Prou elegant perquè captivi

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

A principis d’any, vaig entrar a la Llibreria 22 de Girona i tot remenant em vaig topar amb Prou fred perquè nevi (Més Llibres, 2022). Me’n vaig enamorar a l’instant, tant de la coberta com del títol. Un amor a primera vista que em va fer comprar el llibre sense pensar-m’ho ni dos segons. Aquest rampell l’he tingut altres vegades, però no sempre l’acabo encertant, perquè les aparences enganyen. Per sort, no ha estat el cas i la història de Jessica Au —traduïda per Albert Nolla— ja forma part de la prestatgeria de novel·les delicioses i elegants.

La trama se centra en el retrobament d’una mare i una filla al Japó després de mesos sense veure’s. Els costa agafar el ritme, hi ha una certa distància entre elles que ens farà preguntar en més d’una ocasió què pretenen i si aquesta trobada no és massa forçada. Però també hi percebrem amor, entre elles. Són diferents i és possible que els hagi costat acceptar-se, però finalment ho han fet i aquesta estima incondicional es nota en cada gest i mirada que es regalen i que l’autora descriu amb tanta senzillesa. Malgrat que sovint tindrem la sensació que hi ha un mur que les separa, la complicitat entre mare i filla va aflorant de mica en mica. I si en algun moment no flueix, són prou llestes i empàtiques per deixar reposar una estona allò que les neguiteja i els entorpeix el pas.

A través de la mirada de la filla anirem coneixent engrunes i moments vitals de cadascuna d’elles com a dones independents però també com a integrants d’una família que, com totes, té els seus estira-i-arronses i els seus records bonics. A partir d’un petit detall, la protagonista anirà desgranant un seguit d’anècdotes que han conformat la seva vida i que ens permetran conèixer qui és ella i qui és la seva família. No hi ha diàlegs, però el seu pensament és tan nítid, tan serè, que de seguida copses cada persona que descriu, cada escena, cada objecte. Tot és especial i tot té un sentit.

Mentre llegia se’m despertaven unes ganes immenses de conèixer la protagonista. No en sabem el nom, però se’m feia tan propera que tenia la sensació que tan sols ens separaven les pàgines del llibre. És única, reflexiona, dubta i entra a fons en tot. El tipus de persona que creu fermament que “potser pensar en la tristesa pot acabar fent-te feliç”. Crec que seria fàcil connectar-hi si fos real. No tinc cap dubte que seríem amigues, perquè té un món interior enorme, d’una sensibilitat desbordant i hipnòtica. I a mi això m’atrau molt de les persones. I també dels llibres, és clar. Però s’ha de fer ben fet. No és fàcil transmetre tot això en menys de cent pàgines, i Jessica Au ho fa de meravella.

A banda de totes aquestes coses, Prou fred perquè nevi m’ha captivat per dos fets que formen part de mi i que inevitablement m’hi han fet sentir identificada: l’art i la literatura. La noia ha estudiat filologia anglesa i té predilecció per les lletres i les humanitats. Ens n’adonem per com parla i explica tan acuradament situacions que d’entrada són molt quotidianes però d’una intensitat enorme. Mare i filla es passegen per les galeries d’art de Tòquio i és en aquests moments que percebrem la seva sensibilitat irresistible. La protagonista s’atura davant dels quadres, a vegades se li desperta alguna cosa mentre els contempla, a vegades, no, i el més fascinant de tot és que es permet la llibertat de sentir o no sentir, sense interferències ni condicions. Diu que “el més important és estar obert, escoltar, saber quan calia parlar i quan no”. M’apunto aquesta frase per a quan entri en un bucle de contradiccions o prejudicis d’aquests que a voltes ens ataquen i ens amoïnen.

Fa unes setmanes, quan a L’escriba vaig parlar sobre Un lloc en el temps, de Quim Español (Edicions de 1984), vaig comentar que em va semblar un llibre gairebé poètic, amb un lirisme que podies notar amb tots els sentits. Doncs sembla que he fet diana, perquè Prou fred perquè nevi és tan lírica però alhora tan senzilla de llenguatge i sensacions que fàcilment hi quedes atrapat si t’agrada aquest tipus de literatura més pausada, delicada i cuidada. És un llibre bonic de llegir perquè cada paraula sona bé. Cada escena, encara que estigui banyada d’un punt nostàlgic, se’t fica ben endintre i voldries recrear-t’hi, quedar-t’hi. És una mica com els quadres impressionistes: una novel·la fugissera i efímera per la quotidianitat que retrata i lluminosa i elegant per la manera de mostrar-nos aquests instants.

- Publicitat -