La reguetonització dels esperits

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

D’ençà la repressió desfermada posterior al Primer d’Octubre, una de les idees recurrents és la de la reculada del català a les esferes pública i privada. I aquest és un fenomen constatable en els periòdics estudis que es fan sobre la qüestió i també a peu de carrer. Tanmateix, no es tracta d’un fenomen recent. La tendència arrenca amb el nou segle, i que, tot i haver un interès polític per fer desaparèixer el català dels espais on s’havia anat normalitzant en les dues darreres dècades del segle passat (especialment al sistema educatiu i a les administracions), aquesta involució no és reconeix de manera oberta fins que es punxa la bombolla autonomista d’un règim del 78 que representa, a la pràctica, la continuïtat del franquisme per altres mitjans.

Hi ha, per descomptat, el condicionant de la globalització i les evolucions socials i econòmiques associades. Dissabte passat vaig anar al meu forn habitual a comprar, al barri de la Devesa de Girona, i davant meu em vaig trobar una família de trenta-pocs, amb una criatura, que parlaven entre ells –i amb el forner-, amb un anglès diria que britànic. No és el primer al barri. La setmana anterior, passejant per l’Eixample barceloní (barri on havia viscut a principis de la dècada de 1990) el percentatge de converses en globbish, aquesta variant de l’anglès que parlem aquells que l’hem après com a llengua estrangera, colonitzava els cafès de la zona, entre cambrers, clients i cartes, en un fenomen que ja percebia de fa temps en altres barris de la ciutat, com ara Gràcia, on l’anglès resulta habitual a la cua dels cinemes Verdi. Un informe recent explicita que ja s’acosta al 30% els residents barcelonins nascuts a l’estranger (mentre disminueixen els aborígens de la ciutat, com jo mateix, els catalans, i fins i tot, els súbdits espanyols). A la immigració (terme connotat negativament) s’afegeixen cada any milers d’expats (terme connotat positivament), com imagino que deuen ser els meus nous veïns gironins amb qui coincideixo al forn. Perquè, efectivament, amb el teletreball cada vegada resulta més freqüent que determinats perfils professionals i socials es vagin instal·lant al nostre racó de món a la recerca d’un clima benigne, cert encís, i alguns dels tòpics sobre la Mediterrània que es ven des de determinats relats que es fan en determinats mitjans, la colonització d’elits i classes professionals globals s’expandeix. Perquè, certament, i això és força constatable a la dinàmica economia barcelonina (amb vocació de hub tecnològic, i la tira de sucursals de grans multinacionals de serveis i comunicacions) així com la marca Barcelona, aquesta tendència creixent s’acaba traduint en forma de gentrificació. Amb guanyadors i perdedors globals amb impacte local.  I amb la reculada del català com a dany col·lateral.

Tanmateix, és obvi que, si bé la visió que es té d’aquest racó de món des de les depriments ciutats angleses com Sheffield o Birmingham, o les creixentment insegures ciutats nord-americanes (i de gent que no es pot permetre viure a les inassequibles Nova York, Londres o París) és força positiva, també és veritat que l’encariment de l’habitatge també és una dura conseqüència econòmica que patim en un país amb salaris baixos i serveis justets. I, aquesta globalització des de dalt, sotmet a una pressió creixent aquells que fa un parell o tres de generacions vam decidir instal·lar-nos en aquesta “terra de pas” que definia l’historiador gironí Jaume Vicens Vives.

Ara bé, si la globalització per dalt sotmet a determinades pressions les nostres ciutats i paisatges, cal admetre que l’addicció del nostre país al treball barat i la precarietat laboral i econòmica, també implica una altra globalització per baix. La nova onada d’immigrants, més connectades al seu país d’origen mitjançant els recursos tecnològics que permeten viure virtualment en una realitat del tot allunyada, és pragmàtica i se n’adona de l’escassa utilitat immediata que representa fer l’esforç d’aprendre una altra llengua que resulta prescindible des d’un punt de vista legal, laboral i cultural. 

En aquest doble fenomen: globbish d’expats per damunt, i espanyol (sovint latino) per baix, hi ha l’espècie amenaçada de les classes mitjanes. Perquè, efectivament, l’atractiu del català de les dues darreres dècades del segle passat consistia a ser la llengua de les classes mitjanes autòctones. Aprendre català permetia cert accés a aquesta classe social i cultural més o menys prestigiada. Millorava les teves possibilitats d’agafar l’ascensor social optar per fer de mestre, comerciant, empleat bancari, petit professional o totes aquelles activitats que et permetien cert progrés material i social: unes condicions laborals amb feines més atractives, si és que els teus pares venien del camp o treballaven a la indústria o la construcció. I en aquest context, el català obria portes per accedir a un món cultural, sociològic i de millora de representació i estatus. Aprendre català, i fer-lo servir habitualment millorava objectivament la vida de l’aspirant a tenir una vida millor i més reconeguda que la de pares i avis. I és així com el català va guanyar punts i prestigi, perquè s’associava amb les classes mitjanes autòctones, que amb les seves virtuts i defectes, implicaven un seguit de valors prestigiats de ressons que recordaven a les “formes de vida catalana” tal com les definia el filòsof Ferrater Mora: continuïtat, seny, mesura i ironia.

La intensificació neoliberal d’aquestes darreres dècades ha implicat un model que ha anat destruint les classes mitjanes, aquí i arreu d’occident. Les antigues activitats professionals pròpies de l’estatus de classes mitjanes: mestres, oficinistes, petits empresaris, treballadors públics… han estat cruelment proletaritzades. I en una dinàmica de pensament “decolonial” o directament wokista, els antics valors de grup social (continuïtat, seny, mesura i ironia), directament assenyalats com a carques, conservadors o reaccionaris. I el català, abans passaport vers unes classes mitjanes que avui ja no enveja ningú, ha esdevingut una mena d’”etiqueta de Anís del Mono”, quelcom démodé, enfront de les elits globales que xampurregen quelcom semblant a l’anglès, mentre que una creixent subclasse submergida en la precarietat, la desesperança i en una mena de darwinisme narcisista, fa servir el koiné de l’espanyol latino. El mateix que apareix en les expressions culturals populars vinculades a les lletres i valors morals del reguetón o productes audiovisuals estil  “La isla de las tentaciones” (precarietat, extremisme, desmesura i postureig). Fins i tot artistes amb innegable talent musical com ara Rosalía han d’imitar aquest model de xaronisme llatinoamericà barrejat amb lolailisme nostrat per atreure el vessant kitch d’unes classes populars completament alienades i despenjades del propi territori.

El català perd oxigen en la mateixa mesura en què les classes mitjanes estan essent asfixiades entre la pressió globalitzadora de dalt i baix, des d’un aparent cosmopolitisme en anglès i els valors humanístics de Bad Gyal, i el rolex-casisme de Shakira i aquesta estranya barreja entre sofisticació i Paquita-la-del-Barrio. En el fons, aquesta estranya barreja típica del Rap d’esperit de suburbi i exhibicionisme material obscè, de la hipersexualització que incomoda fins les pedres que ens aporta el masclisme més salvatge i desregulat. En altres termes, el català ha de fer front a una desconcertant reguetonització dels esperits.

Potser és cert que el català hauria de cobrir els seus dèficits en els espais populars. Tanmateix, és molt difícil que els residents d’aquest país vulguin fer l’esforç d’entrar en el territori desconegut de la llengua i la cultura si no hi troben compensacions materials i morals; tangibles i intangibles. En aquest sentit, l’independentisme necessita urgentment una tàctica guanyadora que impliqui un reforçament d’esperit de classe i un trencament total i absolut pel pagafantisme al qual es va adherir des del “ni un paper a terra”. Potser, perquè avui, el més revolucionari, en termes polítics i culturals, és reivindicar una classe mitjana estable, mesurada, sòlida, amb projectes de futur, ambiciosa, i sense tantes collonades experimentals.