Laporta a la seva

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Comença a forjar-se en marbre la impressió que Laporta és imbatible davant d’un micro, sobretot quan l’equip li dona arguments plaents, com succeeix ara. Fa aquest efecte quan treu l’esquerra de passeig i es permet lidiar amb tota mena d’arabescos la premsa especialitzada durant dues hores. Com en comunicació bé diuen que és la convicció la que convenç, el president solta el seu discurs tan segur dels seus arguments que tot passa per veritat inqüestionable. Dos anys després d’arrencar la segona etapa de mandat, transmet aquesta fermesa i seguretat de veure el final feliç a tocar mentre la resta de la humanitat, i no parlem ja dels múltiples detractors, encara viu a les palpentes, en l’absoluta foscor sobre l’únic que realment importa: Com s’ho farà per traure el club d’aquesta perillosa misèria. Té la virtut Laporta de disseccionar i simplificar qualsevol aspecte com si ell el tingués paït, superat, i es trobés al cap del carrer quan els companys de viatge, la immensa majoria de l’auditori barcelonista, encara no ha emprès ni tan sols el primer pas i ho veu tot negre com la gola d’un llop. Res, que aviat gaudirà de finançament per a l’espai Barça, una minúcia sense gens d’importància. Res, que tenen claríssim i al cap on s’ha d’anar, portats per una mena de GPS personal que barreja intuïció i infal·libilitat. Avui, les pífies queden minimitzades perquè entra la pilota altre cop i el líder providencial marca el camí convençut d’arribar a la terra promesa sense necessitat de grans epopeies. Una qüestió d’absoluta confiança, com la que li demostren la colla d’adlàters garratibats només de pensar que no són dignes de portar-li mai la contrària a l’home escollit que ha de salvar el barcelonisme, tal com va passar en recollir la destrossa perpetrada per Gaspart, anys després magnificada pels presidents de l’última dècada. Quan et deixen així d’ensorrat, també et faciliten la possibilitat de lluir a poc efectiu que resultis.

Tal com està el panorama, que algú al front et tranquil·litzi dient que tot acabarà bé, almenys resulta més confortable que un bany de la tremenda realitat econòmica que pateix el club. I això és Laporta avui, el clau roent on toca aferrar-se i pregar als déus del barcelonisme que l’il·luminin en la seva tasca. Bàsicament, per falta de qualsevol altra alternativa més enllà de creure en el miracle, en el prodigi del seu lideratge. Així estem, agradi o no a incondicionals i detractors en grau superlatiu, que el personatge mai no ha admès mitges tintes. I com la nau va, el lideratge a la Lliga guanya solidesa i el Madrid hi posa de la seva part aportant dosis de confiança per a la recuperació del màxim adversari, si el malalt greu mostra il·lusió i creu que abandonarà aviat l’UCI, fa de molt maldir portar-li la contrària. En tot cas, ja ens ho trobarem, però el barcelonisme és avui confiança sobrenatural, fins i tot renyida amb els fets, en la figura d’un president de proporcions bíbliques.

Mai la felicitat és plena a Can Barça, prou ho sabem. Demà ens ho certificarà el Manchester United, per poc que pugui. O el barcelonisme encara s’engrescarà més en cas de tornar a fer un paper mínimament decent a Europa. I l’últim apunt: Jordi Cruyff deia ahir a ‘El País’ que a Johan no li preocupaven els sistemes de joc, sinó que prioritzava la importància dels espais. Que el futbol és avui molt més ràpid i dinàmic i en conseqüència, els vells paradigmes han evolucionat. Per tant, com ja pontificava Menotti, els esquemes fixos no són més que números de telèfon. Interessant reflexió que passarà desapercebuda: Seguirem amb la paradoxa de comprovar com aquells que abominen el model apel·len al cruyffisme per justificar que el Barça de Xavi renega del 4-3-3. No hi ha voluntat d’aprendre, ni de canviar prejudicis. Amb aquesta fotesa, s’omplen pàgines i hores de contingut quan el vell Barça, el teòricament referencial, no és ja més que un record, un fruit del passat que no tornarà mai. Ni Guardiola és l’entrenador que era, prou que ens entenem. Tot canvia, tot evoluciona. Menys la confiança cega en Laporta, que això sembla inamovible a dia d’avui.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca