Enmig d’una ofensiva gens dissimulada, toca canviar novament de registre i lluitar en un altre front, un altre títol. Al final, el VAR durarà de Nadal a Sant Esteve, víctima d’un munt de gent que prefereix maneres menys sofisticades de controlar el futbol espanyol. Per començar, Javier Tebas, aquest Bolsonaro de butxaca, que no mostra cap mania per sortir a palestra i demanar que s’unifiqui el criteri amb les mans causants de penals, just quan li ha tocat el rebre al seu Reial Madrid. Obres la porta a la ultradreta i després, no trobes manera de desempallegar-te d’ella, com passa amb el plenipotenciari encarregat de la patronal futbolística. Cada club té un vot i ja és massa tard per derrocar aquest milhomes totalitari a qui la caverna mediàtica fa la feina bruta a cada jornada. Han aconseguit que les jugades que vagin contra els seus interessos assoleixin la categoria de polèmiques i quan se’ls hi cola alguna, aprofiten per assenyalar-la, ja pensant en la pròxima ocasió. Ho escrivim pensant en la pantalla prèvia de Gavi al gol de Dembélé al Metropolitano. No patiu que a la següent li xiularan falta i com de costum, no sabràs quin criteri guia al jutge de torn, als assistents o als del VAR si no és la fidelitat a la tradició de vetllar per allò que convingui als amos de l’invent, en cap cas sospitosos d’aliança amb l’equip català.

Avui just és el dia per a emprar les quatre frases de condemna al Qatar que encara no havien estat desades al calaix de l’oblit i aplicar-les per netejar consciències a la farsa de disputar la Superlliga a l’Aràbia Saudita, que va coixa del mateix peu. Però agafaran els diners, tornarà a dir l’impresentable d’en Rubiales, excel·lent còpia tosca de Tebas, que tot va a benefici del progrés de les dones entre els àrabs i tal dia farà un any. Quaranta-vuit hores de fer-se el sorprès, l’ofès o el cínic i endavant les atxes, que el negoci ha de continuar. Baixant a terreny esportiu, si és que en queda un bri, malament rai quan repasses l’adversari del Barça i comences a trobar-li meravelles i excel·lències. Serà que tothom sembla el City d’en Guardiola quan no gires rodó ni vas sobrat de confiança per molta estadística destacada, fiabilitat defensiva i lideratge al campionat que argumenten els del got mig ple, militants de l’optimisme cec. Sospesats els noranta minuts ja llunyans del Metropolitano, el Barça havia de palmar si això fos just, però val més no dir-ho o seguir amb el murmuri de boca petita que comença a caracteritzar l’ègida de Xavi a la banqueta. Quan Simeone es va adonar que l’havia espifiat amb el plantejament inicial i va fer allò que se suposa a un entrenador que cobra el que cobren a l’elit, els blaugranes es van desfer com un gelat a l’estiu per passar-se setanta llargs minuts traient aigua del vaixell, no fos cas que naufraguessin. Després de tretze mesos sota la guia d’en Xavi, podríem esperar un col·lectiu més presentable, forjat, treballat, sòlid i amb personalitat en lloc d’aquest munt de gelatina que trontolla a la menor sotragada causada pel rival.

Fa de maldir per què ens hem acostumat a la calma, la paciència, la fallida, la crisi i tota mena d’imponderables que han afeblit extremadament la institució, però tard o d’hora sortirà algú a proclamar que amb aquesta plantilla, el més normal seria presenciar una imatge més robusta, definida, treballada i just tot allò que acompanya als millors autors de les banquetes europees. Aquesta canya que es tomba a cada bufada, sort en té del mediocre moment que travessa la Lliga i els seus protagonistes més destacats. Sort quan ningú el replica per conformar-se amb un aprovat just de cinc quan hauríem d’aspirar a un vuit, sense exagerar en excessives ambicions. Però tothom calla i arribarà un dia que convindrà donar el dol, la calma, la paciència per acabades i reclamar que es faci la feina amb la brillantor i el rigor professional que pertoca al Barça, per molta fallida econòmica que arrossegui. Calma i paciència, la que vulguin, que ja ens fem al cas. Ara bé, que tampoc es converteixi en una excusa eternitzada per a entrenadors i, de pas, presidents que sempre troben una mentida pietosa adient davant cada circumstància. No es pot justificar sempre tot.