La bunquerització

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La bunquerització és un de les fases naturals en el desenvolupament i enfondiment de la derrota dels catalans. La mecànica és molt senzilla: el sistema institucional català de la neoautonomia primer s’ha hagut de reinventar segons les noves normes de l’ocupació de Catalunya; seguidament, ha comprat o depurat tots els qui encara mantenien la retòrica i l’èpica de l’onada independentista. Un cop s’han estabilitzat les bases del règim de Vichy s’ha aplicat la màxima que “aquí no n’entra ni en surt ningú.”

Una gran quantitat de membres de l’elit catalana—que podríem definir en tant que actors polítics, culturals, periodístics i empresarials crony (és a dir, els empresaris que necessiten la cosa pública per existir)—s’han afanyat a poder i saber llegir el nou moment vital del país. Tothom ha hagut de posicionar-se o reposicionar-se. Els qui no ho han fet han estat llançats al fons de l’abisme o duts al manicomi. El règim ha gastat una gran quantitat d’energia libidinal per destruir i controlar de manera ferotge els marges, tot preservant la falsíssima il·lusió de rebel·lia i independència. D’ací n’ha sortit la secta groga que encara brama com un disc ratllat les buides consignes processistes. Mentrestant, els nous poders fàctics de la neoautonomia catalana han anat redibuixant els diferents sectors de la vida catalana. Aquesta redistribució o reestructuració del poder de les engrunes colonials s’ha fet amb vells i nous actors. En qualsevol cas, la idea rectora ha estat el control—el control ferri i absolut de tot i tothom.

És especialment interessant de veure com en la premsa hi ha hagut unes quantes redistribucions de la propietat. Va passar amb Nació Digital, on es va forçar la venda del grup per part del seu fundador Miquel Macià devers Marc Basté, propietari dels diaris de Malapell i Malaraça, un gris grimpador perfecte del sistema neoautonomista. Un moviment semblant va ocórrer a El Món, que després d’una complexa reestructuració i divisió del grup de la família Grau, Salvador Cot i Vicent Sanchis es van fer amb la propietat del mitjà. El que és més interessant és que Sanchis tingués accions al nou grup editor quan era director de Televisió de Catalunya: ningú li va preguntar per les incompatibilitats ètiques i legals. A la seva sortida de TV3, Sanchis va aparèixer per art de màgia com a director general del Grup Món. I ja no parlem de l’estrafet Nicola Pedrazzoli, italià babau-útil que va adquirir 8tv. Pel camí romanen operacions que encara s’estan coent, com el canvi de propietat a l’Ara—amb la consegüent sortida d’Esther Vera—, què fer amb Vilaweb i el puigdemontista Vicent Partal i, molt important, com continuar alimentant aquest insaciable Moloch en el qual s’ha convertit El Nacional, propietat de Pepe Antich—el director més serbi i sicari de tots, qui millor encarna el saqueig financer i espiritual de la neoautonomia. No explico res que no s’hagi dit i publicat ja; potser només calia posar totes les joguines trencades en un sol paràgraf.

En el naufragi de Catalunya, una munió de ratolins van corrent amunt i avall a la cerca del tros de formatge i l’amagatall ideals per sobreviure a la fred hivernal que assola el nostre país. Els discursos es van desfigurant, les postures es van recargolant. Tothom ha de convergir en una innòcua nova normalitat: la d’assumir la neoautonomia de facto i verbalitzar una resistència constructiva, és a dir junquerista-és-amor, on no es pugui posar en dubte les bases de la nova ideologia eixida de la derrota. Dit d’una altra manera, es manté la narrativa processista, però se la buida del seu potencial explosiu, transformador i revolucionari; del seu potencial real. Un exemple molt clar de la nova política s’ha manifestat en la sortida de Joel Díaz i Manel Vidal del seu propi programa a TV3, el Zona Franca. Es van moure, han acabat sortint de la foto. Ha estat interessant de comprovar com el grup de La Sotana i els seus impulsors—juntament amb Gabriel Rufián un dels productes de laboratori més reeixits del tàndem Sergi Sabrià i Carles Foguet (ambdós factòtums de la comunicació política d’ERC durant el procés)—ha acabat implosionant i quedant reduït a un mer victimisme. Tant Díaz com Vidal i La Sotana at large hauran de reorientar la seva estratègia i, sobretot, concebre una nova aliança política que els mantingui en la vanitat que el procés els va donar. No debades, Álex Navarro Ruiz és el director tant del programa de Gabriel Rufían, La Fábrica, com també del Zona Franca. Tot comença i acaba allà mateix.

La bunquerització de l’elit catalana vol fixar uns contingents humans i socials que serveixin per refermar el règim de Vichy sense que hi hagi una renúncia massa brutal que provoqui el col·lapse del sistema. Amb tot, d’ençà el procés que les costures de les maniobres del règim són massa visibles. Els girs polítics i narratius són de palesa evidència. La pastisseria política és molt matussera. Ara que cal renormalitzar el PSC en la vida política catalana, la fragilitat de la neoautonomia s’accentua alhora que els homes del règim s’afanyen a tancar files de manera bestial per evitar fuites o intrusions. Com si fos una presó, ningú en pot sortir, ningú hi pot entrar. S’ha estès la por de parlar amb la persona equivocada, que se t’associï amb algun dels nous pàries de la pàtria. Mentrestant, els sequaços de les engrunes colonials catalanes es reparteixen el botí neoautonòmic—acceptació màxima de la nostra derrota el 2017.

- Publicitat -