Simple incompetència

Si ens poséssim transcendents, l’actual legislatura podria semblar-se a la versió cinematogràfica de Mort a Venècia: una agonia inacabable, en un escenari decadent, amb Mahler de fons musical d’un personatge petulant que no acaba de morir-se en el metratge excessiu d’una de les pel·lícules oblidades de Luchino Visconti. Tanmateix, i sobretot des que l’afer Borràs va embolicar-se l’estiu passat, Junts va sortir del govern i el PSC sembla haver-s’hi acostumat a la pràctica de la pluja daurada damunt els republicans, el govern que es reuneix cada dimarts a la Generalitat s’hi assembla cada vegada més a la seva paròdia del Polònia, amb la sofisticació de les lletres de reguetón.

Si l’afer Borràs va fer davallar la política a una mena de Demolition Derby damunt un fangar entre les forces independentistes, i quan semblava que havíem tancat fons, la setmana passada i aquesta funcionen com a una perforadora per enfonsar-se encara més. El trist paper del govern (i especialment el seu president) en la cimera de Montjuïc, mentre que era evident que el 52% independentista reclama gestos de dignitat, i no de submissió, no fa sinó devaluar encara més les institucions que representa. Òbviament, és d’admirar que al més pur estil dels personatges de The Other, aquella inquietant pel·lícula de Alejandro Amenábar amb Nicole Kidman com a protagonista, aquest govern i aquest president s’entestin a pensar que el govern és viu, malgrat mantenir només 33 dels 135 escons, en què amics i enemics fan càlculs per com repartir-se les restes del naufragi. Les humiliacions constants a què és sotmès pel PSC en el debat pressupostari mereix algun psicoanalista, perquè els politòlegs no veuen cap lògica a un capteniment que implica menysprear la base electoral independentista, establir una guerra mediàtica bruta contra els seus aliats i fer signes de submissió constant a aquells polítics artífexs del 155 i de l’empresonament i exili dels seus líders. A sobre, els suposats acords amb què ha arribat amb el govern espanyol per a una teòrica desjudialització no compten amb la constatació que Sánchez no controla en absolut els fantasmes amb toga fugits del Valle de los Caídos. Els canvis legals teòricament assolits en la sedició, que no pot dissimular el fracàs en l’amnistia, pot tenir, en mans de psicòpates jurídics, efectes encara pitjors que els esperats. Espanya sempre protagonitza un etern retorn nietzscheà vers les seves essències fosques i autoritàries que recorden tant a Turquia.

Aquesta setmana també promet espectacle (o potser més metratge technicolor viscontinià). Vagues de sanitat, de mestres i de taxistes. En el primer cas, és obvi que la política de concertació de la sanitat pública (dissenyada per Xavier Trias a la seva etapa de jove conseller convergent) ha estat una catàstrofe que ningú no ha gosat rectificar perquè seria posar-s’hi en contra la màfia empresarial sanitària. La privatització mata. No ho diu servidor de vostès, sinó la immensa majoria de tesis i recerques en el camp de les polítiques públiques, i aquests efectes de l’època de Boi Ruiz (del govern “dels millors”, envoltat de personatges foscos com Ramon Bagó, a qui l’oficina antifrau va detectar possibles conductes delictives, va aplicar la màxima de “beneficis privats, retallades públiques. I d’aquí va morir la criatura d’una sanitat subfinançada, amb treballadors explotats, llistes d’espera inacabables i una proliferació de guanys empresarials mentre es tanquen centres assistencials i els treballadors, més que cremats, semblen ja residir en un incendi forestal descontrolat. També els mestres estan més que emprenyats amb raó. No només per unes retallades tatuades irreversiblement en el sistema, sinó a partir de la invasió de sectes pedagògiques, pretenen, més que transformar, desnaturalitzar l’ofici, i com en el cas de l’avançament del calendari, promoure una mena d’humiliació i escarni col·lectiu a una professió amb cada vegada menys vocacions i una moral de combat pràcticament exhaurida. Això sí, la jugada ha permès repartir una pluja de milions entre entitats del lleure afins en una jugada que representa aplicar la Llei Aragonès (derrotada al Parlament el 2019) per la porta del darrere. Finalment, això que hagin aparegut més de mil llicències de VTC que no hi haurien de ser d’acord amb la normativa i els pactes amb el sector del taxi denota; a) són uns inútils perquè són incapaços de detectar un frau consentit i de no fer-hi res; b) són uns hipòcrites, i ho sabien i consentien, perquè en el fons són partidaris de la desregulació econòmica en nom del “progrés”. Un progrés que, en tots els casos anteriors, implica acumular beneficis particulars a partir d’unes desregulacions que impliquen enriquir els intermediaris i empobrir i precaritzar treballadors. 

I vet aquí la clau. Perquè, políticament, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) li passa el mateix que al PSOE, que existeix una contradicció oximorònica entre el seu nom i les seves pràctiques. Una retòrica progressista que embolcalla el caramel enverinat de polítiques neoliberals. Més o menys com Tony Blair, que a la pràctica va posar en marxa polítiques econòmiques i socials encara més tòxiques que les imposades per Margaret Thatcher. De fet, les seves polítiques educatives, farcides de retòrica emocional, inclusivitat, sostenibilitat, suport als més vulnerables i altres martingales, representen la segona part de la màxima thatcheriana: “L’economia és el mitjà: la fi consisteix a transformar els cors i les ànimes”. Les polítiques educatives vigents, amb currículums més absurds i ridículs que, més que a Visconti, recorden a les pel·lícules de Sacha Baron Cohen, no semblen res més que intents d’enginyeria social, en què es busca buidar de contingut el sistema educatiu i es tracti de fer passar el temps confinats (a les escoles) als alumnes, mentre el sistema laboral es degrada cada vegada més. De fet, el que va passar aquest mes, d’una inspecció sorpresa a les “Big Four”, demostra que els horaris, els salaris, les mínimes condicions laborals legals, són violades de manera sistemàtica, al més pur estil “manada empresarial”, sense que hi hagi cap pànic moral com els que sovint encapçalen els mitjans sobre temes banals. I resulta ben galdós la capacitat que tenen les institucions de la Generalitat de contractar serveis (especialment per fer auditories) amb aquestes empreses les il·legalitats de les quals són llegendàries i de domini públic des de fa anys.

Al final, tota aquesta sensació viscontiniana de decadència és fruit, no pas de la mala fe, sinó de la incompetència. Potser als representants del govern actual (i també de la resta de partits) se’ls pot retreure pel poc coratge o rigor a l’hora de mirar de fer la independència. Pot ser humanament comprensible aquest fracàs. Tanmateix, quan és arribada de la gestió, l’únic que han demostrat és simple incompetència, acompanyada d’una visió distorsionada de la realitat, una sensibilitat d’emocionalisme barat i una inconsistència estratègica que els fa perseverar en l’error… amb 33 diputats de 135!

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca