Les muses, de Jordi Cussà | Comanegra
Per a qui tingui ganes de tastar bona literatura…
La història de Les muses comença al segle XIII i acaba als anys setanta del XX. Cada capítol se centra en un personatge il·lustre de la història: Llull, Poe, Gaudí, Da Vinci, Shakespeare o Camille Claudel… fins a arribar a en Virgili Pardal, el narrador i creador d’aquest sarau tan ben fet. Tots plegats estan connectats per una mena de poció que, amb l’ajuda d’un bon reguitzell de personatges secundaris decisius, ha passat de mà en mà al llarg de vuit segles i que els dota del millor i el pitjor però, sobretot, de la genialitat i la destresa que avui coneixem de cada un.
A banda de resseguir el camí d’aquestes ments erudites, Les muses és un homenatge a totes les dones que han sigut fonamentals en la història universal i la ciència. L’esposa de, la germana de, la filla de… sempre a l’ombra d’un senyor que s’emportava totes les medalles. Elles són les autèntiques muses. No només pel seu intel·lecte, també per la seva sensibilitat i per sobreviure a tots els embats, el menyspreu i la indiferència des de temps immemorials.
Em pregunto d’on li va sortir la imaginació a Cussà per construir aquest tripijoc, per posar-se a la pell d’aquestes eminències i crear un ambient tan real i versemblant de cada un d’ells i la seva època. Tant de bo haver sigut a temps de preguntar-l’hi. Me l’imagino hores i hores escrivint i documentant-se i potser també parant una mica boig de tanta ficció i veritat junta, de tanta metaliteratura. I, per què no, bevent una mica d’aquesta poció per acabar d’arrodonir una novel·la especial, enigmàtica i que enganxa. De debò que és sorprenent! Una petjada gegant i imprescindible de la literatura catalana.
S’ha acabat el bròquil! Avui cuina amb la mare, de Carme Cerdà | El Punt Volat
Per a qui necessiti un empenteta a la cuina…
Em disposo a parlar-nos d’aquest llibre mentre tinc al forn una plata de verdures que es van fent per al sopar d’avui. No és que sigui un menjar gaire elaborat —per no dir gens—, no té cap secret, però és sa i em salva ben bé uns tres àpats a la setmana. La veritat és que a vegades m’agradaria tenir una mica més d’inventiva, als fogons. No és que hi tingui gaire traça, a això de cuinar. No és que m’agradi, tampoc. Per això quan El Punt Volat em va donar a conèixer S’ha acabat el bròquil! Avui cuina amb la mare no vaig dubtar ni un segon a acceptar l’obsequi!
El llibre de la Carme Cerdà és de cuina senzilla, no pas de pitiminí, com diu ella. De seguida em va atraure que les receptes que hi trobaria fossin d’aquestes «de tota la vida», res excessivament complicat ni grans exquisideses ni delicatessen, que no m’han entusiasmat mai gaire. A mi posa’m un bon plat de macarrons a la bolonyesa, crema de verdures o peix al forn. I això és el que hi trobarem! Cerdà, a la presentació, explica que ella no és que tingui un do innat per a la cuina, però que a mesura que es va anar fent gran d’alguna manera el dia a dia li demanava començar a enfrontar-se als fogons. I sort que ho va fer! Perquè ara tenim a l’abast un meravellós llibre de receptes apte per a tots els públics però sobretot per a gent com jo a qui ens fa mandra cuinar però que, en el fons, alguna cosa ens diu que ja toca començar a innovar, perquè ja està bé això de sobreviure amb deu plats comptats i anar-los alternant. Aquest llibre ens proposa primers plats, segons plats de carn, segons de peix i postres. Reconec que potser hi he trobat a faltar alguna proposta vegetariana —ja saps què toca, Carme, segon volum!—, ja que no soc gaire carnívora i cada vegada l’evito més, però estic segura que em salvarà més d’un àpat quan toqui tenir convidats a casa.
Supersaurio, de Meryem El Mehdati | Blackie Books
Per a qui tingui ganes de riure una estona…
A Supersaurio hi ha molt de la Meryem —autora i personatge— i de la generació dels vuitanta i noranta, tan preparada laboralment i tan conscient de les emocions i alhora tan òrfena de feina i recursos. Res tan millennial com aquest llibre, un bàlsam per als sentits.
Als 25 anys la Meryem comença a treballar a Supersaurio, una cadena de súpers a les Canàries, i la seva introducció al món laboral no és un camí de roses. Coneixerem la realitat d’una jove que quan acaba els estudis es topa amb una crisi econòmica que l’arrossega a una d’existencial. Empatitzem amb ella perquè té els problemes i les contradiccions que tenim tots: amors, racisme, masclisme, capitalisme, autoestima, pressió estètica…
L’humor i la ironia són els plats forts del llibre i les referències millennials són una constant, i trobar-hi aquest terreny conegut converteix la novel·la en un refugi. La Meryem també és una noia intensa emocionalment i això es nota en les reflexions. Els millennials som una fornada amb esperit crític, tossuts, multitasques i amb uns valors molt marcats. No ens conformem amb allò que veiem. I aquest filosofar tant i llegir-nos cap endintre ens ha portat a situacions que poden arribar a desmotivar-nos o, per contra, encoratjar-nos.
Així doncs, coneixerem una Meryem divertida i també nostàlgica d’una època que, tot i els entrebancs, estima, abraça i descriu amb un llenguatge senzill i enginyós i, alhora, és tan profunda que et fa sentir segura en un món que es balanceja sense parar. Supersaurio és el retrat d’una generació que viu entre la resignació i la lluita en unes arenes movedisses que no donen treva però que, malgrat tot, resisteix.
