La temptació de l’enginyeria social

D’un temps ençà, la qüestió de la violència masclista acapara una presència mediàtica important i recurrent. I en l’agenda política, té una forta presència en el que serien els rituals de cohesió col·lectius expressats en els minuts de silenci davant les institucions cada vegada que succeeix algun assassinat recent. Aquest dissabte passat, en la inauguració de la XXX Jornada Anual del Consell Escolar de Catalunya, a Vilafranca del Penedès, a la qual vaig tenir el privilegi d’assistir, no en va ser cap excepció. I, amb la solemnitat canònica, el seu president va inaugurar l’activitat amb algunes paraules sobre aquesta xacra que tothom amb un mínim de sentit ètic voldríem erradicar, i que qui això escriu, amb l’escepticisme que confereix la condició d’historiador, dubta que això sigui possible.

Precisament la Jornada del CEC d’enguany anava sobre la coeducació. Per tant, les qüestions relatives als avenços (i també retrocessos) sobre aquesta qüestió, implicaven la reproducció d’uns debats als quals assistim, en què a la discriminació òbvia de les dones en els contextos socials, econòmics, polítics culturals o educatius, s’afegeixen nous elements com ara els relatius a les múltiples opcions de sexualitats (en progressió geomètrica) i els aspres debats al voltant de la condició ontològica del gènere, que els hereus butlerians del postmodernisme, persegueixen deconstruir. I és obvi que els antics consensos de fa dues dècades comencen a trontollar.

Tornant als assassinats masclistes, qualsevol que no es deixi impressionar per certa pornografia emocional que domina xarxes socials i raigs catòdics, observarà que la reiteració de notícies morboses al voltant de la qüestió sembla buscar els efectes d’una mena d’emergència social, com si de cop i volta, els homes haguessin embogit i visquéssim una mena d’apocalipsi. Potser ens hem acostumat a què la necessitat de competir per l’audiència faci manipular els sentiments de l’espectador, tanmateix, resulta paradoxal que els assassinats masclistes a Catalunya tinguin una línia lleugerament descendent des què, del 2003 ençà, hi ha registres. A nivell espanyol, amb més gruix estadístic, s’ha passat d’una mitjana de 70 a uns 45-50 anuals. I, en la comparació europea, l’estat espanyol (i Catalunya també), es troba a la banda baixa, amb una taxa de 0,20 dones assassinades per cada 100.000 habitants, molt lluny de països com Finlàndia (0,61), Hongria (0,53), Romania (0,52), Letònia (0,47), Alemanya (0,37) o França (0,31) (Font: Eurostat, 2017). En qualsevol cas, sembla com si el dramatisme del tractament periodístic, recreat sobre la víctima, pretengués que l’impacte emocional col·lectiu permetés que per la via del miracle s’erradiqués aquesta violència. Tanmateix, qualsevol politòleg o filòsof és perfectament conscient de la inutilitat d’aquesta estratègia comunicativa. Sobta, per contra, que en les informacions periodístiques poques vegades ens parlin del perfil de l’agressor, que és precisament el que serveix als criminòlegs per dissenyar aquelles polítiques que poden resultar més eficaces. Aviam, demano que no se’m malinterpreti. Un assassinat és massa. Tanmateix, l’impacte emocional en una audiència majoritàriament conscienciada sol ser immensament menys efectiu que altres instruments, com ara l’existència de refugis per a dones maltractades, o rendes bàsiques universals que permetin disposar a les potencials víctimes d’independència econòmica. També sorprèn com se silencia, per exemple, un altre tipus de violència contra les dones com ara els matrimonis forçats, que representen el doble que els assassinats i que, segons les estadístiques dels Mossos d’Esquadra, fa anys que mantenen una línia lleugerament ascendent.

Davant la impotència que implica el fracàs de no poder canviar la realitat, sempre ens queda l’escola. I la coeducació, una pràctica educativa necessària (alhora que amb més d’un segle d’antiguitat), sembla actuar com un nou mantra. Ja el 1902 el projecte d’Escola Racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia contemplava aquesta tècnica educativa com a part d’un projecte d’igualtat social. O la que es va practicar a les escoles del nostre país fa mig segle, quan la qüestió de l’emancipació de les dones esdevenia una qüestió central d’un professorat molt conscienciat, i en què moltes docents, imbuïdes d’un feminisme civil igualador, van permetre fets com els actuals, que el nivell educatiu actual de les dones estigui per sobre dels homes, amb millors resultats educatius, millors taxes de graduació i major percentatge de graduades universitàries. Tanmateix, el que va passar a les aules no va tenir la seva traducció al món econòmic, i tampoc gaire al món social. L’antropologia parla de patriarcat. Tanmateix, qui això escriu més aviat pensa en les estructures econòmiques profundes que sabotegen, no només el progrés de les dones, sinó de qualsevol classe social que no ha remenat mai cireres. És una qüestió en què el poder té més a veure que la composició cromosòmica.

És evident que avui hi ha un punt de frustració, més que justificat, per no haver arribat al nirvana de la igualtat. De fet, no cal ser un geni per endevinar que certs retrocessos pel que fa a la igualtat de gènere es correlacionen amb l’extensió de les desigualtats derivades del paradigma neoliberal. I és aquí on una part del feminisme, assumint les idees postmodernistes recollides en el que els crítics han vingut a anomenar com a “ideologia del gènere”, estan optant per allò que anomenen directament “la deconstrucció de la masculinitat”. Probablement seré aquí impertinent, tanmateix, això es podria denominar com a “enginyeria social”, que enllaçaria precisament amb el neoliberalisme filosòfic de la proposta thatcheriana quan parlava que “l’economia és un mitjà. L’objectiu és transformar el cor i l’ànima”.  I aquest és un camí perillós que ens pot dur a destins indesitjats. 

