Ni per origen social, ni per gènere, ni per ideologia, la presidenta del Parlament Laura Borràs (Barcelona, 1970) hauria de tenir res a veure amb l’anarcosindicalista Joan Garcia Oliver (Reus, 1902 – Guadalajara, Mèxic 1980). Tanmateix, si deixem de banda els prejudicis, no resulta difícil trobar interessants coincidències i contrastos. Garcia Oliver, un sindicalista, pistoler, anarquista d’acció directa, polític en contra de la seva voluntat, cap de columna, artífex de les escoles populars de guerra i, juntament amb Josep Tarradellas, creador de la indústria militar catalana, no hauria de tenir gaire a veure amb una acadèmica, professora, escriptora i política accidental, malgrat que, com el de Reus, molt influent i determinat en la política, ja sigui dins les institucions, ja sigui entre bastidors.

En ambdós personatges separats pràcticament per un segle, sempre hi ha una idea única que actua com a motor de la respectives existències. En el primer cas: la revolució; en el segon: la independència. Ara bé, cap dels dos disposen d’un discurs elaborat sobre la lletra petita dels seus objectius, sinó una energia inesgotable, peti qui peti, malgrat que aquesta insistència pugui implicar malentesos entre els seus aliats, eixamplar els rengles dels seus enemics i ser l’objectiu preferent del foc amic. Marcadament comparteixen la necessitat de fer pocs escarafalls de com en concreten en les seves idees fixes. Paradoxalment, alhora són intel·lectualment flexibles. Malgrat que l’anarquista de Reus va intervenir en la redacció de la ponència del Congrés de la CNT de Saragossa de 1936 sobre el “comunisme llibertari” (el programa de com hauria de ser l’Espanya l’endemà de la revolució), a la pràctica, no li faria res improvisar sobre la marxa. Malgrat que la filòloga, com a bona lingüista, deu haver participat en més d’un guió sobre el model de país l’endemà de la independència, sembla prou pragmàtica per acceptar qualsevol forma de signar els papers de divorci amb Espanya.

Garcia Oliver, un home d’extracció proletària que va seguir feines diverses i una existència de revolucionari nòmada, va tenir com a activitat professional principal la de cambrer, molt sovint en hotels de luxe. Per tant, era carismàtic en les formes, ben plantat, sabia vestir de manera impecable, escoltava amb atenció i sabia llegir, per tant, l’ànima humana i interpretar el que s’amaga rere els convencionalismes socials. I aquests coneixements li serviran per esmicolar les fronteres de classe, per desfer-se de tots els prejudicis de bona part dels seus companys de militància. És per això que farà amistat amb personalitats molt allunyades del seu món, com el militar Francesc Macià, el fabricant Josep Tarradellas, els alts funcionaris republicans de Madrid, diplomàtics com l’ambaixador  soviètic Marcel Rosemberg. Això, per descomptat, el farà un desclassat, i per tant sospitós entre els seus rengles, malgrat les seves credencials sindicalistes (i fins i tot la violència emprada contra els sicaris de la patronal, militars o policies) Borràs, exponent dels pecats i virtuts de les classes mitjanes barcelonines no comparteix (de moment) la dimensió violenta del sindicalista. La seva especialitat és el llenguatge, de manera que sap atansar-se als diversos registres, i com a bona professora, la seva és una seducció pedagògica. Com el sindicalista reusenc també presenta formes exquisides, una elegant i personal manera de vestir i l’acompanya un charme innat. Alhora també una mateixa mirada dolçament assassina dels que duen escrit a la cara que no oblida fàcilment les ofenses rebudes. Valia més no barallar-se amb Garcia Oliver. I, malgrat que no porti un Colt 45 a la bossa, més val no ofendre Borràs.

García Oliver va ser un dels caps militars i polítics de la Revolució del 36. Malgrat que en les seves monumentals memòries “El Eco de los Pasos” (Ruedo Ibérico, 1978) hi ha punts d’exageració i autoreivindicació excessives, la realitat és que es va planificar prou bé la batalla contra els militars revoltats a Barcelona el 19 de juliol del 36, i va saber convertir uns enfrontaments armats en una revolució (quan s’assalta la caserna de Sant Andreu i aconsegueix 30.000 fusells repartits entre els anarquistes). Al cap de quatre dies, quan el poder revolucionari l’ostenta la CNT, García Oliver proposa anar “A por el todo”, a prendre el poder, i implementar manu militari el comunisme llibertari… La revolució és efímera. En el mateix ple, a l’estat major dels anarcosindicalistes els tremolen les cames. I la revolució per la qual tant havien frisat, s’anirà escolant com aigua entre els dits fins a desaparèixer al cap de menys d’un any. I tanmateix, es decideix constituir un Comitè Central de Milícies Antifeixistes (que, a la pràctica, funciona com a govern revolucionari, amb un poder pràcticament omnímode, molt superior a una Generalitat més simbòlica que pràctica) i nomenen García Oliver el seu president. En altres termes, el de Reus és l’home que més mana a Catalunya, fins a la seva dissolució, a principis d’octubre.

Borràs no ha estat cap militar ni política, i probablement ens hauria d’explicar la seva versió les seves memòries sobre els dies de setembre i octubre de 2017. Ara bé, en les seves declaracions polítiques, mai no manca aquest esperit d’autoreivindicació. No ha tingut l’oportunitat de dirigir l’assalt a cap caserna on fer-se amb 30.000 fusells, tanmateix, per caràcter, me la puc imaginar proposar anar “a per totes”, en circumstàncies equiparables a les del primer d’octubre, en un moment en què als seus companys de partit i d’estat major, els tendeix a tremolar les cames. Precisament aquesta personalitat, amb aquest punt de radical, és el que la converteix en una mena de Marianne estil Delacroix per als independentistes més arriats. Malauradament, la cara actual de Borràs podria semblar-se a la de García Oliver quan l’obliguen a fer de ministre de Justícia en el govern republicà d’unitat per fer front a situacions extraordinàries. Tota la vida abjurant de la democràcia burgesa per acabar actuant com a polític professional! Ara bé, en el seu paper, resulta un ministre hiperactiu que participa de totes les maniobres polítiques imaginables demostrant que és capaç de fer una feina que detesta millor que els polítics formats i vocacionals. Per contra, la Borràs consellera (amb la secundària i simbòlicament finançada cartera de cultura) sembla més atreta per l’activisme polític que per la gestió. I sembla participar del ring de fang de les lluites de facció a dins d’un independentisme com més va més enfangat.

En aquest país, anar per la vida com a outsider és un luxe que pocs es poden permetre. El preu és massa elevat. Una personalitat rellevant i carismàtica com García Oliver, un veritable individualista amb capacitat per barallar-se amb tots i tothom, és criticat des de la pròpia trinxera i veu sabotejada constantment la seva vida sindical, política o intel·lectual. També és cert que no té complexos i no li importa enfrontar-se a tots i tothom. Tanmateix, com a personalitat incòmoda, i malgrat el seu prestigi públic, és cada vegada més apartat del centre de presa de decisions. Ara diríem, com a “home heteropatriarcal”, encaixa els cops, i mai fa el ploricó, ans al contrari, sinó que amb una moral d’antiheroi de pel·lícula de l’Oest, segueix sempre endavant, independentment de les cartes que li juga el destí. Borràs, malgrat que és clarament objecte d’una persecució injusta, entre l’odi dels unionistes i la gelosia dels independentistes domesticats, rep més bufetades que Clint Eastwood sense deixar de somriure. És la dona anti-woke per naturalesa, no sent mai la temptació de reivindicar la seva condició de dona com a escut per cap tracte preferencial o major pietat en una política despietada per naturalesa. És, per expressar-ho amb una comparació fàcilment comprensible, l’antítesi de l’Ada Colau. És per això que en el sabotatge intern del seu partit hi ha el temor de tenir al davant algú incontrolable.

De Garcia Oliver sabem que va lluitar fins al darrer moment per combatre l’opressió. Ja fos pelant a sicaris de la patronal, intentant atemptar contra Alfons XIII, organitzant la resistència de la classe treballadora contra el feixisme, muntant escoles populars de guerra, fabricant o comprant armes, conspirant contra el franquisme, fins i tot, durant el seu exili, intentant fer que la República espanyola a l’exili mexicà declarés la guerra al Tercer Reich per mirar de poder participar en la continuació de la guerra contra el franquisme. Encara a la dècada de 1960 va mirar de participar en atemptats contra Franco, i no fora d’estranyar que prengués part en accions especials contra els franquisme. Era un home hiperactiu que no perdonava, i no es rendia mai. Laura Borràs és una incògnita. Té les potencialitats del de Reus i és difícil de saber exactament si participa d’accions que puguin soscavar el règim postfranquista espanyol, amb enemics que comparteix amb el sindicalista. Garcia Oliver va fracassar en tot. De moment, la Borràs, no sembla tenir massa èxit en res. A l’anarquista no li feia cap angúnia mantenir relacions amb comunistes, republicans, polítics conservadors o qualsevol que el pogués ajudar a la seva causa. Borràs representa un Junts poc convergent, on voldria aplegar gent de tots els espectres polítics per ajudar a la seva única i simple causa: la independència. Sospito que no li faria res fer pactes amb el diable o ressuscitar el mateix Durruti si els asseguressin la independència. Els propis anarquistes sabotejaven Garcia Oliver; els criptoconvergents, nostàlgics del peix al cove i les distopies vicensvivesianes anhelen privar-la d’oxigen. En ambdós casos, els seus miraven d’esborrar-los de la història oficial. De fet, malgrat la transcendència del personatge, malgrat ser un dels catalans més importants del segle XX, se li nega el reconeixement. Malgrat que Borràs és un dels personatges polítics actuals més rellevants, és com si els mitjans la volguessin esborrar del mapa. La diferència és que la filòloga té encara mitja vida política per endavant.

Frase de Plutarc pensada en Garcia Oliver: “L’amistat és animal de companyia, no pas de ramat”. Frase pensada per a Borràs: “Qui es fica en esbarzers i amors, entrarà a voluntat. Per contra, no sortirà quan vulgui”.