Alguns pensaran que ho han tornat a fer i se sentiran com un trapella infantil que perpetra una malifeta a escola. Repetició de la jugada: Raül és culer. Segons els teòrics de la comèdia, el gag té un efecte de tres repeticions. Encara, doncs, ens queda per veure una altra del mateix estil. La primera va caure com una bomba en el panorama electoral barcelonista: Ganes de tornar a veure-us, cartell immens situat prop del Bernabéu. Tot un cop d’efecte. I com dicten els temps, una ocurrència guanyadora, superficial, carn de xarxes socials, combustible per alimentar cinc minuts el comentari afortunat del dia. Aquella mostrava cert desacomplexament, la segona versió perd capacitat de sorpresa, òbviament. Si la intenció era una provocació de marca blanca, tal com corren els temps, només calia posar en el lema més que un club per ratificar la identitat i el posicionament ideològic del club allà on fa mal, recordar-ho després de 123 anys d’història.
Però com ha demostrat la recent celebració d’aniversari del FC Barcelona, ara més que un club s’ha reduït a un simple lema de màrqueting, deslligat absolutament de l’ADN culer que el lliga al catalanisme, a l’esperit combatiu, al som i serem molt abans que Narcís de Carreras encunyés el terme en el seu discurs d’investidura. Resulta paradoxal que un president tan conservador popularitzés la frase avui explotada, rebentada i buida de sentit. Però de Carreras feia cinquanta anys que la sentia, familiaritzat amb ella des que el periodista Daniel Carbó ‘Correcuita’ comencés a donar-li tombs a la idea sense necessitat d’arribar a la dictadura de Primo. Abans i tot, just quan Catalunya insistia en la necessitat d’un estatut d’autonomia tretze anys abans d’aconseguir-lo en la II República i el Barça es convertia en l’únic club esportiu que recolzava tal petició popular. L’únic de la seva època. En canvi, cent anys després, en l’anunci de celebració, no apareix Catalunya enlloc, no es reivindica absolutament res, l’entitat no es vanta legítimament de la seva comunió indissoluble, innegociable amb el país sense estat que l’aixopluga. Serà signe del temps, però aquest canvi de sentit en el lema no resulta gens innocent. Vist i comprovat el pèssim estat de forma d’un catalanisme traït per les seves forces polítiques, el Barça ha decidit replegar-se als quarters d’hivern i fer l’orni, despistar. Si no pregunten, no direm i amagarem la bandera de combat que ens feia únics al món. Fa 114 anys que Joan Gamper va decidir refundar el club creient que la futura excel·lència passava per vincular el fenomen blaugrana a l’emergent moviment catalanista. No és cosa d’ahir, ni cap caprici. Hi hauria d’existir una voluntat fèrria de continuïtat històrica, però no.
Si els culers coneguessin a fons la seva història no permetrien que el més que un club fos transformat ara en versió esportiva del bou per bèstia grossa. On és el catalanisme actiu de l’entitat? On ha quedat aquella batalla contínua i decidida contra els opressors de la nació? Serà un signe dels temps, però a Laporta i els seus ja no se’ls sent dir que són el que són i pensen el que pensen del seu país amb l’alegria de la primera època, amb aquella manera de ser que evitava dissimular, renegant d’allò tan català i poruc de quedar bé i no provocar soroll, que encara prendrem mal. Laporta va guanyar, pensen un grapat, per la primera lona, però cal gratar una mica. Només podia recuperar la presidència en cas d’ensorrament absolut perquè la seva figura estava amortitzada des d’una perspectiva blaugrana, no ens enganyem. El soci va preferir el boig conegut i ajornar un temps la seva relació de confiança amb el nefast neonuñisme.
I ara, com només preocupa que el Titanic no s’acabi d’enfonsar, ho confiem tot a cartells superficials de propaganda, a cops d’efecte. Molt soroll per a no res. I mentrestant, perdem personalitat, perdem catalanitat, s’esvaeixen a plena voluntat els trets de personalitat que preteníem eterns. Ha estat aquest un trist aniversari perquè el més que un club no té res a veure amb el que ara sostenen, de cap manera. La gestió del Barça pot tenir avui altres prioritats, però amb l’ànima que dona sentit no s’hi juga, ni s’hi pot jugar. Una mica de valentia, una mica de teoria i coherència mai no pot sobrar. El Barça d’avui és feble, fluix, provisional fins pel que fa a la defensa de la seva raó de ser. Per molt que continuem entestats en l’autoengany i mirem cap a una altra banda.