Hi ha nervis. Es palpen. Es palesen. Les costures de la nostrada pastisseria política es veuen massa. El règim del Vichy és matusser i les seves maniobres són molt públiques. És per això que hi ha nervis: tot el que el règim fa és obertament visible. I el que fan és orwellianament galdós. Amb tot, no tenen cap altra sortida de fer el que fan—un cop s’entra en l’espiral de mentides, manipulació i control en els quals la neoautonomia s’ha construït.
L’última tàctica del Vichy Catalán és la d’esborrar. Tots els qui no formen part del búnquer neoautonòmic han de veure com les seves vides i les seves obres són esborrades, tergiversades, o atribuïdes a d’altri. En tant que laboratori preeminent i baula feble d’Occident, Catalunya és víctima d’una nova fase de la cancel·lació pública. En aquesta fase, ja no n’hi ha prou d’expulsar les víctimes de la societat civilitzada, sinó que s’ha d’obliterar sistemàticament tot el que han fet. Les tècniques són dues, omissió i substitució: s’esmenta l’obra però no l’autor o, en els casos extrems, se substitueix el nom de la víctima pel d’una persona afí al règim. En els darrers temps he pogut ser testimoni d’ambdues pulsions esborronadores. Televisió de Catalunya n’ha proveït l’exemple més recent.
En un nou programa literari en format late night, El negre de Banyoles, dirigit pel gambià Daura Mangara, es va dedicar tot un capítol a Mercè Rodoreda. Mangara va visitar les cases de l’escriptora a Romanyà de la Selva. És ben sabut que els meus pares van comprar la primera casa on va viure Rodoreda, El Senyal, l’any 1984. Jo hi vaig néixer i créixer fins als 18 anys. Vam vendre la casa el 2014 a uns estrangers després que totes les institucions catalanes fossin incapaces de posar-se d’acord per comprar-la a un preu notablement reduït. Tant la meva senyora mare, Mariàngela Vilallonga, com jo mateix hem escrit abundantment sobre la relació de Rodoreda amb aquella casa, la seva presència en l’obra de maduresa de l’escriptora, i el gir vital que li va significar la relació amb Carme Manrúbia—l’amant amb qui Rodoreda va viure a Romanyà durant tot el decenni de 1970. Amb tot el que hem escrit, amb la rellevància pública de la meva mare, i amb els 30 anys que vam viure en aquella casa, Daura Mangara va esborrar-nos-en. Mangara va presentar una casa amb un buit de 30 anys. Paradoxalment, va citar verbatim fragments dels meus propis articles i de la meva mare, sense esmentar-nos en cap moment. Encara més, es va il·lustrar la vida de Rodoreda a la nostra casa amb fotografies úniques que pertanyen al nostre arxiu familiar. Sempre hem vetllat perquè qui vulgui fer servir aquestes fotografies en demani permís—tal com s’acostuma a fer amb qualsevol material gràfic que pertany a un arxiu. Fins avui, sempre hem donat permís de reproducció a tothom qui ho ha demanat.
No cal dir que Mangara només és un instrument del sistema. Al darrere hi ha una productora, Minifilms TV, i el propi equip de producció de TV3. Tanmateix, és molt simptomàtic que s’hagi escollit Mangara, un cupaire i col·laborador de les bajanades de Pau Llonch, que a sobre ha estat a la presó per violència de gènere. Furgant una mica, la història es torna més sinistra un cop llegida la sentència judicial de Mangara i descobrint el testimoni de la víctima, atès que Mangara no és cap exemple de “rehabilitació”—tal com el règim va defensar un cop es va fer públic el seu passat turbulent. En el fons, Mangara és la persona perfecta per cancel·lar i esborrar. Aquest és el rol pel qual el van escollir. La violència de gènere és el complement ideal per afegir humiliació a les víctimes de l’esborronador. Els crits cupaires que acusen de “racisme” els crítics de Mangara queden afogats davant l’historial dels joguets trencats que el règim empra per fer la feina bruta.
Deixaré per a un altre dia tot el que va seguir i el que seguirà en aquest cas. Esborrant matusserament, el règim del Vichy i els seus sicaris només han aconseguit dues coses. D’una banda, han tret la meva senyora mare de la seva zona de confort i ella ha emprès accions fermes contra la vulneració d’una sèrie de drets, començant pels drets d’autor. D’una altra, han causat el meu retorn a la palestra pública—el retorn a la mania d’escriure. Portava quasi dos anys de silenci prudent. Era una conseqüència de les successives campanyes contra mi, la darrera de les quals va consistir en un deep fake tant matusser com preocupant. Hi ha un punt en el qual els dolents de la neoautonomia guanyen per avorriment i per la generalitzada compra de voluntats. Catalunya no solament és un botí, sinó també una gran llotja de peix on les elits van a comprar peixets que els serveixin de carnassa.
Els meus silencis no han servit absolutament de res i la cancel·lació i l’esborronada han anat pujant de to. Com que ho fan molt maldestrament i, com deia a l’inici de l’article, les costures es veuen, els efectes de la manipulació comencen a ser contraproduents. Però el règim no cessa d’esborrar, perquè és l’única cosa que li queda per fer. És una derivada necessària de la bunquerització de les elits neoautonomistes eixides de la derrota del 2017. L’única resposta a la pulsió orwelliana de l’ingsoc català nostrat és la d’explicar i escriure, sense cessar, tot el que és real, ver i documentat. A l’altre costat només hi ha mentides i opressió. Cal una presència constant, gairebé obsessiva i religiosa, de la veritat. I d’aquesta veritat, com diu Joan l’evangelista, en segueix sempre la llibertat.