L’adéu de Luis Enrique de la selecció espanyola hauria de generar reflexió entre les files del barcelonisme. Es podria partir del lligam emocional que l’asturià ha expressat amb la seva terra d’acollida per aprofundir en la realitat d’un futbol espanyol que continua preferint la derrota amb inconfusible segell propi abans que vèncer amb les idees dels heterodoxos, d’aquells que mai no considerarà seus. Al ja exentrenador se l’ha carregat l’acostumat lobby mediàtic de pressió, tot i la seva evident mediocritat, del seu vol gallinaci, dels seus arguments primaris. Però prou sabem que no són aquests temps per al talent, per als disposats a pagar el tribut de la independència a cap nivell. Els guardians de les essències pàtries prefereixen la fidelitat, mantenir la capacitat d’influència en una societat que, també en futbol, sembla irreformable, incapaç d’aprendre de les lliçons d’excel·lència viscudes fa només una dècada. A La Roja d’avui li manca talent i tal fet resulta palmari, evident. S’ha de donar temps que floreixin les promeses i l’onze apareix apuntalat per futbolistes experimentats que no marquen diferències, ni et guanyen partits, ni figuren en la primera fila de l’elit mundial. Per tant, analitzat el panorama, Luis Enrique va preferir el bloc, la suma del que poguessin aportar els limitats a l’equip i considerar el conjunt per sobre de qualsevol individu. Tal com deia, si volien un líder, ja s’hi posava ell amb l’indissimulat desig de convertir-se en diana d’exabruptes i estalviar el tràngol als autèntics protagonistes del joc.
No és aquest país ideal per ànimes lliures que van a la seva. Mai no han pogut digerir Pep Guardiola i els seus posicionaments vitals i professionals, tampoc havien de tolerar en coherència la dissidència d’un home que confessava no reconèixer-se en les fotos on vestia de blanc. La catalanofòbia, i no és cap exageració, arriba a tots aquells que assimilen una identitat plurinacional que no és la seva i el pecat de l’asturià va per aquí, des dels temps en què s’estirava la samarreta en senyal d’orgull quan marcava gols a l’equip-estat espanyol amb la samarra perifèrica. Com l’home és atrevit i bregat per la vida, va preferir la interlocució directa amb els aficionats via Twitch, igual com Guardiola aprofitava les rodes de premsa quan entrenava el Barça per comunicar-se directament amb els aficionats, per traslladar-los els missatges que rumiava, amb el gremi periodístic limitat al paper de mitjancer que li hauria de pertocar, el que correspon a l’essència de l’ofici. Però aquí volen manar, imposar criteris a base de cops de puny sobre la taula. En un Madrid estrangeritzat com mai, debat que no afrontaran, resulta pràcticament impossible cridar futbolistes suplents per la simple raó de cobrar al Bernabéu. Però no, ha de quedar clar que prefereixen seleccionadors submisos, de la corda, de la mateixa ideologia.
Ja fa temps que Rubiales s’entesta a fer bona una calamitat com Villar i el president de la rància RFEF ha comprès el pa que s’hi dona en aquesta Espanya irreformable. Li han tolerat la tossuderia amb el servil Vilda perquè, simplement, es tracta de dones que, a sobre, vesteixen els colors blaugranes en la seva majoria i volen progressar segons exigeixen els temps, sense haver de suportar a un endollat sense cap altre mèrit de currículum que no sigui el servilisme absolut als amos que l’han col·locat. Lloc que no haguessin ocupat mai si el futbol es basés en meritocràcia i les avaluacions dels responsables es fessin conforme a lògica, extrem impensable quan repassem la crua realitat. Ens podríem estendre en l’anàlisi, però val més centrar-nos en la prioritat. Vista l’ofensiva federativa i com se les gasta Tebas collant el Barça, seria imprescindible que la directiva i Laporta al capdavant es plantegés la manera efectiva de fer front a aquesta embranzida de la reacció, de certa Espanya eterna que no admet cap mena de dissidència, ni encara que vingui de gent més preparada que la seva rancúnia, el seu ancestral totalitarisme. Quan s’animen, només toleren que acotis el cap. I aquestes són pèssimes notícies portades en mà pel missatger Luis Enrique, l’últim a caure amb tots els seus defectes i virtuts, enfonsat pel desig intolerable, segons ells, de ser una ànima lliure i un punt dissident.
