25N: acceptar la profunditat de l’iceberg

No em considero masclista però reconec que més d’una vegada a la vida m’he beneficiat dels privilegis que el masclisme ens atorga als homes. M’agradaria pensar que ha estat més per inèrcia, per una qüestió cultural que no deliberadament, tot i que el fet, sigui quina sigui la motivació, és el mateix.

Us poso un exemple aparentment innocu. Fa uns vint anys, amb una filla petita i una altra acabada de néixer, si jo tenia un compromís, una reunió o una trobada a la tarda o al vespre simplement informava a casa i marxava, sense haver-me de preocupar de massa res, que ja es quedava a casa la meva dona.

No passava el mateix quan era ella qui tenia un compromís, una reunió o una trobada a la tarda o al vespre; ella abans de marxar havia de deixar-ho tot lligat, havia de planificar (planificar-me) la logística d’aquella tarda o vespre: les activitats de les nenes, el sopar…

Així va ser durant uns anys, i no és que jo fos un calçasses (o sí, podem debatre-ho…), simplement reproduíem el que havíem viscut a casa tant ella com jo. És evident que en relació als compromisos socials o lúdics, no estàvem en igualtat de condicions: jo informava i marxava, ella abans de marxar ho havia de deixar tot organitzat.

Jo gaudia d’un privilegi que em venia donat, d’un privilegi que ens situa als homes en una posició de major poder vers la dona, en aquest cas el poder de marxar sense més. Un privilegi que, sense considerar-se masclista, també n’havia gaudit el meu pare i tants i tants altres homes que van lluitar contra el franquisme en reunions clandestines mentre les seves dones s’ocupaven de la mainada a casa…

- Publicitat -

Aquest exemple és un dels molts que encara forma part de la part de l’iceberg del masclisme que no veiem; a la superfície hi ha la violència física i l’assassinat, però en la profunditat hi ha qüestions aparentment tan innòcues com aquesta.

Va arribar un punt que la meva dona, conscient d’aquesta desigualtat, es va plantar: ni jo podia marxar sense més ni ella havia de deixar-ho tot lligat abans de marxar. No crec que, malgrat això, hàgim trobat l’equilibri perfecte, però jo sí vaig sentir, un dia sol a casa amb les nenes i el sopar per fer, que el meu privilegi s’havia esfumat. Perquè en realitat el meu privilegi no era tant marxar sense més sinó trobar-m’ho tot planificat i fet (el sopar, per exemple) quan ella marxava.

Els homes que no ens considerem masclistes, que ni piquem ni maltractem a les dones, hem d’afrontar i acceptar la profunditat de l’iceberg i prendre consciència dels privilegis que el masclisme ens segueix regalant, i als que ens costa tant renunciar, ja que d’ells es nodreix una posició de poder, de pensar que en algunes qüestions simplement som més, tenim més drets, portem la batuta.

Les dones fa anys que veuen, miren i ens mostren la profunditat de l’iceberg; els homes, en general, encara ens el mirem massa de cua d’ull. Som massa covards per mirar-lo de fit a fit, no sigui que descobrim el masclista que portem dins.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Amor romàntic

El sotapaís

La bunquerització

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca