Un gra massa

Vista la reacció generalitzada després de guanyar la Supercopa, potser sí que el barcelonisme anava afamat i n’ha fet un gra massa en la celebració per tractar-se del màxim adversari. Traure el ventre de penes és un goig, però tampoc convé llençar campanes al vol que no corresponen. Ben diferent és gaudir del moment i la victòria o creure que això serà el començament de quelcom esplèndid. Ja es veurà. Catorze mesos després de l’arribada de Xavi Hernández a la banqueta, n’hi ha hagut prou amb ser fidel al llibre d’estil i dominar el joc des dels migcampistes, fórmula d’èxit prou coneguda a la casa. Si Xavi treu les preceptives conclusions, donaríem l’experiència per satisfactòria. Com sempre resulta més convenient moure’s en terreny de certeses que d’especulacions, potser també és moment d’assumir una altra evidència: El Barça disposa d’una plantilla amb talent força superior al que el nivell de joc d’aquesta temporada s’entestava a negar-nos, malgrat el lideratge a la Lliga. Fa de maldir, això del primer títol de l’era post-Messi, tot i que queda per confirmar si realment serà un punt d’inflexió. La calma i paciència aplicada durant mesos convé exercir-la ara i guardar certa humilitat, desapareguda de cop entre els incondicionals de la junta i alguns directius, sempre disposats a posar-se medalles a la pitrera vingui o no a tomb. La realitat és que el Barça continua en cures intensives i poc podrà reforçar-se al camp si vol recuperar el terreny perdut a no ser que es facin miracles amb l’economia, l’eterna, imprescindible assignatura pendent. Derrotar a aquest Madrid en hores baixes no significa cap passaport al paradís, ni cap garantia de res. Venim de mesos inconsistents i el triomf en un partit on s’han disputat els noranta minuts a un nivell destacable no garanteix continuïtat, ni haver trobat la pedra filosofal. Correspon a Xavi traure conclusions i pitjar la tecla correcta per evitar que l’eufòria actual es limiti a ser un miratge. Malgrat l’enorme injecció de moral, convé no perdre el món de vista.

Com sempre que la pilota tapa qualsevol altre front barcelonista, ningú s’ha sorprès gaire amb l’adeu de Jordi Llauradó com a responsable de l’Espai Barça. Pot al·legar manca de temps com ha fet, però la seva decisió contribueix a agreujar la sensació constant de mala planificació, de seguir amb els equilibris de funambulisme quan s’ha d’evitar, encara, la irreversible conversió del club en societat anònima. Ni es feien bé les coses quan tocava sota la presidència de Bartomeu, ni s’ha corregit el rumb de manera eficient amb la nova gestió. Cada decisió desperta nous recels i sospites, cops de timó barallats amb la lògica o un indiscutible criteri professional. Sense una recuperació econòmica no hi haurà esperança de tornar als èxits a la gespa i aquest dogma resulta inqüestionable.

Afegitó de tres noms propis a qui algun amic hauria d’aconsellar que, de vegades, val més callar. Garlant com garlen, donen pistes excessives sobre qui són en realitat. En els darrers dies, Xavi Hernández ha perdut un parell d’ocasions de mossegar-se la llengua. La primera, quan diu que Aràbia Saudita té coses a millorar i ho compara amb Espanya. I segona, quan accepta que el Barça també era responsable en la guerra infame organitzada pel general Mourinho i els seus variats exèrcits. Al final, haurem de demanar perdó per existir. Aquesta mania de voler quedar bé amb tothom és incompatible amb una simple militància barcelonista, no diguem ja catalana. Per si encara queda algun despistat, seguir fil per randa el reguitzell de declaracions i intervencions públiques de Sandro Rosell aconsegueix un perfil ben complet i al natural del personatge. Va poder enganyar uns quants quan li van donar suport a les urnes, però ara són ja massa anys de coneixença. Ja no disposa de cap credibilitat per convèncer ningú i salta a la vista qui realment és. Parlant de llotges, analitzar com actua Gerard Piqué hauria d’assegurar que mai no arribi a president del Futbol Club Barcelona per ambiciós que sigui l’home. Allà ells si volen convertir un afer privat com la seva separació de parella en territori públic, un safareig de caràcter planetari, però si fossin mínimament conscients de les seves responsabilitats, haurien de posar els fills i la privacitat per davant de tot, tan simple com això. Pels seus fets els coneixereu i, tard o aviat, els acabes calant a tots, que el barcelonisme no passa de ser una família disfuncional.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Amor romàntic

La bunquerització

Trias vs Colau: cara o creu

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca