Les comparatives del mundial

Suposem que el periodisme esportiu de samarreta blaugrana, eternament disposat a desconnectar de la realitat, intentarà aviat mantenir la tradició mundialista. Per a despistats, el ritual repetit de tota la vida consistia a veure el certamen com un aparador de luxe, una mena de botiga d’upper Diagonal on podies adquirir la peça de moda, consagrada precisament en aquella desfilada. Ja que el periodisme esportiu viu tot l’any del mercat, de col·locar hams a la seva audiència, no n’hi ha prou amb l’alerta de Laporta, anunciant que el club no pot fitxar al mercat d’hivern. Ells encara insistiran amb un bon grapat de noms. Puntualitza el president que és cosa de la LFP, espolsant-se de sobra el forat econòmic que algun dia caldrà afrontar amb mesures de contenció i dient-li al barcelonista allò que no vol sentir i es resisteix a metabolitzar. El Barça és un club en fallida que continua oscil·lant a la corda fluixa en un funambulisme audaç, d’aquells números de circ que et glacen el cor.

Aquests dies de Mundial, la vida passa en l’eterna comparativa. Araújo continua sense jugar amb l’Uruguai, però es manté una tensió digna de thriller, no fos cas que reeditéssim l’experiència viscuda amb Umtiti, record i ferida oberta encara massa present. Mig amb la boca petita, ens hem assabentat de la renovació d’en Guardiola pel City, nou anys lluny del seu hàbitat natural sense que ningú vulgui traure lliçons derivades de les autèntiques causes d’aquest exili. Tant se val, conformem-nos amb allò tan trillat de considerar que la vida és així. El vessant polític de Qatar ha deixat d’interessar, ja no és notícia, cal passar pàgina i oblidar aquella reivindicació inicial que només servia per a netejar consciències. Fins i tot, i a ningú ha d’estranyar, hem escombrat sota la catifa l’evidència d’haver col·laborat amb el règim quan Rosell va decidir convertir-los en successors d’Unicef i embrutar la samarreta, els valors, la trajectòria, el record sinistre viscut en carn pròpia, acceptant els diners d’una dictadura sense dir ni piu en senyal d’incomoditat. En aquest suport culer a la causa àrab es produeix una estranya unanimitat entre nunyistes, cruyffistes i representants d’ismes. No oblidem que Guardiola i ara Xavi van deixar-se seduir per morterades de diners que no els hi feien cap falta. Però se’ls van ficar a la butxaca, fet que no reprovem fins que, en el cas de l’actual entrenador, traspassa la frontera prudent quan manifesta que Qatar no és el que sembla. Declaracions vergonyoses, que no es justifiquen ni continuant a sou d’aquests violadors sistemàtics dels drets humans. Ja diuen que no hi ha un pam de net: Si els nostres referents (teòrics) es venen així de fàcil, què no faran els més necessitats de la colla. En cas que algú cerqui certa justícia poètica, pot esbossar un somriure en pensar que la formidable inversió realitzada, les muntanyes de diners i acadèmies Aspire que s’havien de menjar el món no els hi han servit de res. Qatar és el primer amfitrió de la història eliminat en només dos partits i així quedarà en el record durant anys i panys. Serà que els diners no proporcionen felicitat, tampoc en futbol.

A mesura que vagi progressant la selecció espanyola, ens espera un maldecap d’aquells que no combaten les aspirines. Viurem algunes paradoxes de manual. Per exemple, veure com compaginen l’alegria per l’èxit amb la mania gens indissimulada que desperta Luis Enrique en bona part del trist panorama mediàtic de les Espanyes. No li perdonen ser un esperit lliure al qual el seu caràcter i les experiències vitals han dotat d’un gruix de pell digne d’hipopòtam. Mentre altres es dediquen a tan funesta pràctica visceral, pels nostres indrets creixeran les comparatives entre el rendiment que donen els tres homes del mig del camp vestits de vermell i el que ofereixen quan els toca rendir al club que els hi paga la nòmina. I a Xavi, òbviament, li tocarà el rebre. En tan superficial anàlisi no cal repassar factors de major fondària. N’hi ha prou amb buscar-li les pessigolles al terrassenc al·legant que el Barça mereix immediatesa, que no hi ha paciència per grans anàlisis i tot ha de ser aquí i ara. El triomf de la demagògia que tant s’escau al futbol, material d’explotació populista per definició, com si tot fos tan fàcil. I el que seria fàcil, dir no a Qatar, ho han fet impossible.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca