Encetem aquest tercer lliurament de comparatives biogràfiques paral·leles i plutarquianes entre personatges polítiques de diferents generacions. Quan parlem de Carles Puigdemont Casamajó (Amer, 1962), 130è president de la Generalitat no resultaré excessivament original ni arriscat si el comparem amb Francesc Macià i Llussà (Vilanova, 1859 – Barcelona, 1933), 122è president, el primer de l’etapa contemporània i la restauració malgré lui de l’antiga institució medieval que podria traduir-se com a una mena de comissió permanent de les Corts. I probablement trobarem més semblances que diferències.

Macià, com Puigdemont, són homes que passen la primera meitat de la seva vida amb els seus oficis particulars, i entren en política de manera tardana i amb un punt d’accidental. Macià, com Puigdemont, provenen d’una família de comerciants (el de Vilanova, del comerç de l’oli; el d’Amer, de pastissers). Cap dels dos és de Barcelona, i malgrat que en la seva maduresa professional acabaran disposant d’una xarxa de relacions considerable, els seus orígens geogràfics els situen a la perifèria, lluny de Barcelona, on pràcticament ningú no en farà carrera fins a aquesta etapa política de la segona part de les seves vides.

Allà on hi ha un contrast considerable serà en l’ofici de tots dos. Macià, serà militar. I serà dels bons: dels que saben matemàtiques, dels que ingressen a artilleria, dels qui formaran part del cos d’enginyers, dels qui assenyalarà els defectes d’un exèrcit deficient i que ell reivindica la necessitat d’endinsar-se en la modernitat. I anirà ascendint com a miliitar professional pels seus mèrits tècnics, no pas bèl·lics. La seva competència professional, així com els seus coneixements, el farà participar en projectes com ara el disseny del clavegueram de Vilanova (una de les primeres ciutats mitjanes catalanes a tenir-lo) o a adquirir les patents del formigó, una innovació tecnològica provinent de França, que farà de Catalunya pionera en les noves tècniques de construcció. Abans, doncs, de la seva caiguda del cavall, arran de l’assalt al Cu-Cut, Macià serà un tinent coronel de l’exèrcit espanyol ben considerat per la seva competència, alhora que mal considerat per la seva al·lèrgia al xaronisme patrioter que acompanya un exèrcit deixat i decadent, dissenyat exclusivament per combatre contra població civil desarmada, que per tant, perd contra qualsevol exèrcit occidental, o algunes partides de guajiros o rifenys mínimament organitzats i armats.

Per la seva banda, Carles Puigdemont serà periodista. I dels bons. No tant per l’aportació de la seva obra. Ni tan sols per la seva formació (té estudis incomplets de filologia catalana), sinó perquè és dels primers a adonar-se en aquest país de les mutacions en el camp de la comunicació. I en aquest sentit, és dels qui té prou inquietuds pel periodisme electrònic (Catosfera), o de la importància de la sobirania periodística que representen les agències (i per això serà cofundador de l’Agència Catalana de Notícies), o de la importància de disposar de mitjans en anglès (Catalona Today), i també tindrà una obra publicada al voltant de l’epistemologia i la naturalesa de l’ofici periodístic. En altres paraules, parlem d’un personatge inquiet, que des d’un punt de vista intel·lectual i periodístic, és un home fet amb si mateix. I, segons alguns coneguts comuns del periodisme gironí, massa inquiet per dedicar-se sempre a fer el mateix, un vers lliure.

