Antigonats

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Edicions de la Ela Geminada fa les coses bé, i aquesta Antígona torna a ser una cosa ben feta: ben enquadernada, amb l’esperit de la Bernat Metge, traduïda per Joan Ferrer i prologada per Meritxell Blay. Sé que és un tòpic com una catedral, però, quina claredat! Quina angoixa despullada, quina saviesa sobre el poder i la comunitat humana. Continua passant el de sempre: hom veu aquí la font de tot el bon teatre, el teatre visceral, la paraula incendiada, aquí hi tenim Lope de Vega, hi tenim, naturalment, Espriu, i també tota l’avantguarda racionalista, el teatre de cadira i monòleg, el primer romanticisme setcentista alemany, i el teatre de les runes i l’expressionisme, el teatre que et posa contra les cordes i no les merdetes per a l’entreteniment. L’equilibri i l’insult, la filosofia i la política, el mite vivent, la història encarnada i caminant, flueix per aquestes pàgines amb una vitalitat insòlita.

Meritxell Blay, que lidera l’associació APLEC, defensora els estudis de clàssiques a secundària, ens descriu amb sentit sintètic el context en què va néixer Antígona. En un moment (el segle V a.C.) en què es consolidaven les reformes de Pèricles i es desenvolupava la democràcia. Una democràcia que, com Creont, excloïa les dones i els esclaus, que eren tractats com a objectes. Els grecs anaven al teatre per a reviure històries crues que els feien reflexionar després de la catarsi; el teatre tenia un significat ritual que avui s’ha perdut i que només alguns autors han intentat reproduir amb èxit desigual.

Blay adverteix contra un presentisme excessiu (no pensa que Antígona sigui una obra “feminista” tal i com entenem actualment el feminisme i com van entendre la seva figura pensadores con Butler o Zambrano). El que sí queda claríssim, Blay ho referma, que l’heroïna trenca tots els estereotips i presons de la societat grega i que es torna un cas insòlit de valentia i desafiament a la injustícia, un cas com un cabàs de desobediència civil extrema. Conclou Blay: “El que és cert és que la tragèdia planteja la situació de la dona en el segle V aC, a més dels rols que ocupen cadascun dels personatges en la societat atenesa. A la dona li correspon el govern de la casa; mentre que a l’home, el de la polis. El fet que sigui una dona qui transgredeix aquestes normes, fa que encara sigui més dramàtic i inusual.”

Tebes ha quedat tan arrasada que ja són molt pocs els qui hi volen continuar vivint. Antígona vol morir perquè els seus germans han mort, Ismene vol morir també perquè tota la seva família ha mort o morirà aviat. Els guàrdies no gosen explicar la veritat al tirà Creont per por de ser assassinats, l’ambient és d’una desolada postguerra amb un resultat devastador per a qualsevol virtut política. L’endeví Tirèsias no se’n sap avenir de la irracionalitat pública del moment, totalment suïcida.

Quina diferència entre la Catalunya política que rapinya i la Catalunya que estudia i edita i pensa en el futur civil. Dono gràcies a tots els implicats en aquesta edició per haver-nos recordat, una altra vegada, què és la dignitat idiomàtica, literària i merament mental. Sens adipositats de l’actualitat, tornem a tenir entre nosaltres una de les obres més actuals d’Occident, una obra centrada, precisament, en la imprudència d’un tirà misogin que diu rucades i fa rucades, com el mediocres tiranets d’avui.

Blay ens recorda al final del seu pròleg per què cal llegir Antígona l’any 2022: “La tragèdia representa també un aprenentatge col·lectiu. Ahir i avui la lectura d’Antígona  ens permet fomentar els valors de la pau i la justícia, ens fa qüestionar les normes i els rols establerts, lluitar contra el totalitarisme, posar en dubte el valor de les guerres; en definitiva, la lectura d’Antígona ens fa simplement més humans”. Per això la va recuperar i versionar Espriu durant el franquisme, i per això convé airejar aquest text en un moment d’accentuada confusió mental i prestidigitació política.

Llegir la història d’un governant ruc que liquida una dissident ens pot conduir a reflexionar sobre l’interès que tenen els nostre governants actuals per a extirpar les literatures i el pensament clàssic de les nostres escoles i instituts. L’objectiu final no pot ser cap altre que impedir que algú pugui barrar el pas, precisament, als nostres legisladors mediocres, folls, o simplement rapinyaires, que desitgen enfonsar tothom en l’utilitarisme més antihumà. Antígona invoca les lleis dels Déus (avui diríem Dret Natural o Drets Humans) contraposades a la força de llei de l’usurpador o el forassenyat, que ha oblidat per a qui està governant.

- Publicitat -

El tema, com podeu comprovar, és de rabiosa actualitat. Tot això a través d’un vers descriptiu i amb esclats de crom, en un plat literari d’enorme magnitud, que sap veure del fang social, les llums i les ombres d’un espai travessat pel trauma, les veus baixes i els crits d’angoixa, i de l’especulació mitològica a parts iguals.

- Publicitat -