Això d’acomiadar l’any amb Mateu Lahoz xiulant el derbi no deix de tenir la seva maleïda gràcia. Per un àrbitre espanyol que acaba de fer el ridícul al Mundial, res com agrair-li els serveis prestats premiant-lo d’entrada amb tot un derbi. Ni parlar-ne d’un temps d’espera per veure si oblidàvem el desastre perpetrat, tampoc han sospesat l’opció de deixar-lo una estona a la nevera per comprovar si és capaç de recapacitar sobre la seva dantesca manera d’impartir justícia, que segurament ja seria massa pregar. No, ans al contrari. Si no volies caldo amb la sanció a Lewandowski, heus aquí la segona tassa, també indigerible. De pas, han promocionat Gil Manzano, un altre que tal balla, digne èmul de la justícia ordinària d’aquest estat, palplantada pel poder amb la missió gens divina d’impartir càtedra segons dictin els cànons immortals, per sempre esbatussats amb tot allò que faci certa ferum de català. 

Ja en temps immemorials, fa més d’un segle, un tal Berraondo establia jurisprudència quan li tocava arbitrar al Barça, que una cosa és el futbol i l’altra, massa comuna, aprofitar el protagonisme per recordar via esportiva qui mana aquí i com es castiga als díscols catalanistes. En temps més proper de dictadura franquista, el Comitè Nacional d’Àrbitres, que amb el nom ja paga, era guiat per un pròcer de nom José Plaza que va tenir els sants dallonses de proclamar que el Barcelona mai no seria campió de Lliga mentre ell manés entre la tropa que aleshores vestia de rigorós negre, de dol per aquells que els havien de suportar. I Plaza es va retirar després de complir la pública promesa, destacada medalla entre les que lluïa a la pitrera. Si sou dels que acostumeu a renegar del règim del 78, recordeu que al futbol espanyol no s’ha viscut ni tan sols una mínima transició per quedar bé i mantenir les aparences. Només cal remetre’s als personatges com Tebas i Rubiales, que tallen el bacallà de manera prou discutible, per a dir-ho suau.

I així entrem en una trinxera que el Barça sembla tenir desatesa, front on es dirimeixen les batalles que guanyen guerres sense que els responsables del muntatge gastin mínima energia en dissimular. Ja coneixen el vell aforisme encunyat per Michels: Els blaugranes han de ser molt superiors si volen guanyar les competicions domèstiques. I com actualment l’equip no va sobrat, s’hi abonen de mala manera. Un puntet aquí, una polèmica allà i el cas és afavorir el club-estat de les Espanyes sense importar que es noti massa. Total, un cop perpetrats els atemptats, n’hi ha prou en mobilitzar el batalló esportiu de la Brunete mediàtica, sempre disposada a lluitar i morir per la causa blanca que els hi és pròpia. Comprovar que els temps no canvien, que els patrons de conducta són inamovibles no causa cap sorpresa. En tot cas, si no fos demanar massa, caldria que el Barça de Laporta fos capaç de traure la mà esquerra de passeig, altrament coneguda com a diplomàcia futbolística, per aconseguir no ja un tracte just, impossible, sinó evitar aquests continus cops d’estat de baixa intensitat que acaben decidint campions. Llàstima que Laporta estigui massa ocupat perquè li toqui representar tots els papers de l’auca en aquest succedani d’empresa familiar que lidera sol com un mussol. Almenys, de tant en tant tocaria moure peça entre bastidors, per darrere de l’escenari, i així assolir, com a exemple proper, que no haguessis de representar el paper de convidat de pedra a l’homenatge de reivindicació d’aquest pèssim àrbitre pagat de narcisisme que és a punt de xiular el derbi. Quedem avisats.

Torna la competició de clubs sense que ens hàgim mogut gaire de lloc. Sabem que no hi ha un ral per a fitxatges malgrat que la premsa local cregui vendre més diaris proclamant la imminent arribada de qualsevol ganga. És un tribut a pagar, tan barroer com pulsió primària, per haver estirat el mercat fins a cobrir tot l’any. I com qui dia passa, temporada empeny, continua manant la desesperada situació econòmica del club, l’autèntica prioritat que ningú sembla afrontar amb una dràstica reducció de despeses. És l’espasa de Dàmocles que ens acompanya i tot ho domina, hi hagi Lliga, Mundial o l’esperpent de Mateu Lahoz en acció. A gos flac, tot són puces, ja ho diu el refranyer. I ho diu en els dos idiomes, per cert.