Vides (polítiques) paral·leles, IV: Junqueras vs. Companys

Encetem el quart i darrer lliurament de les biografies paral·leles plutarquianes. I, amb un punt de risc, contraposem dues figures històriques controvertides des de tots els punts de vista, d’impossible context, on el mite tendeix a imposar-se al logos. En el cas de Lluís Companys i Jover (El Tarrós, 1882 – Barcelona, 1949) és especialment injust en el sentit que la dreta espanyola el considera poc més que un monstre, mentre que el catalanisme polític l’ha assumit com a màrtir. En el primer cas perquè l’atribueixen milers de morts a la rereguarda durant la guerra (en un judici del tot difamatori quan és clar que no hi va tenir pràcticament cap responsabilitat, i més aviat va destacar per salvar milers de vides de contraris a la República). En el segon, perquè el seu assassinat, a mans de l’exèrcit, després d’un segrest a l’exili francès, amb la col·laboració de la Wehrmatch, i una paròdia de judici, va generar una aurèola de màrtir en un sentit religiós. O com s’ha dit sovint, una mort heroica va permetre dissimular una trajectòria irregular, farcida d’errors.

Hi ha en la biografia de Companys, advocat de bona família rural, estudiant i activista republicà, molt lligat als seus inicis a una classe obrera aclaparadorament anarcosindicalista, un punt d’erràtic i inconsistent. En la seva vida professional, inicialment com a destacat advocat laboralista, molt centrat en la defensa dels treballadors de la CNT, va teixir una relació privilegiada amb destacats líders anarquistes com Salvador Seguí (amb qui es coneixien de petits, i on hi havia cert parentiu). Tanmateix, tot i que sobre la relació Seguí Companys s’ha escrit força, la realitat és que va tenir una major complicitat política amb aquell obrerisme que va acabar confluint en el món de la política professional, com és el cas d’Andreu Nin o Martí Barrera. En el fons, és el que desitjava bona part d’un republicanisme que expressava cert paternalisme envers un anarquisme antipolític, i que havia funcionat a la major part del continent europeu: la domesticació del sindicalisme des d’unes forces polítiques a la recerca de base electoral i coartada social. Ara bé, les millors intencions no sempre acaben tenint una bona traducció en el camp de la pragmàtica. I en aquest sentit, Spain (sempre ha estat) diferent. Qualsevol mínim progrés social (o nacional) ha estat avortat per un estat profund a qui mai li ha recat fer cops d’estat per impedir qualsevol qüestionament de l’ordre postfeudal vigent. I això podia dir: fer pesca d’arrossegament i detenint tota l’oposició mentre mataven sindicalistes pel carrer (com va passar amb la seva deportació a Maó a finals de 1920, mentre paral·lelament, assassinaven el seu amic i col·laborador Francesc Layret), o el cop d’estat de 1923 per tal d’impedir el desplegament de la llei de les 8 hores o qualsevol millora social, i de pas, carregar-se la protoautonomia de la Mancomunitat) o el de 1939, o el de 1981, o el de 2017…

I què va fer Companys davant d’aquesta situació? De tot, menys res que tingués un mínim de coherència. Sí que és cert que, durant el període republicà, quan ocupa espais de poder cada vegada més rellevants, combina la voluntat d’assolir l’enquadrament de la majoria obrera catalana (majoritàriament d’un anarcosindicalisme dividit i frustrat), mirant d’arrossegar-los, si més no, electoralment, vers ERC, mentre a la pràctica, es dedica, més per omissió que per acció, a reprimir els anarquistes. Uns anarquistes que esperaven molt de la República i es van trobar amb una desocupació massiva, desnonaments violents i quotidians en una època de molta especulació immobiliària (una tradició més nostrada que els castells o la sardana), l’incompliment sistemàtic de la benintencionada legislació laboral, o la criminalització de la protesta obrera. Són ben conegudes les cròniques de Carles Sentís o de Josep Maria Planes contra el món llibertari o de la immigració, on es feia una connexió directa entre delinqüència i anarquisme, o les tortures sistemàtiques dels germans Badia contra una FAI que no creia precisament en Gandhi o en el kumbaisme foc-de-camp. I arribem a octubre de 1934, que contràriament al mite, no va tenir res a veure amb cap declaració d’independència, sinó un intent desesperat, mal planificat, de salvar la República espanyola d’una involució, via electoral, vers un règim feixista (com havia passat l’any anterior a Alemanya, i pocs mesos abans, a Àustria). També va resultar molt erràtic el seu paper durant la Revolució de 1936, fent costat a uns comunistes que obeïen Moscou, i que van fer servir el maig de 1937 per acabar amb la Revolució anarquista, que, a la vegada, també va acabar amb la independència de facto de què gaudia una Catalunya amb exèrcit, escola i indústria de guerra, i unes possibilitats diplomàtiques per podien haver implicat una pau separada.

