Això no rutlla i no calia el derbi, ni el pèssim Mateu Lahoz per adonar-se’n. No gira rodó i el barcelonisme, premsa inclosa, ja ha comptat fins a mil en els tretze mesos viscuts sota la directriu d’en Xavi Hernández, l’entrenador que ha gaudit de major paciència en la història moderna del FC Barcelona. És un referent, els optimistes encara creuen que serà la reedició d’en Guardiola i s’ha trobat el club fet un solar, còctel d’ingredients que juguen a favor seu a l’hora de no criticar-lo. No se’n parla el que s’hauria de parlar, com si fes nosa i mandra alhora. Tot queda en un murmuri entre dents, un dubte existencial del qual no busquem resposta definitiva, diagnòstic clar. Qualsevol culer entenimentat ha realitzat una mena de promesa íntima, consistent en practicar paciència a cabassos, malgrat que sigui a contracor i en antítesi a la personalitat col·lectiva. D’aquí no es mou ningú, tossudament callats. El mantra del moment sembla consistir a guanyar temps com sigui i esperar, segurament esperar que la situació es torni evident a ulls de la majoria i comencin les crítiques a l’entrenador. Si es demoren els punyals és perquè tothom intueix que carregar-se Xavi equival a tornar a la casella de sortida i no està el club per aguantar més disgustos.
De moment, ajuda i molt a la calma que no hi hagi rivals de pes a la competició domèstica, en aquesta Lliga devaluada tret d’un Madrid que també canvia la pell i sembla en renovació. La resta és una vall de llàgrimes que ajuden a silenciar murmuris i laments quan comproves, partit rere partit, que l’equip és tendre, discontinu, de poca personalitat, irregular, inconsistent i un munt de sinònims que cadascú aplicarà segons li plagui. Amb un altre entrenador seria igual? La gran pregunta, irresoluble enigma del moment perquè complim l’any d’espera i semblem resignats a continuar l’exercici de paciència infinita. Aguardarem, ves quin remei queda entre dubtes i alguna certesa, com l’arrencada de mercat hivernal sense que el Barça pugui anar de rebaixes. Ni tan sols per trobar gangues o duros a quatre pessetes per molt que l’imperatiu dels mitjans convencionals estiri el mercat fins a cobrir tot l’any. Voluntat comercial, deuen argumentar, com si encara poguessin vendre un diari més amb un ham diari a la portada. Ho diu el president i ho hauria de repetir a cada instant per aquells que no volen sentir-ho: No hi ha un ral i el Barça continua en situació de fallida.
La prioritat, del tot comprensible, consisteix a inscriure Gavi i Balde com a integrants de la primera plantilla i apujar el sou al central Araújo, no fos que ajornar l’augment provoqués desig en la competència. I prou. Més tard que aviat, la tossuda realitat exigirà que es contingui la despesa general de manera dràstica i, en paral·lel, activarà les alarmes a la recerca d’ingressos extraordinaris que no han aparegut per enlloc des que Laporta va prendre possessió. L’activació de les palanques era una mesura arriscada i audaç, però ha deixat de ser un as a la màniga, el recurs que possibiliti el retorn al temps de glòria perdut. L’espasa de Dàmocles, si la consideren així, de la conversió en SAD continua fixa exactament al mateix lloc del primer dia d’aquesta fonda crisi.
Amb el que hi ha i no hi haurà més, resulta difícil calcular fins on arribarà aquesta plantilla, molt millor sobre el paper d’allò que observes en acció al camp. I a veure fins on els porta l’entrenador, clau roent on continuem aferrats perquè certificar que no és l’home indicat significaria un terrabastall que el club i la massa social, de salut tan delicada, no es poden permetre, ni plantejar sense que li tremolin les cames. Acabat el Mundial, el barcelonisme torna a topar de nassos amb una realitat que és tot un panorama. De l’anomenat ‘cas Lewandowski‘, molt de soroll per a no res, bullir l’olla sense substància i posicions de cara a la galeria. Brogit demagògic, fressa populista de trinxeres enfrontades on cadascú defensa la postura que pot fer mal al rival i res més, ja hi hauríem d’estar habituats. Al final, foc d’encenalls i que passi la propera polèmica per a distraure el personal.
