Com els punts d’inflexió han perdut sentit i contingut per abús, millor referir-nos a prova de càrrega. Exemple palmari, la que comença avui el Barça enfrontant-se al Betis. Deia Cruyff que es tractava d’arribar viu com fos a la recta final, al moment decisiu dels campionats i d’això parlem avui. Sobren les anàlisis definitives, les sentències inamovibles que tracten d’examinar el moment actual de l’equip i la impossible projecció cap a l’esdevenidor. Venen tres partits contra el Madrid, l’adversari que sempre ha marcat el moment moral del barcelonisme, i una prova de foc per situar-nos altre cop a Europa contra el Manchester United. Qui vulgui conclusions en aquest moment precís, pot triar i remenar entre un munt d’arguments, siguin brots verds o dubtes existencials. Hi ha de tot i força, començant pels vessants positius, evidents en porteria i defensa, on la qualitat dels integrants, malgrat l’eternitzat forat al lateral dret, ha acabat per exhibir un respectable rendiment. La fórmula interina dels quatre migcampistes rutlla en espera de la plena maduració dels jovenets i davant, es tendeix per impaciència a carregar en excés l’escrutini sobre Raphinha i Ferran Torres, bàsicament pel preu de traspàs i perquè, en aquest club i prou ho sabem, no es permeten els períodes d’aclimatació i tot ha de ser d’avui per demà. És temps, també, de recórrer a les filosofades i plantejar en la balança la dicotomia entre guanyar i jugar. Vèncer sense importar cap consideració és allò que caracteritza al Madrid, empès avui com mai, amb total desvergonyiment, per l’estament arbitral, i jugar delectant és propi de l’equip dels catalans, sempre víctimes de l’estètica. No és nostàlgia, aquest sentiment d’avui, sinó pressa incontenible per recuperar allò que la formidable crisi econòmica arrossegada continua negant.
Si de veritat ens dediquéssim al que és substancial, hi ha un guerracivilisme gens dissimulat entre els gestors actuals i aquells que volen recuperar la joguina perduda. El tancament de files del laportisme resulta petri, sense escletxes ni sentir tampoc aquelles veus que intenten fiscalitzar com correspon la marxa del club. No cal que ho digui Tebas, enemic empedreït de tot el que no sigui espanyolisme caspós. N’hi ha prou amb comprovar que continuem sense una dràstica contenció de la despesa, sense trobar fórmules per alleujar els números vermells que no passin per la venda d’actius, estratègia tan audaç com perillosa de cara als creditors i la conversió final en SAD. I l’Espai Barça continua essent un vesper caracteritzat pels canvis de rumb que no casen amb un mínim sentit comú. Quan Tebas recorda que el Barça sumarà 200 milions més al dèficit, ho fa traint el càrrec, donant una informació confidencial que hauria de callar i una extremada diligència que mai no va mostrar amb els antecessors, els que realment van ensorrar l’economia del club. Però la dada queda, no es pot driblar, i la realitat és d’una tossuderia insalvable, prioritat que no s’afronta com cal. Preferim distraure’ns amb la superficialitat del joc, amb aquesta manera de surar agafats l’equip amb pinces d’estendre des que Xavi condueix la nau. Hom diria que els èxits del moment provenen més de l’encert en certes contractacions que de la mà del preparador. Ara, només cal reparar en la sublimació que se’n fa del paper de Dembélé, zero a l’esquerra durant un llarg llustre a qui s’atorga lesionat la magnitud d’un Messi, com si se’ls pogués comparar. Ja pot estar fi Lewandowski en aquesta prova de càrrega o rebrà de valent tot el front d’atac en maniobra previsible. Si els dos mesos vinents no surten a satisfacció de la parròquia, aquest discórrer sobre la corda a gran alçada i plena inestabilitat acabarà com la comèdia de Falset, no cal ser catedràtic en afers blaugranes per arribar a la conclusió del diagnòstic.
I per acabar, els detalls. Bé està aconseguir als jutjats, la inscripció de Gavi, que Tebas no vol concedir. Ja toca marcar-li la línia per recordar que no pot ser mai un obstacle, sinó un facilitador i carregar-li el neuler de la màxima responsabilitat del seu càrrec, cap altra que la pèrdua evident i notòria de força de la Lliga en comparació amb la Premier, que està buidant Europa de talent en benefici exclusiu. Paciència, que en dos mesos s’esvairan els dubtes del moment i sabrem si el camí és correcte o la institució amplia aquesta crisi, aquesta ferida que no guareix. Tot penja d’un fil i costa d’acostumar-s’hi. Vivim en un continu ai al cor d’emocions exagerades per incapacitat de normalitzar el batec taquicàrdic del club.
