Ada Colau s’ha superat. Dos de cada tres barcelonins consideren que la ciutat ha empitjorat sota el seu mandat. Almenys aquesta és la conclusió que s’extreu del darrer baròmetre municipal. Segons els experts, mai un 66,4% dels entrevistats (800 persones via telefònica) no havia registrat un descontentament com aquest, que es reforça amb un altre percentatge negatiu: un 50% dels enquestats qualifiquen de dolenta o molt dolenta la gestió de les autoritats locals. Un desastre, doncs. No em calia cap enquesta per arribar a aquesta conclusió. La depressió barcelonina és un virus que s’ha estès. Hi ha qui s’hi abona simplement per desprestigiar el país, ja ho sabem, però després hi ha les víctimes d’una política municipal dogmàtica que, sense consens ni mesura, s’ha orientat cap a la destrucció de la Barcelona “burgesa”, representada per un eixample que, tal com està avui, sembla un decorat de la Setmana Tràgica de 1909. Molts carrers aixecats amb les respectives barricades. Mentre es diu que es vol pacificar l’espai públic es bombardegen els carrers. La majoria de la gent se sent insegura en una ciutat que és, entre altres coses, un balneari per als delinqüents i els traficants de marihuana, mentre que fa poc el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha condemnat Espanya per la contaminació de l’aire a Barcelona, però també al Vallès i al Baix Llobregat i a Madrid. Molta illa per pacificar els carrers, encara que mentrestant els barcelonins ens morim ofegats per la contaminació.

Els ciutadans de Barcelona són les víctimes d’un govern municipal que, convé no oblidar-ho, és de coalició entre els comuns i el PSC. Els desastres de la Barcelona actual són responsabilitat d’aquests dos partits, que si han pogut arribar fins aquí és perquè no han tingut oposició. Des de la derrota del 2015, autoinfligida per un Xavier Trias incapaç de fer política, cap partit ha estat capaç de plantar cara al govern Colau-Collboni. Els dos últims pressupostos municipals s’han aprovat, a més, gràcies a la col·laboració d’Esquerra Republicana, que ha intercanviat favors amb els comuns a banda i banda de la plaça Sant Jaume. La política té aquestes coses, encara que els polítics vulguin amagar les transaccions amb tota mena de mentides i retrets. Ningú retreu a Colau que Barcelona sigui actualment la segona ciutat més cara per comprar habitatge, segons les últimes dades recollides i difoses pel portal immobiliari Idealista, tot i que aquesta dona va fer-se famosa el 2009 com a activista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Així doncs, Colau aguanta perquè no té oposició amb cara i ulls. Tant és així, que el PSC ha fet pública una altra enquesta, que en aquest cas sí que avança una projecció electoral, que prediu que Collboni i els seus guanyaran les pròximes eleccions per davant de Colau, Maragall i Trias. De més verdes en maduren, no cal dir.

Tothom té la seva enquesta. Els de Junts per Catalunya també en tenen una que diu que el seu candidat, el reciclat Xavier Trias, és el favorit. Vaja, que té l’alcaldia a tocar dels dits. Tot dependrà de la campanya que faci i de la candidatura que organitzi. Si Trias es presenta com el paladí de la Barcelona burgesa i antiquada tan cara al conservadorisme barceloní, té la derrota assegurada per molt que vulgui agrupar el vot contrari a la continuïtat de Colau. Les declaracions que ha fet en presentar-se en societat han satisfet els “especuladors”, per dir-ho a la manera dels comuns, de tota la vida i han espantat els progressistes i independentistes que s’havien aproximat a Junts arran de la formació de la candidatura del 21-D. Si la confrontació amb Colau o Collboni és ideològica, m’atreveixo a pronosticar que Colau continuarà sent l’alcaldessa de Barcelona. Entre un candidat autonomista de dreta i un candidat autonomista d’esquerra, la sociologia de la ciutat fa decantar la balança cap a l’esquerra. A més, partint de la mateixa dicotomia, Esquerra Republicana és també una alternativa autonomista i progressista, tot i la decrepitud política del seu candidat.

El catalanisme del segle XIX va posar Barcelona entre els factors de modernització de Catalunya. Va tenir els seus avantatges, si bé el principal inconvenient va ser que va desertitzar el país i va fer de Catalunya un país exageradament centralitzat en la seva capital. La societat oberta que és avui Catalunya i el món pot ajudar a canviar aquesta tendència. Només cal que algú tingui un pla que ens aclareixi, per començar, si Barcelona ha de ser una capital de províncies o bé la capital de Catalunya. D’una Catalunya independent, és clar. Em temo que cap candidat es dirigirà als electors en aquests termes. Uns perquè no ho volen i els altres perquè hi han renunciat. La independència no elimina de cop els problemes que la gent percep que li fan la vida impossible a Barcelona. Eliminar la inseguretat, l’abusiu preu de l’habitatge, el caos circulatori o la brutícia que infecta els barris no s’assolirà apel·lant a la independència. No, és clar que no, però qui no tingui un projecte global no té un projecte local ni donarà confiança al 53,6% d’enquestats que creuen que, de cara al futur, Barcelona millorarà. El 2015 Colau va saber vendre aquesta idea i va desbancar un “senyor” de Barcelona que no s’ho podia creure.