Finalment, el principal error de l’exili, amb un Companys completament desmoralitzat, va ser no haver marxat, quan podia, a Londres o als Estats Units, on no només es podria haver salvat ell, sinó també haver liderat un govern català a l’exili que, com li retreia Joan Garcia Oliver, podria haver declarat la guerra a l’Eix, mirar de muntar unes forces militars que haguessin tingut ni que fos un paper simbòlic, i participar posteriorment en l’ordre posterior a 1945. La seva mort, potser va ser heroica, malgrat que inútil i contraproduent.

Els paral·lelismes amb Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) són més que obvis. Especialment, en punts del caràcter, fins i tot en el rigor professional, malgrat que també en certa inconsistència ideològica i de protagonitzar estratègies erràtiques. El misticisme, que en el cas del santandreuenc, pren la forma del seu catolicisme militant, sembla perseguir incessantment el seu martiri. Tanmateix, la seva sensibilitat social també té aquell punt de doctrina social de l’església, és a dir, res que qüestioni l’ordre desigual d’un sistema de classes, amb alguns elements pal·liatius envers els més pobres. Les polítiques del seu partit van molt en aquest sentit: privatització encoberta dels serveis públics en base a regalar-ne la gestió a una xarxa clientelar del “tercer sector”, tal com preveia la famosa Llei Aragonès. Una llei que, malgrat fracassada al Parlament, funciona igualment pels nombrosos passadissos secrets de la legislació i la praxi d’unes classes dominants que agraeixen tant l’oportunitat del negoci com la perpetuació d’un sistema de desigualtats. O unes polítiques populistes (com ara, ampliar el calendari escolar en nom del “feminisme”), o l’aparició d’un enaltiment del victimisme martirològic en el sentit de l’assumpció dels principis wokistes. O un paternalisme profundament classista a partir del principi de “privilegiar” la immigració, en el sentit de la promoció de les seves essències, de la seva irresponsabilització (com ara, que continuen fent servir la seva llengua, la seva religió, les seves tradicions) com a fórmula perversa d’immobilisme que, a la pràctica, cerca la creació de guetos identitaris, en què les comunitats es fossilitzin, i no representin, per tant, cap desafiament social a una minoria dirigent. La proliferació de vels islàmics entre bona part del personal polític d’ERC no té només aquell sentit de renúncia a la igualtat de gènere o d’origen cultural, sinó que constitueix una mena de taxidermisme polític. Que “els altres” continuïn essent diferents, que així, “nosaltres” podrem continuar remenant cireres. Evidentment, això és del tot estúpid i contraproduent, perquè això és factible si disposes d’un estat fort com França o Alemanya, tanmateix és suïcida quan l’estat frisa per la desnacionalització del nostre país.

- Publicitat -

Hi ha moltes polèmiques sobre el seu paper durant el Primer d’Octubre, la presó, i l’actualitat. Els historiadors sabem que les conseqüències de determinades opcions i decisions poden trigar cert temps a fer-se visibles. Tanmateix, Junqueras sembla perseverar en els mateixos errors que va cometre Companys, quan probablement aquest era més valuós viu que mort, i que probablement Junqueras hagués estat més útil a l’exili que a la presó, i més tenint en compte la seva experiència i xarxa de relacions com a eurodiputat. De la mateixa manera que l’assassinat de Companys va propiciar cert derrotisme estèril, el pas per la presó del líder republicà, i els tractes posteriors del seu partit amb l’oportunista Sánchez generen massa sospites entre un independentisme cada vegada més dividit. I, certament, en les circumstàncies actuals, tots els líders i partits polítics tenen tot el dret per sentir odi i ressentiment envers els companys de viatge. Tanmateix, la hipocresia o l’aparença de cordialitat sol resultar més útil que l’escenificació del conflicte. 

En qualsevol cas, tant Companys com Junqueras són personatges complexos i difícils de comprendre, perquè probablement, també són un enigma per a ells mateixos.

Frase de Plutarc que aquesta vegada comparteixen ambdós personatges: “L’omissió del bé no és menys criticable que la comissió del mal.”

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca