Guerres de religió

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La setmana passada, les escenes de virulència verbal del Congrés a propòsit dels efectes no desitjats de la llei del “sí és sí”, podrien ser qualificades, amb l’eufemisme de “vergonyants”. La ministra Irene Montero s’ha queixat, amb raó, dels insults i el tracte denigrant ofert des de bona part de la dreta, i molt especialment des de Vox. Per cert, resulta molt curiosa la inacció quan algú insulta i ataca en castellà al govern, i les sancions quan algú s’expressa amb normalitat i formes exquisides en català. 

Res de nou en les tradicions australopiteques que abunden a les institucions representatives madrilenyes. En les converses amb alguns antics diputats catalans al Congrés espanyol sempre m’expliquen que hi ha una estranya dinàmica d’agressivitat que, segons ells, tenen un component més teatral que altra cosa. Fins i tot algun independentista em comentava que aquestes amenaces, insults, insinuacions, difamacions (que solen aparèixer també en forma d’articles d’opinió, en poques hores, al femer mediàtic de la capital) són compensades amb copets a l’esquena, canyes i gintònics cordials al bar de la cambra baixa, acompanyades d’expressions de l’estil “joder, macho, no hay pa’tanto” o “si en el fondo sois buena gente”. Aquest perdonavidisme de certa cultura política, una mena d’extensió de la tradicional dialèctica del “poli bueno, poli malo”, comporta una mena de missatge territorial segons el qual les institucions pertanyen a un nucli tancat de nissagues endogàmiques, en què et conviden a actuar en un paper subaltern i de comparsa. Manuel Fraga va popularitzar a finals de la dècada de 1970 la frase “la calle es nuestra” i aquesta mena de metallenguatge, d’assetjament a qui no forma part del col·lectiu ve a assenyalar que “las instituciones son nuestras”. I, com em comentaven alguns supervivents de la traumàtica experiència d’exercir de diputat a Corts, a molts els vindria molt de gust de fer com el mític cantautor aragonès José Antonio Labordeta, el 2003, qui en una intervenció seva passada la mitjanit, havia de suportar els comentaris ofensius i desagradables de la bancada popular “Labordeta. Vete con la mochila … ¿qué me dices, cantautor de las narices?. Labordeta, emprenyat que l’interrompessin a cada moment va acabar amb una de les intervencions més memorables del període constitucional: “Ustedes están habituados a hablar siempre porque aquí han controlado el poder toda la vida. Y ahora les fastidia que vengamos aquí las gentes que hemos estado torturados por la dictadura a poder hablar. ¡Eso es lo que les jode a ustedes! ¡Coño! Y es verdad, ¡joder!¡a la mierda!”. Va plegar veles i va marxar fastiguejat.

Certament, la ministra Montero es va equivocar amb una llei amb importants llacunes tècniques, mal redactada, farcida d’ambigüitats i més producte dels prejudicis ideològics que d’una necessària revisió del que consisteix el consentiment en les relacions sexuals. I la ministra Montero, que sembla una persona intel·ligent, amb un currículum admirable i altes dosis de bones intencions va cometre el terrible error de deixar-se portar per l’emoció. No pas durant la compareixença parlamentària en què és probable trobar-te amb una oposició comportant-se com el grup més xungo de tercer d’ESO, o com els orangutans pijos del Colegio Mayor, sinó durant una redacció condicionada per episodis com els de la manada, i en un context en què els avenços pel que fa a la llibertat sexual de les dones semblen involucionar acceleradament. D’aquí que cedir a la temptació de legislar des del ressentiment comporta errors, i és en aquests clarobscurs, tot parafrasejant Gramsci, sorgeixen monstres. O, si em permeten la referència cinematogràfica “no odiïs massa els teus enemics, perquè afecta el teu judici”, que aconsellava Michael Corleone a El Padrino.

Amb una dreta espanyola carpetovetònica, que no posseeix el sofisticat cinisme dels conservadors britànics, ni l’amabilitat glacial dels liberals alemanys, ni el reaccionarisme subtil i il·lustrat de la dreta francesa, això és oferir el coll perquè et fotin caixalada.  Perquè, més enllà  del terme “feixista” avui tan devaluat per l’ús abusiu des de tots els estaments, la dreta espanyola recordaria més aviat a la dreta llatinoamericana. Una dreta llatinoamericana que es fonamenta en una mena de supremacisme racial, que veu tots els seus oponents com a una mena d’indígenes indignes de ser admesos en l’esfera pública, i a qui només és admissible la violència “perquè entrin en raó”.  I no estem inventant res, perquè aquesta actitud virulenta és molt semblant a la seva actuació durant la Segona República, amb un accent guerracivilista en les seves actuacions, la seva premsa i la seva cosmovisió. D’aquí que encara pensin amb les mateixes categories inventades pels seus avis i besavis, al més pur estil Los Santos Inocentes d’explicar l’existència de l’esquerra com a producte de la conspiració judeo-maçònica-marxista-separatista, que encara veu Montero com a exemple de “gen rojo” que cal extirpar al més pur estil doctor Vallejo-Nájera, psiquiatra de capçalera del franquisme i el Mengele espanyol.

En justa correspondència, si la dreta té aquest estil llatinoamericà bolsonarista que defensa la violència “contra els usurpadors”, una part substancial de l’esquerra actua, tal com va definir encertadament l’intel·lectual Joan Martínez Alier, com a “europeronisme”. Un populisme molt fonamentat en l’emoció, amb una boira ideològica on l’eclecticisme impedeix un programa mínimament coherent, amb un lògica fonamentada en lideratges carismàtics -i el punt testosterònic que gastava Pablo Iglesias-. És el que hem vist precisament a països com Veneçuela, Mèxic, Perú, Bolívia, Equador o Argentina, en base a líders com Hugo Chávez, Manuel López Obrador, Ollanta Humala, Evo Morales, Rafael Correa o el matrimoni Kirshner. Personatges que, certament van aplicar canvis interessants en les desequilibrades societats que van presidir, que fins i tot van fer polítiques intel·ligents que van reduir desigualtats, i que, tanmateix, no van ser capaços de democratitzar unes societats on les relacions feudals s’han mantingut pràcticament inalterables. Polítiques que s’han fonamentat més en l’emoció que en la practicitat, que han caigut en el parany del wokisme d’importació nord-americana i que, tret de Veneçuela, han estat succeïdes per onades reaccionàries i batalles culturals cruentes (i elevada violència) que han agreujat les fràgils estructures polítiques i socials.

Espanya, com les societats llatinoamericanes, és un estat disfuncional, amb una dreta patrimonialista, que considera que el poder els pertany per naturalesa, que considera la classe treballadora com a subhumans, i una esquerra que abusa del concepte de la superioritat moral, i com que no sap on va, també cau en les batalles culturals estèrils (com ara la famosa llei trans, el nou culebrón que promet passió i ensopiment). Batalles culturals amb la religió (en un país on la pràctica religiosa s’esllangueix a la mateixa velocitat que les curses de braus) també genera aquells absurds enfrontaments que van caracteritzar les guerres clericals al llarg de tot el segle XIX i XX.

- Publicitat -

Yuval Noah Harari, al seu monumental Sàpiens, a l’hora d’encarar-se a la tràgica i violenta història del segle XX discutia que el fonament de les dues guerres mundials i els conflictes de la guerra freda fos fruit de les ideologies polítiques. L’historiador israelià considerava les grans ideologies del segle passat (comunisme, feixisme, capitalisme) com a religions sublimades en tant que totes posseïen els seus propis catecismes, cosmovisions, model social i enginyeria social. Més o menys com les guerres de religió que van devastar Europa a cavall entre els segles XVI-XVII. Precisament les ideologies, que cada vegada tendeixen més a prescindir del tallafocs de la il·lustració, funcionen més com a sistemes de creences sobre els quals resulta impossible tot debat racional. És el que vam veure, amb vergonya aliena, la setmana passada al Congrés dels Diputats.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca