Ritualitzar una commemoració sol ser una manera de desnaturalitzar-la, de desposseir-la de significat. I la celebració del dia de la Constitució, entre uniformes, naftalina, gomina i retòrica grandiloqüent resulta un bon exemple de tirar terra al damunt d’un passat incòmode. Qui em coneix sap que no sóc precisament un entusiasta de Michel Focault. Tanmateix, la seva capacitat desmitificadora sempre m’ha impressionat. El filòsof francès afirmava que “la història de les lluites pel poder, i en conseqüència, les condicions reals del seu exercici i sosteniment, segueix normalment oculta, i que això no ha de saber-se”. La història d’aquesta constitució espanyola que avui compleix quaranta-quatre anys (molt mal portats) s’adiu molt amb aquesta consideració escèptica del postmodernista.

Com a historiador, és el meu deure recordar que, bàsicament, la Constitució, des d’un punt de vista estrictament tècnic, és una mena de collage d’una caòtica legislació franquista que, al més pur estil Frankenstein conté trossos de cadàvers triats entre el més selecte dels delinqüents del cementiri. El Fuero de los Españoles, la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, la Ley Orgánica del Estado, el Fuero del Trabajo o la Ley para la Reforma Política, és a dir, allò que es coneix com a “Leyes Fundamentales del Reyno”. Precisament la Ley para la Reforma Política (1976, amb Franco al Valle de los Caídos), era una veritable llei transitòria “de la llei a la llei” que assegurava la continuïtat entre una dictadura il·legítima que provenia d’un acte de violència, i una democràcia formal, convenientment esterilitzada per evitar precisament que els criminals de guerra veiessin assegurada la seva posició personal i poguessin gaudir del robatori a escala industrial que va suposar el seu règim. La “Ley de Sucesión” inspirava directament el títol dedicat a la monarquia, o en altres paraules, la continuïtat de l’hegemonia franquista encarnada en la dinastia més incompetent d’Europa, i amb un seguit d’atributs i fets de domini públic, que tanmateix la seva denúncia en forma de rap pot implicar penes de presó, com bé sap Pablo Hassel. I podríem seguir fent paral·lelismes.

La manera sobre com es va arribar a redactar la Constitució, sota una intensa remor de sabres, i l’impuls lampedusià de les elits extractives madrilenyes (fer veure que som una democràcia, sempre i quan no es qüestionés l’ordre de 1939), s’ha explicat a bastament al llarg dels darrers anys. En una època amb, pràcticament, un monopoli informatiu, una sola televisió, amb una premsa poc lliure (i on eren habitual els segrestos de diaris i revistes incòmodes), una majoria de la població espanyola atemorida per dècades de repressió, misèria planificada i baixos nivells educatius, i fins i tot cert frau electoral consentit, el que van pactar les elits el 31 d’octubre va ser sotmès a ratificació el 6 de desembre de 1978, un fred dimecres de finals de tardor, en què els treballadors disposaven de quatre hores de festa per validar el fet de canviar-ho tot, mentre allò transcendent no es modifiqués massa. I ja veiem què passa cada vegada que algú qüestiona alguns dels preceptes del franquisme, com la unitat d’Espanya, el paper dictatorial dels bancs, la corrupció de la monarquia o se li acut fer acudits sobre Carrero Blanco i la cursa espacial.

Seria injust no admetre que hi ha, en el text constitucional, elements positius, apartats de drets fonamentals, o condicions per desenvolupar una democràcia formal i institucional. I, certament, Espanya és un Estat que ha adquirit hàbits i costums d’una societat occidental moderna i, en bona mesura, madura. Ara bé, fins a quin punt això és fruit de textos constitucionals o bé d’una societat que, continguda en el dic de la dictadura, va optar per desbordar-se en molts aspectes de caràcter social i democràtic? La generació que em va precedir, la nascuda a mitjans de la dècada de 1950 va trencar no tant amb el franquisme com amb les insostenibles cotilles morals que el sustentaven ideològicament. La reacció anticatòlica ha fet que els catalans tinguem costums i pràctiques que impressionen, a tall d’exemple, les desenes de milers d’europeus que resideixen a Barcelona. Certament, els progressos que es van fer en matèria de drets civils, socials, culturals, van resultar impressionants. Tanmateix, això no va tenir tant a veure amb la Constitució com amb la pròpia evolució d’una societat que en poc més de vint anys va posar-se al dia respecte a una Europa que havia trigat el doble de temps a alliberar els costums.

Ara bé, no ens enganyem. De la constitució, com de la majoria de lleis amb preàmbuls transcendents i conceptes benintencionats, se n’aprofita poc. Aspectes que tenen a veure amb drets com l’habitatge, l’economia al servei de la societat, salaris i pensions dignes, la diferenciació entre nacionalitats i regions han quedat a l’arxiu oblidat de les bones intencions o han estat el fruit del postureig d’unes elits que van progressar durant el franquisme i que van fer d’oportunistes democràtics. Fins i tot algú com Adolfo Suárez, que va cometre el terrible error de creure’s realment la necessitat del canvi democràtic, va ser executat políticament per l’establishment. En realitat, de la Constitució només importaven unes quantes coses: la unitat d’Espanya (té més por Espanya dels catalans que els independentistes dels espanyols); la monarquia (amb un capítol que indica que, sense aquesta, el castell de naips podria ensorrar-s’hi), o un sistema de partits, fonamentat en el bipartidisme imperfecte, formulat per mirar de donar estabilitat a un sistema que, com veiem cada vegada que mirem alguna sessió de les Corts, sembla farcit de forats.

La Constitució no és meravellosa. Resulta una mena de parapet de cartró on el postfranquisme, amb els seus jutges, policies, militars, bisbes, empresaris, s’arreceren per continuar manant. I com que Espanya és tan insostenible que no se suporta a sí mateixa, el 6 de desembre les elits polítiques i periodístiques s’aferren a una idea d’una Espanya defectuosa. Només cal mirar el guerracivilisme imperant entre una dreta que sembla plagiar incendiaris com Gil Robles o dements com José Antonio Primo de Rivera. Un guerracivilisme correspost per un Podemos (europeronista, segons l’encertada definició de Joan Martínez Alier) que dissimula rere una pàtina d’ideologia el que en el fons representa una mena de creença religiosa, un comportament  sectari i una incapacitat conceptual de mirar d’arreglar el seu propi país amb una alternativa que no sigui el neofranquisme estès entre bona part de les noves generacions.

Ramón del Valle-Inclán, probablement el gran intel·lectual espanyol (bé, en realitat era gallec) a cavall dels segles XIX i XX, va engegar un projecte novel·lístic inacabat que retratava aquesta Espanya “de charranga y pandereta”, corrupta, decrèpita, afectada d’orgull ferit i misèria moral, sota la denominació de “Ruedo Ibérico”, una metàfora pertinent sobre el país que li havia tocat en sort. En certa mesura, és la història d’un fracàs nacional. Avui, dia de la Constitució, després de quatre dècades i mitja d’experiment fallit, sembla que Espanya segueix tancada en aquest cercle. I em resulta sorprenent que l’independentisme institucional no estigui fent absolutament res per sortir en aquesta roda (ibèrica) de hàmster constitucional.