Formacions docents

El passat juliol es va observar un fenomen que ha inquietat molt les autoritats educatives i les entitats que aposten per la innovació pedagògica: s’ha notat un descens espectacular de les matriculacions i inscripcions als cursos d’estiu per a professorat. Ho explicava Laia Vicens en un article al diari Ara del 8 de juliol de 2022. Als cursos de l’Associació Rosa Sensat, que tradicionalment arribaven als 300 assistents, i excepcionalment als 400 o 500, s’han quedat en la xifra mediocre de 78.

De la mateixa manera que les polítiques impositives han provocat que una bona part del professorat cancel·li el diari Ara i s’aparti esgarrifat de les notícies de TV3, la formació al professorat es veu afectada per un procés important de divorci. Els millor docents de Catalunya travessaran com bonament podran l’actual ofensiva neoliberal, retalladora i cínica, mentre busquen una altra feina. A ningú no li agrada ser tractat com un nen petit, sense capacitat de raó ni d’acció autònoma.

Les causes de la situació poden ser moltes: un professorat cremat, unes alteracions horàries que portaven més conseqüències que les previstes per les camarilles populistes, o també un intens cansament. Receptaris monòtons i monolítics, idees absurdes repetides centenars de vegades… Cada cop hi ha més professorat que sospita de les veritables intencions dels promotors del “canvi pedagògic”, que tenen una premsa pèssima al nostre país. 

Jo mateix he estat en cursos certament humiliants. M’han fet construir puzzles de la diversitat de mil colors, m’han fet fer barraquetes amb bastonets irisats, m’han fet veure vídeos de Ramon Grau o Neus Sanmartí que feien pujar tots els colors. M’han imposat la propaganda descarada de Nati Bergadà i de la banca. M’han obligat a parlar en públic sobre la meva sexualitat (en un lloc de treball, cosa que hauria de ser il·legal). Un company em va explicar que va ser obligat a fer exercicis sobre un globus de pilates quan era evident que a la seva edat ja no li convenia estirar massa l’esquena. Per això fa anys que no faig cap curs d’aquests, cansat de passar vergonya davant de plantejaments més propis de la comèdia The Office que d’una societat que es prengui la formació seriosament. No volem jugar, no volem fer avionets de paper ni ens interessen les opinions cunyades; no volem disfressar-nos, ni ballar, i l’autoajuda ens mereix un sobirà menyspreu. Som pensadors, matemàtics, enginyers, filòlegs… I, sobre tot, no volem perdre el temps. Tenim massa feina com per haver d’escoltar si us plau per força llargues tirallongues de rucades, quatre o cinc hores d’estafes o escolàstiques totalment desconnectades de la realitat.

Nosaltres estem per a formar el jovent, de manera sòlida i rigorosa, i tenim la sensació que als centres docents els examinats cada dia som nosaltres, mentre que un alumnat humiliat i enganyat cada cop fa menys coses per a formar-se en una societat en què el coneixement és un valor bàsic de desenvolupament personal i professional.

- Publicitat -

El problema és de manca d’autoritat. Les primeres ments del país no combreguen amb el circ político-ideològic. La qual cosa és també una oportunitat per a qui iniciï formacions de formació veritable, per a qui decideixi apostar pel coneixement i no les preses de pèl emotivo-desmovilitzadores.

Com vaig dir a Twitter fa uns mesos, el professorat vol formació i no inquisicions. Les associacions de renovació pedagògica haurien de fer autocrítica i preguntar-se a qui estan fent el joc i la feina bruta. La feina de reeducar el personal que no interessa autònom ni crític l’estan fent fundacions que en un passat gaudien de molt prestigi, però que s’han convertit en objectes de sospita i burla.

Deixin de vendre’ns merdetes infantilitzadores, i potser els docents tornarem a formar-nos. La falsa innovació no sembla que interessi gaire al professorat implicat en les millores dels barris. L’apostolat neoliberal ha estat desemmascarat i comporta desafecció. L’autoajuda i la hipocresia oficial ens repugnen. No entenem com un país capdavanter des de l’antifranquisme ha pogut caure tan baix. De moment, un matí passat a casa llegint un llibre és molt més enriquidor que l’enèsima sessió de coaching amb una piloteta. Els docents no som pobrets menesterosos mentals que necessitin d’orientació afectivo-política. Els docents som persones intel·lectualment exigents, i el xiringuito de la psicopolítica a casa nostra fa massa pudor a reconversió econòmica i a disciplina burocràtica. Quan se’ns torni a tractar com  a persones adultes, igual ens tornem a animar. Mentrestant, l’absència i la desafecció del professorat s’aniran fent cada cop més visibles.  L’administració perdrà el control de les ments i el professorat s’autogestionarà espais lliures de reflexió i renovació pedagògica.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca