació, ni renúncia als objectius. El diagnòstic no passa de ser simple conseqüència d’analitzar on som i d’on venim. Prou recorregut s’ha realitzat i no negarem el mèrit, però queda la part costeruda, la difícil. I no tens mitjans ni recursos per afrontar-la amb garanties. Caldria tanta imaginació i professionalitat com necessitaria una pujada exponencial en els ingressos, repte que sembla utòpic. Ara per ara, d’exigències, les justes i no convenen exercicis de fer volar coloms: Es pot competir a Espanya amb garanties, però l’àmbit continental exigeix nivells que el Barça, segurament, no es pot permetre per ensorrament dels comptes. A les últimes hores, més que la sobtada entronització de Ferran Torres i la impaciència per Ansu, sorprèn l’ambient de confiança generalitzada en el barcelonisme. Val més això que el derrotisme habitual en altres èpoques quan l’enginy no girava del tot rodó. Com ara mateix, per exemple.

A propòsit de l’afer Enríquez Negreira, la munió d’interessos en aquesta eterna batalla del futbol espanyol aconsegueixen que estem més pendents de la propaganda, del foc creuat entre cavernes, que del pecat original. Aquest rau en un error catedralici de base: Cedir al xantatge d’un murri de manual que treu sucós avantatge de les teves pors més íntimes. Acostumat a ser l’ase dels cops, resignat a continuar apallissat pel sistema i el seu braç executor, personificat en els homes de negre, intentes acotar el cap i pagar un impost gens revolucionari amb l’objectiu d’aturar el mal que et causen. Hi ha dues maneres d’afrontar el problema: Resignat, vençut i humiliat o denunciant amb valentia l’extorsió proposada, atenent-te a les conseqüències. Però sabent que és l’única via que realment fa pel Barça d’aquests valors que tant enarbores, que tant de màrqueting generen. Dius no, carregues contra aquest futbol podrit i negues que els Enríquez d’aquest món se surtin amb la seva. I s’ha acabat el problema de base, no hi ha més. Però quan fa dues dècades que toleres l’abús de poder, ja ets còmplice d’un sistema corrupte i, com és tradició a l’estat, mai pots esperar una resolució justa que porti aquestes fastigoses pràctiques als tribunals i castigui com cal als responsables de tal ignomínia. La resta, propaganda. No valen justificacions, ni dir que aquest és l’statu quo, que no queden alternatives. Tampoc donar carnassa als cínics que esmolen les eines a qualsevol fotesa que tinguin a mà contra la causa blaugrana i tot el que diu representar. La tempesta és un capítol més en la llarga relació històrica de malifetes i fruits de la picaresca d’uns espavilats. No esperem que s’investigui l’abús: Enríquez Negreira no actuaria així de no sentir-se protegit. O de no ser un testaferro, un intermediari que posa el risc i reparteix comissions després entre els padrins que li donen protecció. Mentre algú accedeixi a pagar extorsions, serà còmplice d’aquestes situacions lamentables. I això, òbviament, no fa pel Barça. Tant se val qui el presideixi, s’han de fer les coses com cal, com mereix i correspon a la institució. Plantejar aquesta reflexió plena d’obvietats no hauria de semblar un brindis al sol. Si acceptem viure entre porqueria, el món es va pervertint. I la imatge del club es va desfent a poc a poc. A l’antítesi absoluta, Tebas. Amb ell sempre val allò d’en Leonard Cohen, ara ja tan trillat: Per prendre posició en moltes batalles, n’hi ha prou amb veure qui tens al davant. L’home ho té tot, no cal precisar gaire. En negatiu, per descomptat.