La dissidència

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Dues intervencions a la premsa digital la setmana passada han remogut els llims d’un toll català, cada vegada més afectat per la sequera. El dilluns, 7 de febrer, apareixia una interessant entrevista de Gerard Furest a la Júlia Ojeda, probablement una de les veus joves més interessants de la seva generació. Dos dies després, dimecres, i en aquest mateix digital, apareixia una demolidora reflexió del sempre provocador (ho dic com a elogi) Borja Vilallonga.

En el primer cas, aquesta graduada en estudis literaris, doctoranda i freqüentadora dels moviments socials, brandava un punxó contra la bombolla de la correcció política i el mite de l’unsolpoblisme que tantes benes ha col·locat als ulls de la intel·lectualitat nostrada. En un acte de sinceritat despullada, exposava allò que sabem tots, malgrat que ens resistim a acceptar-ho. Una part dels nostres veïns, d’adscripció nacional espanyola, ens voldrien fer desaparèixer del mapa. Han disposat els darrers anys dels seus instruments polítics, com ara C’s, que malda per enviar a la reserva índia la catalanitat (al costat d’una esquerra entusiasta i moralment anestesiada). Tanmateix, també exposa un fet també constatable –ella mateixa, o un servidor, en seríem un exemple- que precisament la catalanitat no té connotacions ètniques, sinó que es tracta d’una nació cultural. I hi ha centenars de milers de persones que, d’orígens exògens, s’han posat la samarreta de la catalanitat i hem treballat dur pel país, la llengua, la cultura, la cohesió i qualsevol projecte de futur. I això, no pas per la nostra tendència al nacionalisme (un pecat mortal a ulls de l’esquerra nacionalista espanyola nostrada), sinó per una qüestió d’elemental de decència política, per una mena de sistema operatiu kantià, perquè l’opressió d’una nació per una altra és un fet moralment rebutjable per se com pot ser l’opressió de classe o de gènere. I el fet que hom tingui orígens espanyols, provinguis d’una família benestant o siguis  home no t’exonera de la responsabilitat de denunciar, i si cal, oposar-se a una injustícia.

En el segon cas, Vilallonga, un articulista sempre sorprenent que darrerament sembla força inspirat, publicava un interessant article, El sotapaís on constatava aquesta fugida de la cultura catalana a les catacumbes en aquesta era de dictadura postmoderna, on a l’aparença democràtica europea, hi ha un “Grup Objectivament Identificable” (GOI) per al qual el lawfare, la censura més abjecta i una campanya propagandística persegueix amb tots els recursos de l’estat (i la majoria de l’autonomia) per enviar la catalanitat a la reserva índia. Vilallonga, fent una comparació (probablement poc) exagerada amb la Catalunya franquista dels anys cinquanta, venia a dir que la resistència no podia ser sinó a fora d’unes institucions teòricament pròpies, i a la pràctica una mena de Vichy provincialitzador desfermat. I la ràpida degradació dels mitjans públics o de l’escola en serien un gran exemple d’aquesta deriva destructiva. En qualsevol cas, ambdues intervencions d’aquesta setmana passada no deixaven de representar una crida a la resistència.

Després de més de cinc anys de dura repressió, no pas contra un GOI, sinó contra una nació, amb tots els seus elements culturals i lingüístics, l’episodi de Laura Borràs, amb absències significatives i celebracions privades indiquen que poc o res es pot esperar de la política oficial. Cal ser molt indocumentat o molt malparit (i probablement ambdues coses alhora) per creure que el procés a la presidenta del Parlament respon a fets objectivables, i no pas a la voluntat repressora i exemplaritzant amb la clara voluntat d’eliminar aquelles personalitats polítiques que han fet vot de no resignació. És una pena que Costa-Gavras ja no sigui entre nosaltres per filmar en directe una ignomínia política i personal, on fins i tot els silencis són més indignants que les mentides.

Com consideraven Ojeda i Villalonga, potser sense pensar-ho ni formular-ho d’una manera oberta, la idea de resistència davant la injustícia és l’actitud més honorable en aquest panorama desolador. Som una nació cultural, la qual cosa vol dir que som una nació fonamentada en el voluntarisme, fet que ens fa especialment fràgil. No es tracta tant de la fidelitat a un país per se (que d’altra banda, tampoc ens ha tractat precisament bé, perquè tots sabem que premia més la mediocritat ben connectada que el talent independent), sinó potser per la fidelitat a una determinada manera de concebre el bon sentit, la dignitat, el sentit elemental de justícia, el compromís amb els valors de la llibertat.

La idea de col·laboració no és gaire engrescadora. No només ho afirmo des d’una perspectiva ètica. Sinó perquè acceptar la supeditació a una nació (i una cultura) opressora, només et porta al cul-de-sac de l’esterilitat submissiva, i a la possibilitat d’acabar atrapat en la teranyina de la pròpia mediocritat. Perquè és evident que només els éssers maquiavèl·lics poden prosperar en una situació d’opressió nacional, i la seva intel·lectualitat, amb tots els avantatges del poder, només pot ser d’una mediocritat insultant. Perquè ja sabem que el talent independent, en català, és sempre incontrolable per naturalesa. I ben fet que fa.

Viure a les catacumbes? N’hi ha una colla que ho hem fet sempre. Ojeda, Vilallonga i qui això escriu no disposarem, probablement mai, de cap gran altaveu per fer arribar les nostres dissonàncies respecte a relats oficials, ni afalagarem reis ni reietons. Efectivament, la nació catalana, des de la Transició ençà, experimenta certa aversió per la llibertat de pensament i una certa addicció a classificar els individus en categories estanques. Les polítiques culturals, farcides de precarietat i clientelisme polític ens han ensenyat que potser són les fredes catacumbes els espais més còmodes per exposar les nostres dissidències. Perquè, efectivament, en la plena dictadura monàrquica espanyola, i amb una autonomia on ja queda clar que administrada per les mitjanies colonials, els dissidents fem por. Per això aquesta voluntat d’amagar-nos, o, com succeeix en les dictadures postmodernes, a treure’ns la bateria del micro i a invisibilitzar-nos.

- Publicitat -