La raó segrestada

Semblem educativament presoners de dos romanticismes: el rousseaunià que encobreix una realitat hostil a la comunitat educativa, i el nostàlgic que enyora temps millors, heroics i blanquejats, temps en què ésser professor era alguna cosa, i no una joguina trencada de l’administració. No sabem sortir d’aquests dos estats catatònics, quan tenim la resposta ben a prop: cal una reacció racionalista, una reacció neoil·lustrada. I amb això no volem dir que ens tornem ara tots avorrits, seriosos i neoclàssics, més aviat el contrari. Ens hem de tornar exploratius i audaços, i sobre tot desobedients, perquè fins i tot els docents que han posat més bona fe a l’hora d’analitzar els nous currículums i disposicions oficials han arribat a la conclusió que la fantasia pura, l’unicornisme oficial, aquesta vegada ha ultrapassat tota mena de límits per a instal·lar-se en la més pura irrealitat.

Les nostres autoritats han esgotat tota la seva credibilitat en menys d’un any. Els més subversius parlen de fer judo amb els nous decrets delirants i fer la seva pròpia possibilitat al marge de les idees de bomber d’una cúpula totalment desconnectada de les aules; els més deprimits directament ni es llegiran les disposicions humiliants per a vacunar-se contra més misèria moral acumulada. Tothom sap que la idea de fons és anar substituint progressivament el professorat per monitoratges de lleure low cost que deixin reduïda la instrucció pública a un servei de custòdia de menors més relacionada amb el lleure que amb l’ensenyament. O, pitjor encara, vendre la moto d’un sistema híbrid que deixaria, literalment, l’alumnat a caseta seva, amb un ordinador o una tablet. Però, quan començarem a pensar en la reconstrucció escolar, en la necessitat de disposar d’una comunitat humana informada i culta, intel·lectualment capaç de defensar-se? Quan començarem a pensar en la inversió real en futur?

Eugenio Trías, en el seu llibre “La dispersión” (1971), escrivia paraules que semblen remetre directament a la nostra situació actual: “Sólo en tiempos “racionalistas” aparece la locura calificada como “error de juicio” o como “mengua de facultades”. Son pocas en las que se amputa a la razón su dimensión indómita y salvaje”; sembla un comentari referit a la raó burocràtica que cada cop amaga amb menys eficàcia el caos de la gestió oficial, que ja només encerta a treballar sobre la seva pròpia imatge narcissista, imatge que només  aconsegueix perfilar en part. Les noves lleis d’educació han de “retallar” els atributs de la raó, reduint-la a un sentit comú conservador, codificat en quadres i rúbriques i esquemes de competències i perfils de sortida i banalitats conductistes diverses, en unes bondats indiscutibles i articles de fe, per tal d’evitar que es generi la possibilitat real de la formació o l’educació.

Escriu Trías, en una altra pàgina: “La razón “racionalista” es una razón censurada. Su “ello” es la sinrazón”; no és exactament el que passa avui amb la LOMLOE, només capaç de generar indignació o vergonya aliena? I encara: “La creencia esclaviza el pensamiento y consuma esa sujeción haciéndose pasar por pensamiento”; una bona col·lecció de bufons s’han fet passar per tècnics i han imposat deliris extraacadèmics que necessiten actes de fe, adhesions cegues, quan el que necessitem. realment és pensar lliurement, reimaginar la comunitat. Pensar un pensament sense subjecció, un pensament imprevist: “La duda, la interrogación, el distanciamiento crítico no son “puntos de partida de la reflexión filosófica”, como se suele afirmar una y otra vez. Son armas de combate, bombas que hacen estallar las cadenas del pensamiento”. Aquestes bombes (la literatura, la filosofia, la història) són desactivades a través dels dispositius competencials, autèntica cadena escolàstica de classificacions desmantelladores dissenyades per a erradicar el coneixement, un coneixement que no es permet que sigui erràtic, exploratiu, inquiet, sinó només obedient, productiu i benpensant.

“La moral asedia al pensamiento y le invita a la seguridad y al asidero de la fe”; “El pensamiento sólo sobrevive si permite que el azar se infiltre en la red que teje”; el sistema no es pot permetre el luxe d’un professorat dinàmic que assumeixi riscos, explori la pluralitat i denunciï les rigideses dogmàtiques d’uns programes que es volen unívocs i moralistes, blindats contra totes les contradiccions i els reptes de l’humanisme. A Catalunya hem canviat la tradició del debat humanístic per una seguretat marmòria que només tranquil·litza els neoliberals i els classistes, els partidaris de la segregació i la liquidació dels serveis comunitaris, els que manegen els pressupostos opacs i remenen les cireres des de les penombres.

- Publicitat -

En definitiva, “el pensamiento mágico no pregunta, exclama”. El sistema educatiu postdemocràtic no permet preguntes, només implementacions. Es presenta com a humanitari i s’organitza una bona propaganda, però a Catalunya està perdent la batalla pel relat. La neopedagogia es proposa “canviar el món”, però en realitat més aviat podríem dir que restaura l’Antic Règim. Perquè no és més que això: pensament màgic, alienacions de bruixots i de sacerdots amb mentalitat premoderna, totalment vertical, i també tribal.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca