Fa un parell de dies que xategen i, per fi, en Xavier s’ha animat a convidar-la a fer un cafè. La Marina té ganes de posar cara a la seva nova decepció. Només ha vist fotografies d’en Xavier i està impacient per confirmar les seves sospites. La Marina imagina que, quan es vegin en persona, en Xavier li semblarà o massa baix o massa seriós o massa de dretes o massa sòmines o, encara pitjor, que no li agradaran ni els gats ni els gossos… O qui sap? Potser s’agradaran, però voldran coses diferents.

La Marina sap que en alguns aspectes de la seva vida és una dona afortunada perquè, quan Déu va repartir la fortuna, li va donar molta salut, molta riquesa, molta intel·ligència, molta bellesa, molta autoritat, molta simpatia, molt sentit de l’humor, molta visió, molta sensibilitat i molt de criteri. I, clar, Déu no va pensar que tantes virtuts solen espantar els nois.

Una estona abans de la seva cita, la Marina i en Xavier s’arreglen. Es posen guapos amb la roba que més representa el missatge que volen transmetre al món. Un missatge que, si es pogués posar en paraules, diria alguna cosa així com: “soc atractiu i independent, no estic desesperat per trobar l’amor.”

Es troben a la plaça Catalunya, que està tota decorada amb els llums de Nadal. Realment, l’ambient convida a enamorar-se. Però si veiéssim els diferents capítols de la vida d’en Xavier i de la Marina, com fan a les sèries, veuríem que ja fa unes quantes temporades que no hi creuen gaire que es puguin arribar a enamorar,

Es troben i s’agraden. La conversa sembla fluir i es refugien en una cafeteria acollidora del centre de la ciutat. “Havies estat aquí?” I en Xavier, per educació i per evitar més preguntes, respon: “no, és la primera vegada”, però en realitat hi va portar la noia amb la qual va tenir la cita del mes d’octubre i també a la del mes de novembre.

Les dates en les quals es troben els porten a xerrar sobre el Nadal. Per en Xavier, la seva part preferida de les festes nadalenques és la sopa de galets i els canalons que fa la seva mama. Per a la Marina, el Nadal és una festa consumista sense sentit. A més, és vegana i sempre ha de discutir amb la seva família perquè s’adaptin algunes receptes tradicionals ja que ella no menja ni gambes, ni llobarro, ni porc, ni gall…

Noi, la conversa passa per aquest punt sensible, però en Xavier és ràpid i ho remunta demanant el compte. Paga ell, perquè és així com s’han de fer les coses i punt.

En Xavier fa tres setmanes que no fa l’amor i comença a sentir-se una mica desesperat. Amb la noia del mes d’octubre i amb la noia mes de novembre no va haver de discutir sobre veganisme o especisme. Li va semblar que eren noies més com ell: normals i corrents. Però la Marina té aquesta mania de voler justícia per a totes les espècies d’animals i això li fa trontollar la imatge deliciosa d’una nit de sexe sense compromís. Potser avui no matarà el gall.

Efectivament, com la Marina ja s’imaginava, en Xavier no li fa gens el pes. “Era necessari veure’l en persona per descartar-lo conscientment,” es diu per dintre. Li desitja bones festes i, vegana com és, ja veu que aquest Nadal tampoc matarà el gall.