- Publicitat -

En l’esmentada jornada, molt més interessant i transcendent del que podríem sospitar, em va cridar l’atenció la intervenció d’un parell d’alumnes adolescents d’un institut que formaven part de la comissió d’igualtat del seu centre. Confessaven que, amb els seus propòsits d’aconseguir una major igualtat se sentien una minoria, i que bona part del seu discurs propiciava recels i resistències entre bona part dels seus companys. No eren pas els únics. Algunes mestres molt motivades amb la seva voluntat transformadora, també registraven reticències entre docents dels claustres. Òbviament, tractar qüestions delicades sobre el col·lectiu LGTBIQ, també aixecava certa hostilitat entre una bona part de les famílies, cosa que podria fer anticipar una dinàmica de demandes de “pin parental” com els que s’estan produint a algunes regions espanyoles, així com arreu d’Europa i Estats Units. En altres termes, les propostes transformadores dels nous feminismes, imbuïdes d’una retòrica i semiòtica de difícil comprensió semblen haver trencat antics consensos i constata que l’evolució de les darreres dècades ha estat en una direcció contrària al que molts esperàvem. 

Tornant a aquells nois que participaven en la taula de debat, també constataven que els estereotips de gènere s’havien reforçat, i això feia que molts joves no se sentissin massa a gust, ni amb el seu cos, ni amb el seu caràcter. Hauríem de ser conscients que el creixement de la diversitat també ha comportat la coexistència de models de moral sexual i d’estereotips de gènere poc compatibles entre sí. La Catalunya tolerant i secularitzada de la dècada de 1990 ha de competir amb visions en què les religions i l’imaginari patriarcal acaben determinant actituds i capteniments sovint incompatibles amb el concepte de societat oberta i tolerant construïda per tota una generació de docents que avui s’estan jubilant. És més, la reguetonització de la cultura popular exhibeix uns estereotips de gènere que a boomers com jo mateix ens semblarien tòxiques caricatures de masculinitat i feminitat. Des de la hipersexualització del cos de nenes tiktokitzades i la promoció del perreo, fins a la grolleria que imita les estrelles del Rap i el reguetón, amb músculs de gimnàs i proteïna artificial. Per no parlar dels valors clarament masclistes d’unes lletres que representen clarament una regressió a un model, aquest sí, hiperpatriarcal. Si a tot això afegim alguns youtubers que actuen com a una mena de telepredicadors on sovint es fa enaltiment de la submissió femenina, una estètica de videojoc, i uns valors d’un individualisme nihilista, tenim aquí els ingredients de la tempesta perfecta.

D’aquí que bona part d’aquest feminisme que, a còpia de frustració, de no poder canviar la realitat, també aspira a transformar els cors i les ànimes. I per això cal recórrer, no pas al pensament racional, sinó a una mena de mil·lenarisme religiós, deconstructor de la masculinitat, com qui vol erradicar el pecat del món. I és així com l’infern sovint és empedrat de bones intencions. Perquè en la Catalunya de 2023, més que una societat complexa hem creat un país laberíntic, pensar que podem canviar el món en base a creure tenir raó, pot acabar fatal. Entenc que és lícit i desitjable exigir a una societat que, en base al dret, s’organitzin mecanismes per assegurar la igualtat entre homes i dones, es respectin les opcions sexuals de cadascú, i es castigui qualsevol atemptat a la llibertat sexual de cada persona o que es persegueixi la discriminació. Tanmateix, com fan determinades propostes, aconseguir que tothom esdevingui partidari d’una determinada ideologia en base a la deconstrucció de la seva identitat, això ja es tracta d’un acte d’enginyeria social reprovable. Les societats poden anar variant les regles de convivència a fi de permetre que cada individu pugui viure amb llibertat i confort, tanmateix, exigir que la gent modifiqui els seus valors i principis entra en una perillosa deriva d’intrusisme personal èticament inacceptable.

És més, entre algunes de les persones que van participar, amb les millors intencions, percebia certes dosis d’ingenuïtat que podrien tenir conseqüències nefastes. Perseguir la deconstrucció de les masculinitats (una altra cosa és combatre capteniments tòxics) pot tenir efectes inesperats. De fet, a Europa assistim a un cert reaccionarisme que també conté elements d’un pensament elaborat per les factories ideològiques de la ultradreta. Precisament bona part de la ultradreta europea ha començat a poblar les facultats de filosofia, i estan elaborant uns discursos molt potents i ben armats on les mentalitats i les pràctiques ens poden fer recular mig segle en una dècada. Experiències com les que van esdevenir-se a l’Iran, un dels països musulmans més progressistes durant la dècada de 1970; la contrarevolució tunisiana, o el reforçament de l’antifeminisme a països com Hongria, Polònia o Rússia (on maltractar les dones en el si de la família és legal) ens haurien de fer reflexionar sobre el fet que cap avenç és definitiu, i que creure’s posseït per la raó o disposar de superioritat moral no és garantia de res.

 

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Amor romàntic

La bunquerització

Trias vs Colau: cara o creu

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca