La situació és prou paradoxal: Vuit punts de distància. El més important, però, consisteix en la quantitat industrial de confiança que les ensopegades blanques generen esportivament en aquest Barça. La millor vitamina possible. De pas, que continuïn encaparrats amb aquesta estúpida polèmica generada per la manera de comportar-se al camp de Vinicius només els hi portarà maldecaps afegits. En tindrien prou amb cridar-lo a l’ordre, aconsellar-li que passi desapercebut i, en benefici propi, traure’l del centre d’atenció perquè només comporta distraccions, que els seus propis companys n’estiguin massa pendents i un ambient de victimisme histèric, distorsionat des de la seva caverna, que només es tradueix en bones notícies per aquells que no figuren entre les fileres del club-estat a l’espanyola. En canvi, el barcelonisme encara no sap com reaccionar a les estadístiques i anàlisis d’aquesta primera volta. De moment, barreja el cofoisme amb la sorpresa de qui no esperava aquests resultats, tan positius. Resulta que Xavi, i no ens n’havíem adonat, va decidir la reconstrucció des del darrere i l’aportació de la rereguarda, un a un, peça a peça, ha solidificat uns respectables números i ha canviat la impressió del conjunt. A partir de les aportacions individuals, el panorama ha millorat i resulta que els especialistes defensius s’hi han sumat en bloc, d’aquí el salt exponencial. Ara, els pesats que mai no han entès un borrall sobre el model de joc, el cruyffisme i aquestes coses tan complicades, denuncien que els quatre migcampistes no formen part de l’essència d’èxit. Recoi amb els primmirats, com si fossin ells els dissenyadors d’aquella identitat que ens va dur a la glòria. Resulta, per si cal recordar-ho, que el sistema, la possessió, posició i recuperació, per exemple, permet heterodòxies sense cap problema, tot i que el seu desconeixement confon naps i cols. Hi ha una evidència: El rendiment de cada jugador influeix en el pes del col·lectiu, d’aquí que l’aportació de l’estructura defensiva superi ara la part ofensiva, encara pendent d’alguns homes que ja han estat posats a la diana de crítiques. No oblidem tampoc els detalls: Aquella cursa enrere contra el Betis per protegir Ter Stegen en una contra demostra que s’ha recuperat la confiança, la gana col·lectiva de guanyar. I no hi ha notícia millor.

En espera d’aquests dos mesos vinents, que marcaran el destí de la temporada, el focus s’hauria de situar, si seguíssim una impossible estratègia, en alleugerir la càrrega de pressió sobre Ansu, Ferran i Raphinha, no fos cas que quedessin irrecuperables per a la causa. Mentre alguns se l’agafen amb paper de fumar, assenyalant aquesta o aquella carència, ningú no sembla conscient d’estar ficats en un llarg procés de reconstrucció de la plantilla. Llarg i que precisa paciència. No acabaran el camí, i esperem que no es torci, alguns dels que avui participen en la foto, de la mateixa manera que altres, ja desapareguts d’escena, no tenien res més a oferir a banda de la seva aportació puntual, de mesos, de tapar forats. I aquí vindrà el problema. Amb el benentès que tot rutlli conforme a desig, trobar les dues o tres peces que encara falten per pujar a l’últim esgraó i aspirar a la sisena Champions, serà feina improbable. L’economia no permetrà grans alegries, ni fitxatges costosos i a cop de gent que acaba contracte serà ben difícil tornar allà on era el club abans de la desfeta. No cal recordar que la massa salarial continua disparada i que els reforços de primera línia, si te’ls pots pagar, no contribuiran a l’abaratiment, ans al contrari. Suposant que Xavi acabi els deures de reconstrucció i vagi cobrint etapes de manera satisfactòria, l’entitat tornarà a topar amb els números vermells, l’autèntic sostre que limita esperances.

I no cal parlar de l’Espai Barça, malson que genera un afegitó de neguit cada cop que se’n parla. Si s’ha de celebrar el 125è aniversari de Montjuïc, senyal que la junta menysté la càrrega emocional que aquests simbolismes comporten. Si, va tard, molt tard, ha estat tot un nyap, un immens despropòsit heretat, però ara no hi ha remei ni alternativa quan no queda clar ni tan sols qui finançarà i com aquest audaç projecte. Fantàstic que l’equip recuperi hegemonia a la Lliga i torni a ser competitiu, però és una utopia plantejar el retorn al cim continent sota aquest panorama persistent de fallida econòmica. Per molt que l’equip es refaci, continuaran manant els números.