En temps pujolistes van fer fortuna idees noucentistes com el “reequilibri territorial” i una perla del centralisme barceloní, el “rerepaís.” Avui les diferències entre Barcelona i el mal dit rerepaís han desaparegut sota el pes de la derrota i l’asfíxia de la vida nacional catalana. El rerepaís ja no serva les essències de la pàtria, ja no pot preservar la llengua, ja no pot oferir un contra-model reequilibrat. El rerepaís es troba tan trinxat com Barcelona. Al final, no va pas ser el pujolisme qui va reequilibrar el país, sinó que ho va fer el processisme i la seva conseqüència directa, la neoautonomia—tot estenent la trinxada de Barcelona a la resta del país.
Tanmateix, existeix un sotapaís. És el país que viu d’esquenes al país. És el país productiu però que evita de relacionar-se amb les elits polítiques, culturals, periodístiques i, sobretot, del món empresarial crony (els empresaris que viuen del poder públic.) El sotapaís abjura de tota dimensió pública de la seva feina perquè això suposaria exposar-se a aquella part del país que considera tòxica i perjudicial per a la seva supervivència vital i professional. En cap cas el sotapaís renuncia a la política o a la cultura, sinó que prefereix no exercir-les en públic i reservar-ho per a l’esfera estrictament privada. Les raons per les quals el sotapaís existeix i actua a consciència d’aquesta manera es causa de l’ocupació espanyola de Catalunya i la disfunció del sistema colonial que tenim—ja sigui sota el franquisme, ja sigui el règim del 78. La gent del sotapaís, generalment catalans ètnics, van adonar-se que el règim autonòmic (i avui el neoautonomista) els podia enfonsar i enterrar. Tot i simpatitzar amb les idees vertebradores de Pujol i de l’Espanya constitucional, no hi van confiar mai. Van ser amatents a les promeses del procés mirant-les de reüll, expectants, però mai van fer el pas d’involucrar-s’hi.
A despit de la seva aparent inacció i manca de presa de partit, el sotapaís no és el col·laboracionisme passiu que s’observa de manera generalitzada a la Catalunya neoautonòmica. No et diran mai “Esquerra és l’única opció sensata i racional,” o “Junts ha de tornar a ser el partit dels negocis,” o “El PSC no és tan dolent com sembla.” El sotapaís és d’un nacionalisme irredempt absolutament clar i rebutja qualsevol discurs i actitud col·laboracionistes. Simplement opta per no dir res, conservar la independència i intel·ligència personals, i esperar temps més propicis. Mentrestant, el sotapaís és verament qui sosté el país, material i espiritualment. La discreció tàctica i la mentalitat del mas és la clau del seu èxit i la seva supervivència estratègica—que en darrer terme és la supervivència de la nació.
La terregada de gent sortida de l’aixeta que ens ha deixat el procés, tant en la secta groga com en l’Ulster mongòlic, sol tenir un menyspreu notable del sotapaís. El veuen com un col·lectiu de no-alineats, de persones d’èxit professional i personal que només miren per a ells. Vera encarnació del dictum evangèlic “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta,” el sotapaís actua sense que es vegi què fa i sense que ningú sàpiga què fa. En el seu dia ja vaig explicar el significat del mas que tot català porta al dedins. Josep Pla el va materialitzar i encarnar a la perfecció. Després de 1939, sabent que a Barcelona no hi podria escriure ni una ratlla, Pla va trobar refugi al seu mas de l’Empordà. Allà, transformat en el fals “disfressar-se de pagès,” Pla va preservar la llibertat, la identitat i l’esperit necessaris per poder continuar pensant i escrivint enmig de l’erm franquista. D’una manera semblant, Mercè Rodoreda, al seu retorn a Catalunya el decenni de 1970, va optar per la feréstega i ignota Romanyà de la Selva en comptes de Barcelona. Els dos grans escriptors catalans del segle XX van necessitar el seu mas a fi de poder sobreviure la Catalunya ocupada i garantir el seu èxit personal sense comprometre ni els principis, ni el talent creatiu, ni l’esperit de la seva vida interior.
Avui els grans perills tant del sotapaís com de la mentalitat del mas són dos. D’una banda, la dissidència controladíssima de la conyeta serveix de mentida autojustificatòria fàcil i bàlsam cínic per sobreviure la derrota i la neoautonomia. D’una altra, la pulsió autoritària d’Esquerra vol sotmetre i posar en cintura tots els àmbits de la vida nacional catalana. Ambdós moviments s’emboliquen en l’antifeixisme més fals d’ençà que a Sevilla hi encunyaven duros. La finalitat d’aquest antifeixisme woke tan estrafet és la d’assenyalar gent diversa i de forçar diferents sectors silents del país a acceptar el discurs de la neoautonomia. Junts, si aconseguís de tancar la ferida oberta de Waterloo, i tingués ordre intern i la força necessària, estaria fent exactament el mateix.
El sotapaís i la mentalitat del mas són instruments per saber navegar la repressió i ocupació de Catalunya. Al llarg dels segles, l’un i l’altre s’han hagut d’emprar per protegir-se no pas dels espanyols en si, ans dels catalans col·laboracionistes i el règim colonial que encara subjuga el país. Si volem ser i, sobretot, volem preservar, és una obligació patriòtica la de refugiar-nos al mas que cada català porta al seu dedins. Si volem créixer al marge del règim i de la seva decrèpita i corrupta vida pública, hem de ser sotapaís. I resistir mitjançant un tàctic silenci.