Mentre s’apaivaga la fressa pel Mundial, queda clar que la màxima competició del futbol ha tingut un clar guanyador, a banda de l’estrictament esportiu. Qatar, el país organitzador, se n’ha sortit amb la seva, blanquejant la seva sinistra imatge gràcies a la complicitat d’un bessó d’ànima també negra com la FIFA. Per si no fos prou derrota dels drets humans, categoria que hauria d’englobar la humanitat sencera, arrossegarem per sempre el nom i el tràgic destí d’Amir Nasr-Azadani, el futbolista sentenciat a l’Irán per ser solidari amb les seves compatriotes. Abans d’entrar en la matèria i la persona que ha d’ocupar aquest espai, una altra constatació: L’estat espanyol ha viscut el certamen sota l’absurda dialèctica de sempre portada a extrems. Tot s’ha consumit en un gens dissimulat duel de trinxeres entre madridistes i barcelonistes, escombrant cada fet, victòria i derrota cap a la casa emocional de cadascú, allà on interessava. Segons dictessin els seus sentiments o interessos captius, trobaven arguments a favor o en contra de qualsevol fotesa i personatge, fins i tot a propòsit del final operístic de CR7, que ha viscut un cant del cigne coherent amb el seu proverbial narcisisme. En el decurs del campionat, hem vist caure les últimes caretes, ja ningú pot fer-se el sorprès de quin peu calça tot l’espectacle mediàtic de l’estat, capaç de protagonitzar un espectacle vodevilesc de primera magnitud. Tothom despullat.
Era, clar, el Mundial de Messi, the last dance, l’últim recital en plena vigència del millor futbolista de la història, camí d’un inexorable crepuscle. D’aquí l’exageració d’emocions, el paroxisme viscut en un país destrossat com l’Argentina que tot ho aposta al futbol com últim recurs, via d’escapament a la realitat, clau roent on aferrar els somnis col·lectius. I en aquesta línia, només ens quedava viure la maradonització del futur mite, el punt canalla que arribà amb aquell insult a l’holandès que passava per allà i s’atrevia a contradir que la selecció argentina es trobava immersa en una missió, no sabem si celestial pel Diego, però terrenal en grau superlatiu. La pilota i la copa com a representació d’una realitat paral·lela construïda, evidentment, fugint d’un país consumit pels problemes. Magnífic guió, com només pot elaborar aquest joc imprevisible.
En contra d’allò postulen de manera cursi, almivarada, el futbol no deu res a Messi, tampoc el títol de campió mundial. En tot cas són els aficionats nobles, i especialment els barcelonistes, els que devem un munt, tones de felicitat viscuda, a l’home capaç de convertir cada actuació en un recital de bellesa. Per tant, oli en un llum que la colla d’en Leo, un comando gairebé suïcida, anés superant obstacles mentre teixia un poderós relat que captivava tothom al planeta, fossin seguidors o aliens al fenomen. Ha estat impressionant constatar en l’últim mes com el madridisme es rebolcava encara en les ferides no cicatritzades que aquest home els hi ha causat en quinze temporades de batalles cruentes, la majoria perdudes per gent que no admet altra hegemonia que la blanca.
I ara, curem-nos en salut, caurem de quatre potes en el parany de convertir un retorn al Barça tant improbable com idealitzat en el pa nostre de les setmanes vinents. Messi no tornarà perquè el club, simplement, no s’ho pot permetre, si no resulta que el mite opta per retirar-se a casa, renunciar al seu estratosfèric sou i oblida un trauma de l’adeu que encara necessita teràpia a fons, cicatritzar la immensa ferida creada. Resultarà immoral que es jugui amb els sentiments barcelonistes aspirant a una improbable reconciliació, a recuperar com si fos un fulletó aquell amor bruscament interromput, farcit de plors i trauma. En exemple de mitologia castellana, Messi ja no serà una mena de Cid que encara ens guanyi batalles blaugranes després d’esportivament mort. El Barça no té ni un ral, ni per comprar-li el cavall ni la sella i caldria un beau geste de l’argentí que no es produirà. Per tant, val més aturar les cabòries abans no ens torni a fer mal el cor.
S’ha acabat el Mundial sense aportar gaire des del punt de vista futbolístic. Un repàs a la competició només confirma que, sobre la gespa, queda tot inventat. Una altra cosa són les formidables històries que pot generar aquest incomparable joc. Sempre són fresques, sorprenents, captivadores. Per això hi continuem enganxats de pell mentre el cap dicta posicions més raonables.