La banda sonora de la nostra vida

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

La Carlota no recorda la primera cançó que va escoltar, però sí que recorda la primera persona que li va parlar de música. Va ser el seu avi, que era un apassionat del jazz.

Té guardada en el fons del cor una anècdota: l’avi fa sonar en el tocadiscos algun artista de jazz dels anys cinquanta. La Carlota està asseguda a la seva falda, mentre ell li diu que ha d’aprendre a seguir el ritme. Li diu amb una actitud de joc, però la Carlota es posa nerviosa perquè no vol decebre’l. Llavors ell comença a moure al ritme de la música el dit índex de la mà dreta. L’avi se la mira i li diu: “Ho veus? Es pot ballar només amb un dit!” La Carlota recorda aquesta imatge com un dels moments de més bellesa de la seva infància.

A cals avis el jazz sonava a tota hora. Al cap d’uns anys, quan l’avi es va morir, el jazz va deixar de sonar i l’àvia li va fer una confidència a la Carlota: “el jazz a mi no m’ha agradat mai. El teu avi em portava a tots els concerts i jo m’hi avorria com una ostra. A mi el que m’agrada és l’òpera”. I el jazz es va apagar per sempre més i va donar pas a Madame Butterfly, a Carmen, a la Norma…

Per la seva banda, els pares portaven sovint la Carlota al Palau de la Música i al Liceu. Molts caps de setmana de la seva infància se’ls va passar escoltant música clàssica. A ella no li agradava especialment, però veia els pares tan emocionats que s’esforçava per gaudir-ne i no se’n queixava perquè els grans sempre li deien: “ets una privilegiada de ser aquí.”

Això sí, al cotxe de la mare, hi sonava un altre tipus de música: els hits dels anys vuitanta, majoritàriament en anglès. La mare de la Carlota és una bona cantant i sempre taral·lejava les peces amb molta gràcia. La menuda li preguntava: “aquesta cançó és de la teva època?” I la mare sempre contestava contenta amb un “sí!”

A les nenes de l’escola de la Carlota els hi agradava el pop-rock espanyol. Potser a ella també perquè entenia les lletres i les podia cantar. Ara la Carlota ja és gran, però algunes d’aquelles lletres han quedat fixades en la seva memòria millor que les taules de multiplicar.

Quan la Carlota va ser adolescent, ho va deixar tot pel rap. Escoltava rap a totes hores perquè trobava que era poesia cantada. El rap de paraulotes no li agradava, però tampoc aquell que semblava tret d’un poema ensucrat de Bécquer. La Carlota era més dels raps equilibrats, aquells que explicaven la cruesa de la vida amb un to que no arribava a ser pessimista.

Amb els anys va conèixer nois molt guapos amb els que parlava de música. Els gustos li canviaven lleugerament si sortia amb un noi o amb un altre: Chet Baker, The Strokes, Pedro Guerra, Sabina, etc. Però quan tallava amb ells, feia com l’àvia amb el jazz i pensava: “a mi aquest artista en realitat no m’ha agradat mai.” I el deixava d’escoltar per sempre.

Fins que al cap d’un temps, en el fil musical d’alguna botiga on està comprant, torna a sonar aquella cançó que la transporta fins a una cita, fins a una conversa amb el seu avi, fins a un moment en el cotxe amb la mare o fins a una conversa al pati de l’escola i de sobte se sent completament aclaparada. Li ennuvola la vista un lleuger mareig i aquella escena que creia oblidada la torna a visitar; de sobte en recorda detalls com ara gestos, colors, persones, sabors, tons de veu. Però llavors es diu a ella mateixa: “ara això no toca, que estic pagant.” I surt de la botiga sense pensar-s’hi més.