Macià, per ofici, per procedència, podria ser un home que, per agafar una etiqueta fàcil, podríem encasellar-lo com a conservador. Tanmateix, ens havíem quedat en la seva caiguda del cavall, quan els seus companys d’ofici es comporten com hooligans, irrompen en la redacció del Cu-Cut i La Veu de Catalunya, reprimeixen tant com poden i mostren orgullosament el menyspreu vers Catalunya i els catalans. Macià, en un acte de dignitat deixa l’exèrcit i es fa de la Solidaritat Catalana, on guanyarà totes les eleccions a les quals es presenta, començant per les de 1907, quan ja és un home madur de 48 anys. I és aquí on comença a forjar el seu separatisme, emmirallant-se en experiències contemporànies de polonesos, txecs, i sobretot, irlandesos. Ara bé, Macià, home d’honor, es troba en aquest estrany ecosistema de la política fonamentat en la màxima marxista “Jo tinc aquests principis, i si no us agraden, en tinc uns altres”. Això provoca el seu trencament amb la Lliga, amb Cambó i a crear els seus propis espais polítics, com ara la Federació Democràtica Nacionalista, o la seva nova proximitat amb Estat Català, una mena d’espai de gran flexibilitat ideològica, que serà matriu de l’independentisme més o menys organitzat (temo que “independentisme organitzat sigui un oxímoron). 

Quan es llegeix Puigdemont, o se l’escolta, qualsevol observador podria arribar a la conclusió que el d’Amer se situaria al centre-esquerre de l’espectre polític. Tanmateix, en els seus orígens, i segons sembla lligada a la seva amistat amb els germans Matamala, acaba a l’antiga Convergència (una CDC que en els seus orígens era molt més plural que la seva caricatura tardopujolista). El problema és que l’esquerra, en aquest país, o bé s’ha deixat entabanar per una matriu marxista (de Karl, no de Groucho) que tendeix a simplificar la complexitat i a obeir als caps dels partits, i a fer creure que el nacionalisme és cosa de burgesos, o bé esdevé addicta al sectarisme i a esdevenir una mena d’església mil·lenarista secularitzada amb excés de dogmes i dèficit de reflexió. I és probablement aquí quan Puigdemont es troba més còmode en una CDC on hi cap una mica de tot. Puigdemont, personatge secundari i no gaire vocacional, que es mou estrictament en els cercles gironins, no entra formalment en política fins el 2006, quan el fan diputat, als 45 anys. L’any següent, serà el primer convergent que accedirà a l’alcaldia de Girona, un espai difícil després de dècades de govern del carismàtic Quim Nadal i la seva infructuosa successió. Un alcalde accessible, en una ciutat on tothom es coneix, es guanya la fama d’home afable, encara que d’idees fixes. I la seva idea fixa principal, com en el cas del militar vilanoví, és la independència. Arriba l’esperpèntica reunió de la CUP de desembre de 2015 on s’ha de decidir el destí del president Artur Mas (fonts fidedignes em confirmen que l’empat va ser real i matemàtic) i això fa que el fill del pastisser d’Amer sigui nomenat president per sorpresa. La resta de la història, fins arribar a l’organització del referèndum, la repressió desfermada, el fiasco del 10 d’octubre, les desavinences internes del govern i les amenaces externes, bany de sang inclòs, la declaració poc convincent del 27 i l’anada a l’exili, me les estalvio. En tot cas, el president s’explica en les seves memòries editades per La Campana i la seva editora Isabel Martí.

I ara arribem a l’etapa que defineix el mite Macià: l’exili. El 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, Macià marxa a París. Allà, fa tot el possible per assolir la independència. Malgrat ser un “home d’ordre, no li fa res buscar armes i diners als comunistes de Moscou i a buscar el suport dels anarquistes. Joan Garcia Oliver, el gran líder anarquista de la CNT, al qual l’Avi va oferir la cartera de Guerra al seu govern provisional, a les seves memòries escriu: 

“Vaig visitar diverses vegades Macià. L’aïllament en què el tenien els altres polítics va augmentar la meva simpatia per ell. Al cap i a la fi, en fer-se polític havia començat per deixar, i no per prendre. Macià, que era coronel d’Enginyers, va perdre la seva carrera a l’exèrcit espanyol en passar a ser polític separatista, cosa que per a mi no deixava de ser un antecedent a favor seu. En el que és personal, era de tracte afable i d’una beneiteria política limítrofa amb el candor” (…) No vaig acceptar el lloc de ministre de la Guerra que em va oferir insistentment (…) El tracte afable i pla d’aquell vell català em portava de cap. Sentia créixer en mi una gran simpatia. La seva soledat i la seva enteresa m’havien conquerit. No deixava de ser impressionant que aquells que l’envoltaven, gent culta i ben preparada, estiguessin disposats a seguir-lo fins a la mort, a condició que fos per la independència de Catalunya”

L’aventura (fracassada) de Prats de Molló, el seu judici posterior va ser el que li va conferir prou autoritat moral per esdevenir el gran líder i esperança, malgrat, com explicava Garcia Oliver, la seva solitud i limitacions.

Tornem a Puigdemont. En certa mesura, i en contra de la seva voluntat, el seu exili també contribueix a enriquir el mite d’algú que no té les atribucions dels mites ni dels herois. Ara bé, com a historiador, he d’admetre que els mites i els heroismes són de vegada més fruit de les circumstàncies forçoses que de les aptituds voluntàries. De la mateixa manera que les visites dels independentistes a la casa de Macià, a París, Waterloo ha esdevingut un dels malsons de la monarquia, i adquirit certa condició de Meca de l’independentisme. Els diversos procediments, peticions d’extradicció, no han fet més que alimentar la seva aurèola d’un líder que, probablement no té ni les condicions ni la voluntat de ser-ho. Les seves victòries electorals (la de 2017, i la seva elecció com a eurodiputat), les seves detencions a Alemanya i Sardenya, els seus judicis a Bèlgica, les seves intervencions al Parlament de Brussel·les i Estrasburg, el seu protagonisme en la concentració més gran de la història de Perpinyà, les seves iniciatives (com el Consell de la República) han fet d’ell l’enemic públic número 1 d’Espanya, l’obsessió fatal de l’unionisme, d’inspirar hostilitat entre l’establishment hispànic i l’”establishmentet” catalanista light, nostàlgic del peix al cove i el folklorisme “ben entès”. I això, en termes de pel·lícules de pirates, fa més atractiu i irresistible el protagonista de la pel·lícula, el qual, malgrat que dijous d’aquesta setmana fa seixanta anys, amb la seva tofa beatleniana, malgrat toqui el baix com Paul McCartney, cada vegada actua i discurseja més aviat a la manera de John Lenon.

Macià va tornar el 1930 i va poder proclamar la República Catalana el 13 d’abril de 1931. Tanmateix, la possibilitat real que això acabés amb un bany de sang amb un exèrcit bombardejant Barcelona el va fer acollir-se a la interpretació socialista, com sempre restrictiva, del Pacte de Sant Sebastià i a confiar en una Espanya que, monàrquica o republicana, sempre traeix. I això li va causar un gran dolor i frustració. Puigdemont no va proclamar la independència el 2 o 3 d’octubre, quan tocava. Ara bé, l’amenaça real d’un possible bany de sang, va implicar un dilema moral sobre el qual podríem discursejar a voluntat, encara que pocs desitjaren tenir-lo. Macià i Puigdemont van haver de suportar el pes del mite, entre l’hostilitat dels enemics i del foc amic. La principal diferència entre ambdós personatges és que Macià, ja mort, és passat, mentre que Puigdemont, com a bon periodista, s’ocupa del present. I encara té camp per córrer. Els intents per fer-lo desaparèixer per part de propis i aliens, demostra que és molt viu.

Frase de Plutarc per a Francesc Macià: “Hi ha amors tan bells que justifiquen totes les bogeries que fan cometre: Frase per a Carles Puigdemont: “De vegades una broma, una anècdota, un moment insignificant, ens dibuixen millor un home il·lustre, que les millors proeses o les batalles més sagnants”.